Plaer

En dies com aquests, en què sembla que només els regals ens poden fer somriure, he reviscut un dels meus moments feliços. Feliços d'acabar amb un somriure d'orella a orella, sense notar el fred.

Fa un temps que he descobert un petit plaer: caminar per Collserola. Ja sabia que podia ser que m'agradés i, fins i tot, que m'hi enganxés, però no sabia que tant. Ja hi havia anat, anys enrere, fins i tot a alta muntanya, però ara m'ho he pres com a mitja rutina. Un cop per setmana o cada 10 dies, m'hi perdo. Com avui, que tenia entre cella i cella fer una ruta que no m'havia sortit del tot bé fa un parell d'anys.

De bon principi, com sempre, encara amb fred al cos, m'he cansat moltíssim fent unes rampes que no eren res de l'altre món. Em paro dues o tres vegades, entre el pantà de Vallvidrera i la font de l'espinagosa. Penso que avui serà un dia difícil. I més quan dubto una bona estona sobre un tram que no veig clar, segons les indicacions del llibre de rutes que segueixo (això que el carrer sigui de baixada, però la pujada et quedi a la dreta, però rodeges una placeta, però..., no va amb mi). Finalment, una vista. Començo a somriure com una idiota: el Tibidabo, la Torre de Collserola, l'observatori Fabra i tot Barcelona als meus peus. Brutal. 

Torno a dubtar un moment. Aquí és on la vaig liar l'última vegada. M'he refiat del meu instint (i de la memòria, que em deia que fes quelcom de diferent). Encert! Seguim amb les vistes. I les energies. I les ganes de córrer i córrer fins a suar moltíssim. Però rient. Corrent amunt i avall, a dreta i a esquerra, he arribat fins a una torre de vigilància i una torre de telecomunicacions, on hi havia Sant Pere Màrtir. D'allí corro a veure on hi havia una bateria antiaèria. Prenc nota, perquè un dia, amb més temps, em miraré tots els llocs de bateries antiaèries de la zona.

Les energies han pujat i pujat, tot i les prop de dues hores de muntanya. Ara calia baixar, així que... què millor que fer-ho corrent? Des de Sant Pere Màrtir fins a les primeres cases de Pedralbes, corrent. I per avinguda Pearson, també. Contenta. Feliç. Llavors, allí m'esperava, una bici del Bicing. Perfecte per tal d'arribar fins a casa sense metro.

Així, rient, amb un gran somriure i ben feliç, he arribat a casa. D'acord, el meu genoll se n'ha ressentit una mica, però... que s'aguanti. L'esquena, en canvi, està com nova. 

Tot un plaer.

Tió

Caga-tió

caga turró.

Si no en tens més,

caga diners.

Si no en tens prou,

caga un ou.

Aquesta és la cantarella que fem a casa per cagar el Tió. No és la versió més extesa, ni la més llarga, ni la més bonica, segurament, però és la meva, la nostra. La canto des que era una personeta petiiiita petita, en aquells temps en què vestia una bata rosa (per a mi, sempre ha estat el batín) que m'escalfava en aquelles nits fredes i amb en Quimet, el meu osset de peluix, a una mà. Abans, però, tant mon germà com jo havíem de recitar el vers davant del pessebre, aguantar els milions de fotografies i de minuts gravats amb la videocàmera i anar a resar (digue-li resar, digue-li anar a cantar, explicar-nos coses...) a la cuina amb la meva àvia. Tornàvem i el tió, amb el tionet al costat, ja estava llest per ser picat amb unes fustes que teníem per la terrassa. Cançó, aixecar la manta i cridar d'alegria. Crec que gairebé em feia més il·lusió veure que hi havia regals que no pas quins eren. I així, tantes vegades com fos pertinent.

Sé que molts de vosaltres no enteneu la gràcia que pot tenir picar un tronc per obtenir regals. Només us puc dir que és el moment més especial de les festes, per a mi. És el moment en què recordar el passat és amb un somriure i el present (aquest any, amb nova incorporació), també.

I més que desitjar-vos bones festes i blablabla..., us desitjo a tots que tingueu un moment Tió a la vostra vida.

Pròpiament

Fa molts anys, quan anava a Primària, recordo que algú em va dir "no es diu tenca: es diu tanca!", després d'haver-me preguntat què volia dir amb allò de tenca. Em va quedar marcat. No recordo qui m'ho va dir, però sempre m'ha fet ràbia. És cert, vaig pronunciar una paraula en un variant dialectal impròpia del territori en el qual jo l'expressava, però no implica que fos una paraula mal dita: per qüestions familiars i sociodemogràfiques, m'expresso en un català mig gironí, mig barceloní. Pecat! O això em pensava. Fins fa poc, que me'n ric i reivindico les meves paraules originals (jo m'esperruco els cabells, tenco les portes i tinc ansats a la cuina, per exemple), pensava que no tenia prou bon català (sí, una persona que acostuma a dir quelcom i ans al contrari pensava això). Però com Sant Pau caient del cavall, vaig veure la llum: no parlo malament, parlo diferent als que m'envolten, tot i que amb correcció.

Però anem més enllà i no ens quedem en el lèxic. Com pronuncio? Sortint del català, posaré un exemple ben clar: quanta gent se'n riu de com pronunciem el castellà, els catalans? I els andalusos? I els gallecs? I els argentins? Que no expressen els morfemes i els sintagmes correctament? En cas de no ser així, sí que podem parlar de mal ús de la llengua, però quantes vegades aquest no és el problema? Passa res si quan una paraula acaba en -d, jo ho digui com una t, com una θ (la z castellana) o no ho digui, si se m'entén i els parlants de la meva variant dialectal també ho diuen així i, per tant, hi ha un patró de pronúncia? No!

Prou ja de vendre'ns la moto que el bon català només és el de Pompeu Fabra i el castellà, el de Castella. Això sí, que no serveixi d'excusa per començar a dir els verbs de qualsevol manera, per exemple, i dir "és que al meu barri...".



Nota: això no treu que no poguem riure, benèvolament, de les diferents variants i, així, tot juganerament, enriquir-nos culturalment.

Injust

Aquests últims dies he sentit de molta gent que diu que no és just que es demanin drets adquirits, perquè d'altres estan molt pitjor. Per aquesta regla de tres, mai hauríem de demanar res que el 100% de la humanitat no tingui, no? Llavors, crec que no ens hem d'enrabiar perquè no ens garanteixin el sou, la jubilació, els serveis socials, l'habitatge, l'aliment, el descans... No? Crec que la reivindicacions per a majors millores tenen integrades les bàsiques i, per tant, no entenc les crítiques. 

Potser són només excuses per anar cadascú a la seva i fer que les reivindicacions quedin diluïdes...

Bombons

La vida es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar.

Alguna vegada havíeu sentit una fal·làcia tan gran?  Per molta mare de Forrest que fos, ens va mentir. O és que les capses de bombons no tenen una descripció dels diferents tipus de bombons que s'hi troben? I fotografies i tot! Per no parlar que podem veure el bombó, quan l'obrim, i en podem inferir els seus ingredients. Per tant, serà que la vida és allò que podem anar elegint a voluntat. Per tant, si no elegim el que més ens convé, no és per ignorància sinó per ganes de dur la contrària i ser masoquistes, falta d'opcions o un gran esperit aventurer. Si la vida és com una capsa de bombons, hem de fer cas als que es fan dir vidents (sobretot als d'altes hores de la matinada), ja que ells també veuen la nostra capsa, les nostres fotografies i les nostres descripcions de bombons vitals. Mmmm... No m'acaba de convèncer... Però només la part dels vidents. La resta, potser sí que sabem el que volem però ens fa por tenir-ho. Tanmateix, segur que hi ha moments que no sabem el que ens tocarà perquè algú ens tapa els ulls i ens posa el bombó a la boca. 

La vida és com una capsa de bombons: saps el que vols, però tu elegeixes si l'agafes o no.

Clàssics

Fa dies que volia escriure al respecte, però no m'hi havia llençat. Volia dir alguna cosa que algú encara no hagués dit i crec que ja ho he trobat. Vull explicar a tothom perquè crec que és important estudiar llatí i grec a l'institut.

A mi no m'agradaven les mates. No és que se'm donessin malament, però no m'agradaven. Tampoc és que m'agradés especialment com feien les llengües, però m'agradava saber-ne més. El que més m'agradava era la història. Però vaig descobrir el llatí. Al Batxillerat no vaig poder fer grec, perquè no l'ofertaven, però sí llatí. I vaig descobrir una nova metodologia d'ensenyar una llengua. Vaig descobrir una nova manera de percebre el món. Gràcies al llatí, el mètode avançat d'aprenentatge de resolució de problemes em va poder ser ensenyat: anar desvetllant incògnites interrelacionades per mitjà d'un sistema probabilístic. Així, el meu cervell va poder crear noves connexions neuronals que em durien, en un futur, a poder prendre decisions d'una manera més ràpida i efectiva, a veure totes les parts d'un problema i, per tant, trobar-ne més d'hora les solucions. És cert que aquestes habilitats les vaig anar desenvolupant a la carrera de Filologia Clàssica, però un inici va néixer al Batxillerat.

Per altra banda, reconec la importància del grec en la meva vida. Ara que estic en un màster de neuropsicologia per arribar a ser neurolingüista, reconec molts termes en grec. Reconéixer no vol dir només saber etimològicament d'on vénen els termes actuals, sinó copsar absolutament tot el seu significat, què s'hi amaga i què evoca. Moltes paraules són compostos que remeten a filosofia clàssica (tant grega com llatina), cosa que em fa entendre-ho millor i, per què no admetre-ho, recordar-ho més fàcilment.

Vaja, en definitiva, per a mi, una persona a la qual no l'interessaven els problemes matemàtics, va ser bàsic estudiar llatí per a poder-me desenvolupar cognitivament. En definitiva, em va suposar poder aprendre a ser una persona més útil per a mi mateixa.

Llindars

Hi ha llindars que ens estableixen límits, que no ens deixen aproximar a l'altra part, que ens coarten una petita (o gran) part de la nostra llibertat. Hi ha llindars que no hem de traspassar mai. Però n'hi ha d'altres que són allí per ser mitjancers entre dos móns.

Fa força anys, el dia de Reis, anava pel barri de Gràcia (no em feu dir amb quin propòsit, perquè no ho recordo), quan em vaig trobar amb una estampa que em va fer somriure de tendresa: algú havia deixat un tortell de reis al llindar d'un caixer autòmatic, on hi dormia un sense sostre. Per a mi, tant en aquell moment com ara, és un detall molt bonic. És cert que aquesta persona tenia moltes més carències que no pas no tenir tortell aquell dia, però, en certa manera, aquell gest humanitzava aquella persona que jeia al terra, sobre cartrons. No era només el pobre que anava a dormir cada nit al caixer, sinó una persona que podia tenir il·lusions, sentir alegria, enyorança, esperança...

Ahir, anant amb el 39, vaig veure un fet un pèl semblant: un ós de peluix d'aspecte totalment nou, romanina somrient al llindar de la porta d'una parròquia (no em feu dir quina, que no em vaig fixar amb el nom). Estava assegut, amb el seu cul pelut al darrer esglaó i la seva esquena toveta a la cantonada entre la porta i la paret. Algú, en comptes de llençar-lo a les escombraries, el va deixar allí perquè alguna criatura el tingués com a bon company. D'acord, sé que hi ha altres mètodes molt més decents de donar els peluixos, però amb la cara de felicitat que tenia l'osset, jo crec que no ha estat pas dolenta.

I és que dos llindars marcaven límits de riquesa, d'estatus i tipus de vida, però gràcies a la seva existència, aquest petit contacte entre dos móns que encara els costa d'interaccionar ha estat possible.

Vés a saber si un altre dia, en comptes de llindars parlaré de portes (obertes, a poder ser).

Fe

Això és un rabí ortodox, un capellà catòlic i un monjo budista que són preguntats per aspectes relacionats amb la religió, però de manera un pèl diferent: 

- Al rabí se li va preguntar "Per què el judaisme no és una religió proselitista?". Ell va respondre, després de repassar tota la història bíblica per tal de tenir temps de pensar, que en el fons, a ells els era igual si creien en Adonai o en algun altre déu d'alguna altra religió, ja que, de fet, era el mateix déu.

- El capellà, en vista que sempre li deien que no creien en Déu, que Déu no existia, va dir "Tu estimes? Creus en l'amor? Això és Déu! Déu és a tot arreu, perquè Déu és amor. No em poden dir que no creuen en Déu, perquè estimen.".

- Per últim, al monjo li va ser feta la següent qüestió: "l'home pot viure sense religió, però amb ètica?". La seva resposta va ser afirmativa.

Això que podria semblar un acudit (sobretot per la manera amb la qual he iniciat el text), no ho és pas. Són tres respostes verídiques de tres personatges reals. Amb el que diuen, podem inferir el següent sil·logisme:

Si en el fons la divinitat és la mateixa per a totes les religions

i la divinitat és un sentiment positiu que tothom té,

és evident que es pot manifestar en forma d'ètica i no només de religió.

Tantes disputes s'acabarien si tots ho tinguéssim tan clar...

Part

Us heu adonat mai que quan mirem les notícies i veiem un lloc que no coneixem de res, tot ens sembla més grandiloqüent? M'explico. Imagineu-vos estar mirant el telenotícies i que surti que a Bagdad hi ha hagut un atemptat (cosa que, per desgràcia, no és que sigui un acte de molta imaginació). El que perceps amb aquesta informació i la seva repetició al llarg dels dies és que és l'estat habitual del lloc i, per tant, que ningú pot viure en aquella situació. D'altra banda, de tant en tant surten informacions de la vida intel·lectual i ociosa de la ciutat. Com pot ser? Serà que tot i que la situació realment és molt complicada, els atacs terroristes només són una part de la realitat? Una part molt important i fins i tot trascendental, però una part. Amb això, si us plau, no entengueu que ho estic banalitzant.

Ara mateix sembla que això passa aquí, ben a prop. Veient les imatges del Congrés dels Diputats, que tant ensenyen els mitjans estrangers (els d'aquí... bé, a estones, ja ho sabem), sembla que tota la vida se centri en això. I, per sort o per desgràcia, sabem que no és així. De fet, per molt que la consciència social hagi crescut exponencialment, per molt que cada vegada les xarxes socials tinguin més comentaris sobre l'actual crisi, les seves causes i, fins i tot, possibles solucions, tot i així, la vida no s'atura i és molt més que tot això. 

Una cosa semblant passava en els temps d'ETA, gens llunyans, en què no només hi havia atemptats al País Basc. Recordo algun comentari de gent de fora que ens miraven com a superherois per poder viure en un lloc tan perillós. Era cert que hi havia situacions que et feien sentir un xic de desconfiança, però res més. La vida continuava, com sempre.

I és que, fins i tot sense voler, els mitjans de comunicació, ordinaris o no, poden manipular-nos el nostre pensament d'una manera que ni tan sols sospitem.

Temperatura

Fa temps que em ronda pel cap una pregunta, gens trascendental, però pregunta, al cap i a la fi: per què mesurem la temperatura amb un mineral com el mercuri que no té les mateixes característiques que el cos humà? Sí, és cert que reacciona d'una manera molt visible als augments o als descensos de temperatura, però... Realment ens en podem refiar?

Un exemple. Tinc amistats i coneguts del nord d'Europa. Aquestes persones sempre m'han dit que pateixen més els hiverns de Barcelona, que els de ca seu. Sí, sí, com ho sentiu! A què es deu? Al grau d'humitat. Allí, posant-te les capes que faci falta n'hi ha prou, bàsicament perquè el fred acostuma a ser sec (per molt que nevi), en canvi, aquí, la humitat va penetrant i fa que sempre tinguis aquesta sensació de fredor. El mateix succeeix amb la calor: no és el mateix patir 40º C a un lloc sec que a un lloc humit. Jo mateixa he grimpat i caminat tranquil·lament en un ambient absolutament calorós, però sense suar en excés i, en canvi, en llocs amb una humitat relativa asfixiant havia d'anar parant per beure i descansar cada poc temps.

Més encara. Ja no depèn de la temperatura, sinó de si el lloc és obert o tancat. Com a mínim a mi, sempre m'ha molestat molt més la calor en un lloc tancat que en un lloc obert. I, segurament, la calor, en graus, pot ser la mateixa!

És per això que en alguns espais meteorològics televisius ja han incorporat la mesura de sensació de calor: temperatura més humitat relativa. Això sí, només a l'estiu. Un primer pas. Serà, doncs, que el que dic no és tan descabellat?

I ja, com a últim apunt... Tenir o no febre i, per tant, dir que ens afecta més o menys tenir-ne s'ha de mesurar amb un termòmetre? Ho trobo injust. Jo sóc d'aquelles persones que amb dècimes, normalment, semblo un zombie de pel·lícula. En canvi, sé d'exemple que amb 38º o 39º encara van tirant. Tinc dret a trobar-me fatal amb dècimes! Tinc dret a poder parar i dir que no puc més! Tinc dret a rebelar-me contra el mercuri i contra tota mesura que faci una màquina!

Comença la revolució de la temperatura...

Dir

Tot ha vingut del comentari d'una amiga meva: "per què dir una cosa en castellà queda com a barbarisme horrorós i en canvi dir-ho en anglès queda bé?". Això tan simple m'ha fet barrinar en la possibilitat d'un nou bloc en què expliqués el meu punt de vista de segons quines coses. Ja en tinc un que és un calaix de sastre (la Xirly el porta i el continuarà portant), però en aquest vull ser jo, l'Anna. I l'Anna té força coses a dir respecte al que ha dit la meva amiga.

Fa temps, dir (sí, empro aquest verb tantes vegades expressament) quelcom en castellà mentre es parlava en català no era res mal vist. Al contrari. Denotava que se sabia castellà i, per tant, que es tenia més cultura. I és que parlar català era de gent de poques lletres. A mesura que l'augment de la importància del català ha esdevingut, els que parlem en català normalment no ens volem permetre el luxe de fer palès el nostre bilingüisme (que no cal que sigui d'igual domini de les dues llengües per ser bilingüisme, cal recordar), perquè creiem que és com renunciar a la nostra catalanitat. Tanmateix, mentre fem això, ens neguem a dir encaminador per router. Realment, és molt més cool dir els termes en anglès. I ja no dic termes informàtics (la majoria dels quals han estat denominats en primera instància en aquesta llengua), sinó qualsevol tipus: fast food, check in, feed-back... Bé que ho podríem dir en català, però no seria tan resultón, oi? Qüestió de vendre el producte (el que la gent en diria màrqueting): fer que un concepte sembli quelcom diferent o de més o menys estatus segons la seva denominació.

I és per això que el nom del bloc (que no blog) és en llatí, perquè queda millor, més molongui i pot atraure a algú més que no pas jo. Però sé del cert que el meu bloc seria igual de vàlid si es digués Anna אמרת o L'Anna diu. Tot es pot dir en qualsevol llengua, per molt que hi hagi la llegenda urbana que això no és cert. Que ens agradi més o menys una denominació ja no mostra la validesa de la llengua sinó els gustos subjectius de cada individu.