Hi ha llindars que ens estableixen límits, que no ens deixen aproximar a l'altra part, que ens coarten una petita (o gran) part de la nostra llibertat. Hi ha llindars que no hem de traspassar mai. Però n'hi ha d'altres que són allí per ser mitjancers entre dos móns.
Fa força anys, el dia de Reis, anava pel barri de Gràcia (no em feu dir amb quin propòsit, perquè no ho recordo), quan em vaig trobar amb una estampa que em va fer somriure de tendresa: algú havia deixat un tortell de reis al llindar d'un caixer autòmatic, on hi dormia un sense sostre. Per a mi, tant en aquell moment com ara, és un detall molt bonic. És cert que aquesta persona tenia moltes més carències que no pas no tenir tortell aquell dia, però, en certa manera, aquell gest humanitzava aquella persona que jeia al terra, sobre cartrons. No era només el pobre que anava a dormir cada nit al caixer, sinó una persona que podia tenir il·lusions, sentir alegria, enyorança, esperança...
Ahir, anant amb el 39, vaig veure un fet un pèl semblant: un ós de peluix d'aspecte totalment nou, romanina somrient al llindar de la porta d'una parròquia (no em feu dir quina, que no em vaig fixar amb el nom). Estava assegut, amb el seu cul pelut al darrer esglaó i la seva esquena toveta a la cantonada entre la porta i la paret. Algú, en comptes de llençar-lo a les escombraries, el va deixar allí perquè alguna criatura el tingués com a bon company. D'acord, sé que hi ha altres mètodes molt més decents de donar els peluixos, però amb la cara de felicitat que tenia l'osset, jo crec que no ha estat pas dolenta.
I és que dos llindars marcaven límits de riquesa, d'estatus i tipus de vida, però gràcies a la seva existència, aquest petit contacte entre dos móns que encara els costa d'interaccionar ha estat possible.
Vés a saber si un altre dia, en comptes de llindars parlaré de portes (obertes, a poder ser).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada