Tornada

Sóc a Florència. És un dilluns d'entre el mes d'octubre i el de desembre de 2006. Deuen ser cap a les dotze de la nit o, fins i tot, passades. Porto un mp3 que em va regalant cançons que m'acompanyen en aquesta experiència. Cançons que diuen com sóc jo. 

Al carrer no hi ha gent. O ben poca. Torno caminant des de força lluny perquè, com cada dilluns, una o dues pel·lícules d'estrena o semiestrena esperaven per ser visionades gratuïtament al teatre Puccini. Una mica més de mitja hora caminant tota sola, aquest cop (com de tant en tant). I arribo cap al centre de la ciutat. Visc prop del duomo. Tinc temps de passar-hi a dir-li bona nit. De veure les seves parets blanques que encara veig amb els fanals tot i la foscor. De veure la cúpula que fa anys que em té el cor robat. Ja puc anar a casa a dormir. Bona nit.

Sóc a Barcelona. És un dimarts del mes d'octubre de 2013. Deuen ser quarts de deu de la nit o potser ja són les deu. He dubtat si posar-me l'mp3 (sí, el mateix que a Florència), però l'he desestimat, així que el deixo descansar a l'alforja. Prefereixo pensar en el que sóc i les meves circumstàncies.

Al carrer no hi ha massa gent. Torno caminant d'un lloc una mica allunyat perquè, gràcies a l'amabilitat d'una persona amb qui vaig fer un gran equip ja fa força anys, he pogut anar a un passi previ d'una obra d'estrena al TNC. Una mica menys de mitja hora caminant, al principi acompanyada, més tard ja sola. I arribo a mig camí. Passo a prop de la Sagrada Família. Tinc temps de mirar-la i dir-li bona nit. De veure les seves parets aparentment esblanqueïdes per la llum dels potents focus que la il·luminen. De girar-me i recordar vivències passades que em tenen el cor robat. Ja puc tornar a casa a dormir. Bona nit.

Portes

Cada ics anys toca plantejar-se nous reptes. Les etapes es tanquen i cal saber quina nova porta s'ha d'obrir. Llavors et trobes com a l'1, 2, 3, pensant quin coi de porta és l'encertada. Jo vull l'apartament a "Torrevieja, Alicante" però... i si em toca la Ruperta? Y hasta aquí puedo leer...

La cosa és que fa temps que dono voltes al perquè de tanta indecisió per fer les coses. Per què ens fa tanta por prendre decisions? Per què ens fa tanta por abandonar allò conegut? Diuen que és normal, que l'ésser humà té por a allò desconegut. Que és una por que se't va passant, poc a poc, que t'has d'anar entrenant perquè així sigui. Qüestió evolutiva, diuen. D'acord. Sort que de tant en tant surt gent amb un parell diferent, que se surt de la línia i pren decisions. 

Us imagineu un món on no sabéssim què hi ha més enllà de Galícia? Un món sense res nou, sempre tot repetit i antic. Un món sense saber si aquell animal és bo per menjar o aquella planta és tòxica. Un món petit i fosc. De debò????

Avui he anat al cinema a veure Kon-Tiki. No és d'estranyar, ja que sóc molt amant dels llibres i les pel·lícules basats en viatges d'aventurers. M'encanta llegir sobre llocs on és ben complicat que hi vagi: de l'Everest a Iraq, passant per la resta d'Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania, Europa... o l'Antàrtida. Tant me fa. Si la història m'atrapa, ja pot ser on sigui. I el que més m'atrau és els nassos que té la gent de fer el que fa. La sensació de llibertat que denoten les seves paraules. Per molt que hi hagi moments de tot (fins i tot, de contenció), hi ha hagut un cop de puny a la taula i un arreveure (esperant, en algun cas de forma prou legitimada, que no fos un adéu per sempre). I em podeu dir que hi ha hagut gent al llarg de la història que ha creuat el Pacífic amb una embarcació més que precària per veure si la ruta teòrica entre el Perú i la Polinèsia era certa (com a Kon-Tiki), sense possibilitat de ser rescatats, sense saber si en sortirien vius... i nosaltres estem patint per obrir una nova porta a la nostra vida? He llegit sobre la primera expedició amb èxit a la muntanya més alta del món (sí, allà on ara, amb pasta, hi pots pujar i, si cal, portant-t'hi els xerpes), sense saber del cert què es trobarien, com aguataria el seu cos. He vist pel·lícules i reportatges sobre la primera vegada que l'home va anar fora de la Terra i a la Lluna. Us penseu que no tenien por? (Ara és quan dic "a mi no m'hi veuran mai", hehe.) Segur que sí i molta. I què me'n dieu del primer en creuar l'Atlàntic sobre un avió, sense escales? Pànic. Però ho van fer. I gràcies a això tenim més coneixements científics (i alguns de ben aplicats). Ells van saltar al buit sense xarxa. Alguns van caure irremeiablement al fons, però gràcies a ells i als que sí que ho aconseguiren, avui som qui som i vivim com vivim.

Ja va sent hora de dir que si ells van poder fer una cosa inimaginable per a mi, jo puc obrir la porta i enfrontar-me a la meva quotidianitat. Si és l'equivocada, ja en sortirant d'altres i una a una les aniré superant. Sens més.

Jim's new life - Empire of the Sun. Un bon exemple del que he dit.