Us heu adonat mai que quan mirem les notícies i veiem un lloc que no coneixem de res, tot ens sembla més grandiloqüent? M'explico. Imagineu-vos estar mirant el telenotícies i que surti que a Bagdad hi ha hagut un atemptat (cosa que, per desgràcia, no és que sigui un acte de molta imaginació). El que perceps amb aquesta informació i la seva repetició al llarg dels dies és que és l'estat habitual del lloc i, per tant, que ningú pot viure en aquella situació. D'altra banda, de tant en tant surten informacions de la vida intel·lectual i ociosa de la ciutat. Com pot ser? Serà que tot i que la situació realment és molt complicada, els atacs terroristes només són una part de la realitat? Una part molt important i fins i tot trascendental, però una part. Amb això, si us plau, no entengueu que ho estic banalitzant.
Ara mateix sembla que això passa aquí, ben a prop. Veient les imatges del Congrés dels Diputats, que tant ensenyen els mitjans estrangers (els d'aquí... bé, a estones, ja ho sabem), sembla que tota la vida se centri en això. I, per sort o per desgràcia, sabem que no és així. De fet, per molt que la consciència social hagi crescut exponencialment, per molt que cada vegada les xarxes socials tinguin més comentaris sobre l'actual crisi, les seves causes i, fins i tot, possibles solucions, tot i així, la vida no s'atura i és molt més que tot això.
Una cosa semblant passava en els temps d'ETA, gens llunyans, en què no només hi havia atemptats al País Basc. Recordo algun comentari de gent de fora que ens miraven com a superherois per poder viure en un lloc tan perillós. Era cert que hi havia situacions que et feien sentir un xic de desconfiança, però res més. La vida continuava, com sempre.
I és que, fins i tot sense voler, els mitjans de comunicació, ordinaris o no, poden manipular-nos el nostre pensament d'una manera que ni tan sols sospitem.
