dissabte, 29 de setembre del 2012

Part

Us heu adonat mai que quan mirem les notícies i veiem un lloc que no coneixem de res, tot ens sembla més grandiloqüent? M'explico. Imagineu-vos estar mirant el telenotícies i que surti que a Bagdad hi ha hagut un atemptat (cosa que, per desgràcia, no és que sigui un acte de molta imaginació). El que perceps amb aquesta informació i la seva repetició al llarg dels dies és que és l'estat habitual del lloc i, per tant, que ningú pot viure en aquella situació. D'altra banda, de tant en tant surten informacions de la vida intel·lectual i ociosa de la ciutat. Com pot ser? Serà que tot i que la situació realment és molt complicada, els atacs terroristes només són una part de la realitat? Una part molt important i fins i tot trascendental, però una part. Amb això, si us plau, no entengueu que ho estic banalitzant.

Ara mateix sembla que això passa aquí, ben a prop. Veient les imatges del Congrés dels Diputats, que tant ensenyen els mitjans estrangers (els d'aquí... bé, a estones, ja ho sabem), sembla que tota la vida se centri en això. I, per sort o per desgràcia, sabem que no és així. De fet, per molt que la consciència social hagi crescut exponencialment, per molt que cada vegada les xarxes socials tinguin més comentaris sobre l'actual crisi, les seves causes i, fins i tot, possibles solucions, tot i així, la vida no s'atura i és molt més que tot això. 

Una cosa semblant passava en els temps d'ETA, gens llunyans, en què no només hi havia atemptats al País Basc. Recordo algun comentari de gent de fora que ens miraven com a superherois per poder viure en un lloc tan perillós. Era cert que hi havia situacions que et feien sentir un xic de desconfiança, però res més. La vida continuava, com sempre.

I és que, fins i tot sense voler, els mitjans de comunicació, ordinaris o no, poden manipular-nos el nostre pensament d'una manera que ni tan sols sospitem.

Temperatura

Fa temps que em ronda pel cap una pregunta, gens trascendental, però pregunta, al cap i a la fi: per què mesurem la temperatura amb un mineral com el mercuri que no té les mateixes característiques que el cos humà? Sí, és cert que reacciona d'una manera molt visible als augments o als descensos de temperatura, però... Realment ens en podem refiar?

Un exemple. Tinc amistats i coneguts del nord d'Europa. Aquestes persones sempre m'han dit que pateixen més els hiverns de Barcelona, que els de ca seu. Sí, sí, com ho sentiu! A què es deu? Al grau d'humitat. Allí, posant-te les capes que faci falta n'hi ha prou, bàsicament perquè el fred acostuma a ser sec (per molt que nevi), en canvi, aquí, la humitat va penetrant i fa que sempre tinguis aquesta sensació de fredor. El mateix succeeix amb la calor: no és el mateix patir 40º C a un lloc sec que a un lloc humit. Jo mateixa he grimpat i caminat tranquil·lament en un ambient absolutament calorós, però sense suar en excés i, en canvi, en llocs amb una humitat relativa asfixiant havia d'anar parant per beure i descansar cada poc temps.

Més encara. Ja no depèn de la temperatura, sinó de si el lloc és obert o tancat. Com a mínim a mi, sempre m'ha molestat molt més la calor en un lloc tancat que en un lloc obert. I, segurament, la calor, en graus, pot ser la mateixa!

És per això que en alguns espais meteorològics televisius ja han incorporat la mesura de sensació de calor: temperatura més humitat relativa. Això sí, només a l'estiu. Un primer pas. Serà, doncs, que el que dic no és tan descabellat?

I ja, com a últim apunt... Tenir o no febre i, per tant, dir que ens afecta més o menys tenir-ne s'ha de mesurar amb un termòmetre? Ho trobo injust. Jo sóc d'aquelles persones que amb dècimes, normalment, semblo un zombie de pel·lícula. En canvi, sé d'exemple que amb 38º o 39º encara van tirant. Tinc dret a trobar-me fatal amb dècimes! Tinc dret a poder parar i dir que no puc més! Tinc dret a rebelar-me contra el mercuri i contra tota mesura que faci una màquina!

Comença la revolució de la temperatura...


dimarts, 25 de setembre del 2012

Dir

Tot ha vingut del comentari d'una amiga meva: "per què dir una cosa en castellà queda com a barbarisme horrorós i en canvi dir-ho en anglès queda bé?". Això tan simple m'ha fet barrinar en la possibilitat d'un nou bloc en què expliqués el meu punt de vista de segons quines coses. Ja en tinc un que és un calaix de sastre (la Xirly el porta i el continuarà portant), però en aquest vull ser jo, l'Anna. I l'Anna té força coses a dir respecte al que ha dit la meva amiga.

Fa temps, dir (sí, empro aquest verb tantes vegades expressament) quelcom en castellà mentre es parlava en català no era res mal vist. Al contrari. Denotava que se sabia castellà i, per tant, que es tenia més cultura. I és que parlar català era de gent de poques lletres. A mesura que l'augment de la importància del català ha esdevingut, els que parlem en català normalment no ens volem permetre el luxe de fer palès el nostre bilingüisme (que no cal que sigui d'igual domini de les dues llengües per ser bilingüisme, cal recordar), perquè creiem que és com renunciar a la nostra catalanitat. Tanmateix, mentre fem això, ens neguem a dir encaminador per router. Realment, és molt més cool dir els termes en anglès. I ja no dic termes informàtics (la majoria dels quals han estat denominats en primera instància en aquesta llengua), sinó qualsevol tipus: fast food, check in, feed-back... Bé que ho podríem dir en català, però no seria tan resultón, oi? Qüestió de vendre el producte (el que la gent en diria màrqueting): fer que un concepte sembli quelcom diferent o de més o menys estatus segons la seva denominació.

I és per això que el nom del bloc (que no blog) és en llatí, perquè queda millor, més molongui i pot atraure a algú més que no pas jo. Però sé del cert que el meu bloc seria igual de vàlid si es digués Anna אמרת o L'Anna diu. Tot es pot dir en qualsevol llengua, per molt que hi hagi la llegenda urbana que això no és cert. Que ens agradi més o menys una denominació ja no mostra la validesa de la llengua sinó els gustos subjectius de cada individu.