dissabte, 31 de maig del 2014

Lògica

Quan era petita, cap allà a l'inici-mitjans dels noranta, van aparèixer tot un seguit de videojocs per a PC que permetien ser entrenador, jugador, manager i president d'un equip. A casa meva primer va entrar el PC Basket, però en breu vam donar pas al PC Fútbol (no tant per l'esport en sí, sinó pel joc, que oferia moltes més possibilitats). Però exactament... què era?

Per una banda hi havia l'àrea esportiva: elegies els jugadors que volies fitxar al teu equip, les alineacions i la tàctica. Havies de tenir en compte la seva mitja d'inici (quan no hi havies jugat mai), si sortia d'una lesió, si havia millorat el seu rendiment amb el temps... I si no et refiaves de com eres com a entrenador, sempre podies jugar els partits (en les primeres versions, era la manera més senzilla de guanyar tots els partits. En les següents, la cosa ja era una xic més complicada...).
Elecció d'alineació del teu equip

Elecció de la tàctica
i els moviments dels jugadors












Per l'altra, tenies tota la gestió del club: des de la publicitat i les primes a les obres de millora a l'estadi i el preu de les entrades. 

Publicitat, primes,
preu de les entrades...


Obres de remodelació de l'estadi











Com veieu... tot!





El cas és que la meva consciència de gestió era pèssima (ni que tingués 10 anys...). Jo creia que si posava les entrades molt cares i la publicitat també, tindria el màxim d'ingressos. Però veia que el meu germà funcionava d'una altra manera (ni que fos el germà gran...): depenent del partit, canviava els preus, però mai a preus excessius, fent que sempre es contractés el 100% de la publicitat de l'estadi i es tendís a aquesta xifra en el nombre de localitats venudes. Tampoc tenia a tots els cracks mundials que volgués. Sempre comptava amb bons equips, però no plagat d'estrelles (de fet, tenia una tendència que mai entendré a començar amb el Betis B, per fer-lo pujar a Primera (al joc es podia) i, d'allí, acabar líder destacat). D'aquesta manera tan simple em vaig començar a adonar que la solució ràpida i fàcil no havia de ser sempre la millor.

Passats uns anys, ja amb dos dits de front i sabent com funciona el món, crec que els equips de futbol (podria extrapolar-ho a altres esferes) necessiten jugar al PC Fútbol: entendrien que no cal omplir l'equip d'estrelles per aconseguir els objectius, que no cal hipotecar-se per tenir èxit, que tenir un estadi mig buit no afavoreix al club i que posar-ho tot el més car possible no és sinònim d'obtenir els guanys més grans possibles. Qüestió de lògica, que sembla que manca a més d'un.

I anant un xic més enllà... Per quan un futbol sense deutes? Per quan un futbol que no viu d'esquena a la realitat? Que comenci ara mateix i amb tots els equips, sense excepció. Només cal trobar la manera, però que cal canviar-ho ja.

dilluns, 26 de maig del 2014

Polsim

Salta com si saludés a la càmara. És una de les poques persones que pot dir que ha estat a un lloc fora de la Terra. Que pot dir que ha caminat sobre aquesta superfície que té tant a veure amb nosaltres. 

A tothom li fascina l'absència de gravetat, però a mi sempre m'ha inquietat saber el tacte de la superfície. Com més la miro, més em sembla que és un munt de cendres. Segurament, l'impacte del gran meteorit que va separar la Lluna de la Terra i la gran quantitat d'impactes que ha rebut des de llavors ha produït aquest polsim grisós. Però m'agrada més pensar que és fruit de les cendres de tot allò que vull ben lluny del nostre planeta, però que cal que vegi dia rere dia per tal de no oblidar-me'n. Hi ha referents que no cal perdre.

I tot perquè em continuen meravellant fotografies d'aquest tipus cada vegada que les veig...

divendres, 23 de maig del 2014

Campanyes

A totes les campanyes electorals hi ha alguna ficada de pota amb els eslògans, les campanyes gràfiques... Qui no recorda la foto d'en Mas fent de messies (i les conyes de MASsies associades) o en Rajoy dient "Me gustan los catalanas. Hacen cosas."? Aquesta vegada crec que qui s'endú la palma és el PSC (no dic fora dels anuncis de campanya, que ja sabem que allí l'Arias Cañete ha guanyat de golejada).

Què ha fet el PSC? Abans de res... Heu vist l'anunci de televisió? Un candidat jove i desconegut per al gran públic que mentre se sent una veu en off sembla que repassi la lliçó i la vomiti exagerant davant la càmara. Aquesta és la imatge que volen donar? Aquesta és la manera de presentar un nou candidat? Deixant de banda el discurs de partit que tingui, la veritat és que em dóna la sensació, pel que he anat veient a les notícies, que té força més recorregut i potencial que el que deixen veure en aquell anunci.

I què en diem de l'eslògan? "Canviem Europa. Aturem Rajoy." "Canviem Europa" és positiu, és obrir horitzons, és mirar endavant. "Aturem Rajoy". De debò? Era mentida la frase anterior? Perquè aquesta és negativa, de tancament i de mirar allò conegut, només, sense aportacions. Vaja, que tot el que sempre havien dit els socialistes respecte el PP de l'oposició, que només sabien criticar, no proposar, s'ho poden aplicar: només van en contra de. La resta, només és fum. I si no ho és, per què fan aquest tipus de campanya?

La veritat és que sempre ens venen que és important tant la forma com el fons, però sembla que sempre ens oblidem d'una de les dues coses, perquè sí, hi ha partits que només tenen forma, però això m'ho reservo... per ara.

dijous, 1 de maig del 2014

Filologia

Fa temps us vaig fer cinc cèntims d'una part de la meva formació universitària, ja que vaig fer menció de la meva gairebé acabada llicenciatura en Filologia Clàssica i el grau ben acabat de Lingüística amb menció a Grec antic i Hebreu. Abans i tot, ja havia defensat que el grec i el llatí no desapareguessin de l'educació secundària. I avui us he de dir que no entenc perquè la meva antiga facultat, la de Lletres de la UB, ha decidit fer desaparèixer, de cop i volta, una carrera (Filologia Romànica) i múltiples opcions de dins dels graus de Lingüística i Llengües i Literatures Modernes.

A Lingüística abans hi havia l'itinerari d'1 o 2 llengües. Ara només hi haurà el de 2 (com jo vaig fer), però no hi haurà cap de les dues que vaig elegir. S'eliminen les opcions d'estudiar català, àrab, italià, hebreu, portuguès, basc, gallec, polonès, grec i llatí. Només romanen les opcions de l'anglès, el francès, el rus, l'alemany i el castellà, tot i que la meitat de les anteriors encara s'oferten en diferents graus a la mateixa facultat (la resta, s'ofertaran fins que acabin els estudiants que van entrar fins el curs passat). El mateix succeeix al grau de Llengües i Literatures Modernes.

Què vol dir tot plegat? Es reforcen les llengües de "més futur" econòmic que s'imparteixen a la facultat. No em sembla malament que s'ofertin, evidentment, però sí que s'imposin. Bàsicament perquè puc decidir que tot i ser llengües amb més parlants, jo, com a futura (en el seu moment) lingüista o filòloga, no les vull cursar. Per què? Mil motius, per a cadascú diferents. Jo vaig decidir fer hebreu i grec perquè, sobretot, així se'm convalidaven moltes assignatures (venia de la llicenciatura quasi finalitzada de Filologia Clàssica -grec i llatí- i havia cursat un nombre més que respectable d'assignatures d'hebreu). Però potser he d'anar més enrere, a perquè vaig elegir Filologia Clàssica, les optatives de Filologia Hebrea i vaig acabar a Lingüística.

Quan tenia 16 anys, jo tenia molt clar que volia ser periodista. M'encantava escriure, investigar i explicar el que veia (no ho haureu pas notat...). La decisió lògica va ser anar-me'n cap al batxillerat Humanístic. Les acusacions de "te'n vas a l'Humanístic perquè és més fàcil" i derivats van ser recurrents i, evidentment, ignorades. Vaig cursar moltes assignatures que em van encantar: Història de l'art, Història del món contemporani, Geografia, Economia i organització d'empreses... Però, sobretot, Llatí. Feia moltes llengües, llavors, al Batxillerat (català, castellà, anglès, francès i llatí), però l'única que realment m'apassionava era el llatí. No vaig poder fer grec perquè no l'ofertaven, però no pas per falta de ganes. I més, veient que la manera d'ensenyar les llengües clàssiques era radicalment diferent a les natives (català i castellà) i a les modernes estrangeres (anglès i francès). Entre això, que ja em veia com una arqueòloga excavant per trobar inscripcions ocultes per obrir-me pas al món clàssic i que la nota de tall de Periodisme era dubtosament assumible (al final, no me'n vaig quedar tan lluny, però), em vaig convèncer que les clàssiques serien el meu camí.

A la universitat, a l'època de les llicenciatures, vaig descobrir el que era estudiar de veres, fer hores i hores de deures i de cerca, de fer treballar el meu cap a tot drap i tenir dificultats per aprovar. Tot i això, notava com l'esforç valia la pena, que tenia ganes d'aprendre. Justament, gràcies a aquestes ganes d'aprendre i explorar, no em vaig tancar al món grecollatí i vaig poder ser tastaolletes fent optatives i assignatures de lliure elecció d'altres filologies (cosa que amb els graus no es pot fer). Vaig atrevir-me a continuar explorant l'indoeuropeu (que en un parell d'assignatures de la carrera vaig degustar amb delit), a descobrir l'ibèric, el sànscrit, el rus i l'hebreu (i tant em va agradar, que amb la quantitat d'assignatures relacionades que vaig fer, em vaig plantejar seriosament acabar fent Filologia Hebrea). Dec ser de les poques persones que té més crèdits globals dels necessaris, però, a falta de 24 d'obligatoris, no té el títol de la carrera.

Gràcies a aquesta curiositat, vaig anar a parar a la classe de Neurolingüística. L'arqueologia era vista ja més com a afició que com a futur real quan va aparèixer el món de la cognició. Vaig entendre que el meu interès no anava tant en les llengües sinó en el llenguatge, així que vaig poder gaudir d'una carrera estimulant que, tot i que no em va comportar tants maldecaps, també em va ajudar a adonar-me de tot el que havia après en l'anterior carrera, com aplicar-ho i cap a on anar. No us podeu ni imaginar com em va facilitar l'aprenentatge tenir nocions (i més que nocions, en alguns casos) de llengües tipològicament tan diferents, com va fer que així la gaudís més i com fa que entengui més el concepte de llenguatge per sobre del de llengua. Tot plegat ha fet que ara m'atreveixi amb la llengua de signes catalana, cosa que va començar com a simple curiositat i que encara no veig on ni quan pot acabar.

I què té a veure amb el paràgraf inicial? Que tot i que ara mateix estigui en un futur incert, el meu camí cap a la realització personal no ha passat mai per on sembla que tots hem d'anar. Com he dit abans, no tinc res en contra de les llengües que sí que poden elegir els estudiants d'aquests graus ara mateix. De fet, ja heu vist que vaig provar una de les opcions anys enrere, de forma més que inicial (Rus com a segona llengua i la seva literatura, per ser més exactes). Però el meu món, els meus horitzons, no anaven cap allí. I en una facultat on no es va a aprendre llengües (ai, que aquí s'equivoca molta gent!), sinó a entendre-les, no té cap sentit que no pugui endinsar-me ni en, per posar dos exemples, la meva llengua materna (el català, sent una universitat catalana) ni en la llengua origen de la meva llengua materna (el llatí, sent una universitat amb el lema en llatí: libertas perfundet omnia luce) si intento copsar el llenguatge fent Lingüística.