divendres, 10 de juliol de 2015

Connexions

No sé què vol dir això de lectures d'estiu. Se suposa que han de ser lectures breus, amenes, lleugeres. Com si a l'estiu se'ns negués pensar. Això també passa amb els llibres que es llegeixen al transport públic. Per variar, no sóc partidària d'aquestes tendències, així que tant al metro (a la resta de transports em marejo...) com per vacances segueixo llegint la mateixa tipologia de llibres (i, de fet, en llegeixo més): assajos, biografies, de viatges i basats en fets reals. De tant en tant hi introdueixo alguna excepció, però no és per cap de les raons anteriorment esmentades. En aquest cas us vull parlar d'un parell de llibres que m'he llegit tant per vacances (ara) com al metro (fa cosa d'un any). Començo pel més recent, pel que fa prop d'una hora que m'he acabat: Pena de muerte, de (Sister) Helen Prejean.
Suposo que la majoria dels pocs dels qui llegireu aquest post, teniu en ment en Sean Penn i la Susan Sarandon interpretant els papers de condemnat a mort i de consellera espiritual respectivament a la pel·lícula. Com sol passar, el film es queda només amb una part del llibre. Per simplificar-ho, es queda a la meitat del llibre (és cap a la pàgina dues-centes -de quatre-centes- on s'acaba el cas que exposa el llargmetratge). Sense simplificar-ho, a un terç o un quart de tot el que narra. No només tracta de la pena de mort d'un sol cas, de l'acompanyament a aquest acusat, de les vivències al corredor de la mort i els sentiments que fan sortir a la llum. Al llibre comptem amb una visió concreta, centrada en dos condemnats, i una visió general, tant dels acusats (tendència a ser gent pobra, de raça negra, amb pocs estudis i que ha matat a algú de raça blanca), com de les famílies dels propis acusats i de les víctimes. Hi ha una crítica brutal al racisme i al classisme permès i acceptat per tothom. Hi ha reflexions sobre conceptes com el perdó, la venjança, els drets humans i la justícia. Fins i tot hi ha Déu, però en la seva justa mesura. Però sobretot hi ha la descripció (i la completa assumpció) d'un sistema presidiari pensat en el càstig i no pas en la reinserció.

A mesura que anaven passant les pàgines d'aquest llibre, he anat connectant molt els meus pensaments amb els que vaig tenir amb un altre llibre (que admeto que vaig deixar a la meitat, tot i que he anat ampliant la informació del llibre per altres bandes) fa temps: Eichmann en Jerusalén, de Hannah Arendt.
Quines similituds tenen? A part de les òbvies (pena de mort, judici mediàtic, problemes d'empatia amb l'acusat, polèmica amb les dues narradores), que en els dos llibres es toquen qüestions incòmodes de fons. Per una banda, en el primer, la qüestió de la naturalesa del càstig. En el segon, la naturalesa del delicte. Dues cares de la mateixa moneda, però que sembla que no es poden veure mai, per molt properes que estiguin. Així doncs, mentre que Prejean no vol trobar les causes de les atrocitats comeses, Arendt refusa qualsevol consideració del càstig per centrar-se en els perquès. Les dues pensen en les persones, però de manera diametralment diferent. La monja consellera cerca la dignitat intrínsecament humana per apel·lar-la i fer-la valer en tot moment. La periodista i filòsofa va a la recerca del pragmatisme i la submissió.

Són punts de vista complementaris? Es reforcen mútuament? Tenen alguna cosa a veure? Potser no, però hagués estat interessant una conversa entre elles dues sobre aquests temes.

diumenge, 21 de juny de 2015

Xivarri

Arribem amb l'Star, un dels catamarans de la flota del Nautilus, a davant de la Roca Foradada, prop de l'Estartit. Tothom xerra, s'aixeca, mira, agafa la càmera de fotos, es queixa del sol, de la calor... fins que arriba l'ombra. Amb l'ombra, el silenci humà. Amb el silenci de les persones, es pot sentir el so de les aus. Tots mirem amunt, embadalits amb l'espectacle. Fins que no torna el sol, no torna la xerrameca humana.

Som a sota, a la part de visió subaquàtica del catamarà. Primer no veiem res, només una blavor espectral. Poc a poc apareixen els primers peixos, nedant solitàriament. Cada vegada n'hi ha més. Tothom s'afanya a buscar-los tant amb la mirada, com amb el dit, com amb la càmera o el mòbil. Per com estava jo situada, veia més fàcilment el fons marí d'algues i peixos més petits. I m'he perdut, així, entre aquell bosc submarí, movent-se sincrònicament, sense sentir res més

Com m'agrada que la natura ens faci deixar de banda el xivarri que provoquem!

dimecres, 25 de març de 2015

Periodisme

A mi el periodisme sempre m'ha interessat. De fet, sempre he tingut el cuquet d'estudiar periodisme o comunicació, però mai ho he acabat de fer efectiu, però això no vol dir que no continuï interessant-me per aquest món. És per això que m'acostumo a fixar força en les cobertures de notícies importants, per veure si es fa el periodisme que jo admiro o es fa una pseudocosa que se li diu periodisme d'investigació, però que no deixa de ser intromissió a la intimitat i morbositat. Ahir en vam tenir un bon exemple.

Com és sabut per tothom, un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf es va estavellar als Alps francesos, fent que morís tot el passatge. Com és una notícia que ens toca per proximitat, s'entén que hi hagi una major cobertura, com també va passar amb l'atac terrorista a Tunis la setmana passada. Entenc que hi hagi enviats especials a tot arreu per intentar donar tota la informació de primera mà per aclarir el que ha passat. Però a partir d'aquí, començo a no entendre coses.

Miro com les càmeres de TV3 enfoquen, de lluny, l'arribada dels familiars destrossats per la trista notícia. Ja no m'agrada, però quan veig que al voltant d'aquesta pobra gent hi ha tot de "periodistes" perseguint-los per agafar la millor imatge de les llàgrimes, m'horroritza. Ja no vaig entendre l'entrevista als Matins per part de la Melero de l'alcalde de Vallmoll, visiblement destrossat. Llegeixo per Twitter que a algun programa de cadena nacional posen una música dramàtica de fons mentre s'emet la informació (o el morbo). Espero que no sigui cert, perquè ja seria de traca, Ana Rosa Quintana...

Passen les hores i les "informacions" no cessen. Les cometes hi són perquè es van repetint fins a la sacietat les dades ja donades. Hores i hores amb les mateixes explicacions (algunes de ben bones, val a dir, donades per professionals del món aeronàutic) i inici de conjectures i teories conspiratòries. Alguns, fins i tot, capficats en saber ja la llista de noms per donar-los en antena. No, senyor Cuní, no li toca a vostè saber qui ha mort i qui no. És una informació per als familiars i amics, què és el que li han repetit una i mil vegades. Fins i tot, davant de la insistència del presentador en donar voltes al tema sense anar enlloc, una tertuliana (i mira que tinc una tírria important als tertulians) va haver de dir-li si no hi havia altres temes a tractar que no pas no anar enlloc amb aquest. Se'n van ensortir com van poder.

I tot això ve perquè vaig haver de sentir que "és ben bé que això de ser periodista... Buf..." i jo vaig haver de defensar que "ser periodista no és això, però sembla que és el que vulguin que sigui".

dilluns, 2 de març de 2015

Acostumar-se

Fa uns dies vaig anar a París. Típica escapada de cap de setmana que et permeten les companyies aèrees low cost, impensable no tants anys enrere. Una nit per arribar i situar-nos, un dia per fer la ruta estipulada en qualsevol top ten i un dia per fer el friki. Després de la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, els Camps Elisis, el Louvre (amb sales pactades dies abans), Notre Dame, el Sacré Coeur, el passeig obligatori per Montmartre, el Moulin Rouge (i la ingent quantitat d'establiments de temàtica sexual) i Trocadéro, després de tot això calia un dia diferent.

Vam començar a l'estació de metro d'Arts et Métiers, la qual emula el submarí julesvernià de Vint mil llegües de viatge submarí, per agafar el metro fins al cementiri de Père Lachaise. Allí vam fer gala de la nostra gran previsió treient el mapa del cementiri amb totes les tombes de famosos que volíem trobar. En van ser cap a una vintena. La majoria de les que cercàvem eren austeres, però algunes de les veïnes o de les últimes que vam trobar, mostraven una gran feina per fer-ne un lloc excepcional. I tot i que els carrers i les avingudes no eren estrets, val a dir que els corbs, algunes tombes colpidores (en especial, les dels camps d'extermini nazi) i alguns caminets estrets, van fer que l'ambient fos l'idoni per gaudir de la visita. Cal sumar-hi l'hora: poc després de l'obertura, cosa que va fer disminuir molt el nombre de possibles parladors al nostre voltant. Ens quedava molt per veure, encara!

Un altre cop vora el Sena, va tocar visitar el museu de les clavegueres. Potser perquè anàvem amb la idea de la visita a Barcelona (visita guiada i per a grup reduït a trams reals), potser perquè no ens vam parar del tot a llegir el prospecte, no ens va desagradar, però tampoc podíem esperar gaire de quatre euros i mig en una ciutat cara com París (tot i que el Louvre, per ser com és, resulta ben barat costant dotze euros). Això sí, ens quedava la traca final.

Era l'estrella del dia. Teníem moltes esperances posades a les catacombes. De fet, des que a Milenio 3, farà uns deu anys, vaig escoltar com l'Iker Jiménez i el seu equip es van endinsar a aquell indret i van descriure els túnels i més túnels, i l'ossari que s'hi trobava, amb el misteri que l'envoltava, que en tenia ganes. Per fi havia arribat el dia.

Després d'una cua d'uns tres quarts d'hora, vam poder accedir per uns més que ben invertits deu euros a les escales que descendien cap a les galeries d'aquelles que un dia foren mines. Començarem amb la part històrica i geològica de l'indret, ben explicada i il·lustrada en francès, anglès i castellà. Tot va ser absolutament perfecte quan vam deixar passar un grup d'estatunidencs que trencaven l'ambient de silenci i misteri del lloc. Tot eren passadissos llargs, poc il·luminats. De tant en tant, una sala on podíem llegir les informacions. Humitat, foscor i història als nostres passos.
Un dels nombrosos túnels de les catacombes


De sobte, però, un cartell ens indicava que ens endinsàvem al terreny dels morts, allí on al segle XVIII van haver de recuperar les mines abandonades per donar pas als ossos de tots els morts que ja no tenien cabuda al Cementiri dels Innocents.
"Atura't! Aquest d'aquí és l'imperi de la mort"


A banda i banda vèiem parets de tíbies, húmers, fèmurs i peronés. A sobre seu, cranis i més cranis. Al capdamunt, la resta d'ossos, més petits. Aquesta manera d'ordenar els ossos va ser feta al segle XIX, per tal de convertir l'indret en un lloc turístic. Al principi, tothom es quedava parat. No sabien si mirar o no mirar. Si passar de llarg ràpid o anar a poc a poc. Jo mateixa, després del xoc inicial, vaig començar a entretenir-me a identificar les diferents tipologies d'ossos, les seves estructures i unions. Això ho vaig fer amb un tram i amb altre i un altre...
Una de les moltes parets de l'ossari

Però va arribar un moment que em vaig acostumar. Jo i tothom. Era com cercant les tombes al cementiri, que t'acostumes a veure-les com monuments, no com a hàbitats mortals. Aquí passava el mateix, potser fins i tot més fredament encara. O més ambivalent. Per una banda, vam arribar a la conclusió que si no t'hi fixaves (o si la llum hagués estat més baixa), realment podies no veure-hi ossos. Podíem haver assumit que eren roques polides per l'erosió de l'aigua. Però no. Mort i més mort a banda i banda. T'hi acostumaves, sí. Es feia fins i tot repetitiu. Però a la vegada, era neguitós. No deixaven de ser parts de persones que un dia van viure, com nosaltres. Hi havia fragments escrits durant el recorregut tot evocant passatges de diferents obres literàries amb referència a la mort, al descans etern.

En acabat, tocava pujar escalons i més escalons, per acabar anant a petar a una botiga de regals on, si no hi havia hagut prou prova que ens havíem acostumat a l'ambient, tot eren regals d'ossos i esquelets amb més o menys gràcia. És ben bé que els éssers humans ens podem acostumar al que sigui, per molt estrany que ens sembli a priori.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Plenitud

Alguna vegada heu mirat el cel? Sí, tots ho hem fet, però... de debò, de debò? És a dir, quedant-vos estona i pensant? Jo us puc dir que he adquirit aquest fantàstic hàbit gràcies a un regal de Nadal: el Tió va decidir que seria bo cagar-me uns prismàtics per fer observació i la veritat és que la va encertar de ple. Ja que el genoll encara m'impedeix fer esport, com a mínim he trobat una nova afició. Cada dues setmanes, més o menys, pujo al terrat del meu edifici amb algun objectiu en ment. Al principi només volia veure la lluna, però en poc temps em vaig adonar que podia veure molts més astres. Gràcies a la tecnologia (SkyMap al mòbil, Stellarium a l'ordinador i diverses pàgines web) he pogut situar-me per poder veure planetes, estrelles i constel·lacions. Tot un gust! Fins i tot vaig arribar a seguir el pas de l'Estació Espacial Internacional! Ara ja em situo ràpidament i trobo els vells amics celestials que puc veure tot i la contaminació lumínica. Només em falta tenir una mica més de traça i mitjans per poder fer fotografies astronòmiques i ja serà perfecte!

Però tota aquesta introducció era per parlar-vos del que vaig sentir ahir a la nit. Tot tornant a casa d'un sopar especial vaig veure la lluna gairebé en quart creixent. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a agafar els prismàtics i pujar al terrat. És un dels millors moments per observar-la, ja que no enlluerna molt, cosa que permet que es vegi molt més la tridimensionalitat i els cràters lunars. Un cop mirada i remirada, vaig buscar la troupe de sempre, la que situo sense pensar: Orió (sempre començant pel cinturó i com em recorda a Men in Black), Júpiter (em costa un pelet més de trobar, però és taaaan brillant, que sempre acaba apareixent), Cassiopea i les ósses. La primera constel·lació em va sorprendre, perquè la vaig veure en conjunt molt ràpidament. El planeta, per estar molt més amunt del lloc habitual. Cassiopea estava com sempre i l'Óssa menor, massa difuminada per la contaminació. Tanmateix, l'Óssa major em va fer frepar.

No sé si era l'alçada (un pèl més alta que habitualment en les meves observacions) o què, però mai m'havia donat tant la sensació d'immensitat. Em van venir a la memòria les nits estrellades de campaments o sortides del cau. Em van venir a la memòria perquè vaig tenir la mateixa sensació, la mateixa connexió entre el que veia i jo, tot i que pogués copsar que allò que veia era infinitament més gran del que jo podré ser mai. Una plenitud enmig de la ciutat que mai m'hagués imaginat que podria sentir mirant el cel, lluny de les muntanyes. Us ho recomano.

La causant i les companyes a l'hora i el dia, gentilesa d'Stellarium

dijous, 11 de desembre de 2014

Rutina

Com cada dimarts i dijous des de fa un mes, surto d'un centre de Bellvitge cap a la biblioteca municipal de prop de la parada de Torrassa. Allí dino, llegeixo una mica i xafardejo internet.

Per dinar, si el temps m'ho permet, m'assec a un dels bancs de davant de la biblioteca. La zona és agradable, ja que té gespeta i és prou ampla com per no sentir-se enmig de tot el rebombori. El meu lloc acostuma a ser just davant de la passarel·la que dóna accés a la biblioteca. A sota hi queda un espai, on sempre hi ha col·locats de tal manera uns cartrons per poder-hi passar la nit. En un dels laterals i de forma ben visible hi ha escrit "SONRÍE".

Jo tinc la meva rutina, però hi ha altres persones que també tenen la seva: el de seguretat fa la cigarreta, el noi de sempre ja està fent la becaina a un dels sofàs, a un altre hi ha la noia que repassa insistentment el mòbil, els bibliotecaris consulten els seus ordinadors... Però avui ha canviat alguna coseta.

Als cartrons hi havia també un matalàs i un sac de dormir. L'inquilí no hi és mai, però avui un home s'hi ha acostat. Primer, ha mirat una mica la disposició de les poques pertinences que hi havia i, tot seguit, ha col·locat de forma més amagada una bossa de menjar, per tal que ningú a part del destinatari la pogués agafar. S'ha quedat uns quants metres enllà, tot esperant veure la persona que ocupa el lloc. Tanmateix, passats uns minuts, s'ha donat per vençut.

He pujat a dalt i m'he trobat el guàrdia de seguretat fent la cigarreta, el noi fent la becaina, la noia repassant el mòbil i els bibliotecaris mirant l'ordinador.

dijous, 20 de novembre de 2014

Criteris

Fa uns dies que veig, més clar que mai, que el que per uns és una norma, per a d'altres, ni de broma. Els dos casos més clars que em vénen al cap:

Cas 1

ACS vs Jon D. Domínguez

Tot i que l'empresa de Florentino Pérez es veu a hores llum que ha causat els terratrèmols que es podien sentir a les costes properes a la plataforma Castor, fet que ha provocat que s'impedís la continuació de l'activitat a la plataforma, ja té una indemnització multimilionària. Qui pot signar un contracte on, tot i que l'altra part sigui causant d'un dany, sigui indemnitzada?
 (Més informació, aquí.)

L'altra vessant és la d'un director de fotografia que, refiant-se només d'un pacte de paraula, ha perdut l'oportunitat de poder posar en el currículum que ha participat a l'anunci més famós de cada any: el de la Loteria de Nadal. Tot ve perquè va ser part de l'equip de la maqueta de l'anunci que va anar a concurs i, posteriorment, va guanyar, però l'empresa amb qui va fer el rodatge va decidir que no era l'escollit en l'anunci final. La maqueta va ser rodada de forma voluntària, sense rebre cap remuneració.
(Si voleu saber més sobre el tema, aquí.)

Cas 2

Zidane vs entrenadors de bàsquet

Zinedine Zidane va ser un tros de jugador. Quan va penjar les botes va decidir que el seu camí continuava lligat als camps de futbol, però des de la banqueta. Va començar a treure's la màxima titulació per dirigir equips de futbol a França. Com que encara no el té, se suposa que no pot entrenar el filial del Madrid (i se suposa que no ho fa, que n'és el segon entrenador... ehem, ehem...), però... tot indica que li aixecaran la suspensió.
(Mireu la notícia aquí.)

Els entrenadors de bàsquet a Catalunya tenen un nou maldecap: han de convalidar els títols dels cursos que ja han fet si van ser cursats més tard del 1999. Convalidar els títols implica no només dir "ja ho tinc", sinó haver de pagar per assessorament per a les convalidacions, haver de fer tràmits per veure tot allò convalidat i haver-se de matricular a tot allò no convalidat. En resum: tot allò que fins ara servia i que havia costat temps, esforç i diners ara ja no val.
(Les claus del conflicte, aquí.)

Sóc jo o hi ha com diferents criteris, en tot plegat?