Sempre havia pensat que el Nadal era cosa de nens. Una època que només podien gaudir les criatures o, com a màxim, els qui havien d'entrar al seu joc. Jo només hi entro quan hi el tió pel mig, sinó... a mi no se m'hi ha perdut res. Però fa uns dies vaig constatar que no era ben bé cert.
El passat 23 de desembre va tenir lloc la cavalcada del Pare Noel. Pels qui no ho sabíeu (com jo, fins pocs dies abans), és tradició que el Pare Noel, dalt d'una carrossa amb les Mares Noels repartint caramels, agafi les cartes dels infants pels carrers del Carmel (sé que per Sants també hi fa visita i no sé si per alguna banda més). Tot de gent espera pels carrers com passa tant ell com la resta del seguici: petits i grans que gaudeixen tant o més del moment que els que són al carrer veient passar la processó nadalenca. Jo hi vaig ser vestida amb un peto fosforescent i un gorro de Pare Noel, intentant que tot anés com la seda, sense incidents. Davant tenia un trenet amb tot de nens que flipaven de ser allí i, darrere, una comparsa de dones de 40 cap amunt (així es deien), que cantaven i reien i s'ho passaven d'allò més bé. Una de les dones, una de les de més edat, no parava de fer-me bromes i de compartir el bon rotllo i l'energia que aquella cavalcada li transmetia. Quan em girava, la veia a ella i a la resta de companyes fent anar els braços i les cames amb més salero que jo en pocs anys! I cantant totes les nadales que els venien al cap. Eren ben felices de ser allí.
Pel carrer, els més petitons obrien els ulls com a plats cada vegada que veien un gorro nadalenc. Els pares, alguns més inconscientment que d'altres, ho donaven tot per ells. Fins i tot, gairebé posar-se sota les rodes del carruatge del Pare Noel. Però hi havia tota una sèrie d'espectadors més assossegats que s'ho miraven amb el mateix delit: la gent gran. Veure com se'ls feia l'arrugueta al costat dels llavis i dels ulls quan sortien al balcó per veure l'espectacle, em feia fer el mateix gest a l'acte. No hi comptava, amb ells. Tampoc que la comparsa del meu darrere no parés de saludar a gent de la seva quinta, rient i feliç per veure les seves familiars i amigues sent felices. No, no hi comptava. Perquè només era per als nens. Però no. No només és per als nens. També és per a ells. Per a la seva il·lusió. Que mai els manqui, encara que només sigui en ocasions com aquesta.
