Càstig

L'origen de la meva relació amb la Divina Comèdia es remonta al 2001, quan vaig anar d'intercanvi als Estats Units i em van fer llegir fragments de l'infern en anglès a la classe de literatura universal. Entre que el meu nivell d'anglès no era per tirar coets, que era una versió escolar i que només llegíem els resumets, la veritat és que no me'n vaig fer massa a la idea, del que era, però ja em va picar el cucuet (de fet, vaig fer la sobrada de comprar-me un exemplar complet de tota l'obra en anglès a la desapareguda Llibreria Francesa i... sí, com tots podíeu suposar, descansa gustosament a una estanteria de casa meva.

No sé si era ben bé aquest, però s'hi assemblava força: negre, petit, finet...

Més endavant, vaig anar d'Erasmus a Florència, la terra de Dante. Per intentar aprendre una mica d'italià abans d'anar-hi, vaig comprar-me una gramàtica (que sí que vaig utilitzar) i el Purgatori amb italià adaptat per a gent que comença amb això de l'idioma (vaig llegir-ne poques pàgines, ho admeto...). Tanmateix, un cop allí, em vaig veure vivint a dues portes de la casa del poeta i, per sopresa meva, un friki home hi recitava tooooota l'obra a hores marcades.

Casa di Dante, on es recitava la Divina Commedia

L'artista

I ja per últim, ens trobem a ahir. Regal de Reis: La Divina Comedia. El manga. Tercera oportunitat de llegir una adaptació del clàssic de la literatura universal (sempre m'ha fet gràcia això d'universal i l'antropocentrisme que transmet aquesta afirmació). A la tercera va la vençuda, diuen... I, sí, aquesta sí. 200 pàgines de manga llegits en una bona estona d'insomni, adients per fer-me una idea aproximada del que diu l'obra.

El manga!

I direu "ahà, molt bé...". Ja, això era una petita (estil meu) introducció sobre la por dels cristians més devots envers el més enllà. Perquè, realment, et fa venir por de veres veure o imaginar-te totes aquestes escenes de càstig etern. D'acord, quan penses que et digui tot això algú que diu que els no batejats es queden als llims i veus aquí a Virgili (70 a.. - 19 a.C.) passant amb una gran tranquil·itat per l'infern i el purgatori (els llims estan a l'entrada de l'infern)... No cola. Però veus les imatges i penses "i si..." i tornes a veure Virgili i et tranquil·litzes. 

Bé, el cas és que per un moment he entès perquè la gent creu en aquesta visió de la vida eterna, perquè hi tenen tanta por i intenten viure segons creuen que ho han de fer per no anar-hi a parar una vegada morts. Les imatges són esfereïdores i és ben clar el missatge (val a dir que de l'homosexualitat o l'avortament crec que no se'n parla, explícitament, però es pot inferir en segons quins pecats amb més o menys rapidesa). Però, certament, això no treu que vegis incongruències i que per viure com creus que has de viure, facis mal a altres que han elegit una altra opció, opció que sense tenir aquesta cantarella no veuries com a dolenta.

I per què no parlo de la Bíblia? Perquè crec que m'ha sobtat més veure un escrit (digue-li escrit, digue-li adaptació de l'escrit) fet a partir de l'assumpció i la reflexió del que una persona creu que diu Déu, que no pas el propi llibre (llibres, realment) canònic. I em sobta que es continuï veient gairebé igual a com es veia al segle XIV i no només per uns instants, com a impacte de la maldat que desprenen les paraules (i els dibuixos, en el cas del còmic), sinó com a línia de vida. Però és així i amb això hem de jugar. Encara que sigui tan estrany per a uns i altres.


Per cert... M'he baixat per a llibre electrònic l'obra en italià. Ja tocava, no?