Plaer

En dies com aquests, en què sembla que només els regals ens poden fer somriure, he reviscut un dels meus moments feliços. Feliços d'acabar amb un somriure d'orella a orella, sense notar el fred.

Fa un temps que he descobert un petit plaer: caminar per Collserola. Ja sabia que podia ser que m'agradés i, fins i tot, que m'hi enganxés, però no sabia que tant. Ja hi havia anat, anys enrere, fins i tot a alta muntanya, però ara m'ho he pres com a mitja rutina. Un cop per setmana o cada 10 dies, m'hi perdo. Com avui, que tenia entre cella i cella fer una ruta que no m'havia sortit del tot bé fa un parell d'anys.

De bon principi, com sempre, encara amb fred al cos, m'he cansat moltíssim fent unes rampes que no eren res de l'altre món. Em paro dues o tres vegades, entre el pantà de Vallvidrera i la font de l'espinagosa. Penso que avui serà un dia difícil. I més quan dubto una bona estona sobre un tram que no veig clar, segons les indicacions del llibre de rutes que segueixo (això que el carrer sigui de baixada, però la pujada et quedi a la dreta, però rodeges una placeta, però..., no va amb mi). Finalment, una vista. Començo a somriure com una idiota: el Tibidabo, la Torre de Collserola, l'observatori Fabra i tot Barcelona als meus peus. Brutal. 

Torno a dubtar un moment. Aquí és on la vaig liar l'última vegada. M'he refiat del meu instint (i de la memòria, que em deia que fes quelcom de diferent). Encert! Seguim amb les vistes. I les energies. I les ganes de córrer i córrer fins a suar moltíssim. Però rient. Corrent amunt i avall, a dreta i a esquerra, he arribat fins a una torre de vigilància i una torre de telecomunicacions, on hi havia Sant Pere Màrtir. D'allí corro a veure on hi havia una bateria antiaèria. Prenc nota, perquè un dia, amb més temps, em miraré tots els llocs de bateries antiaèries de la zona.

Les energies han pujat i pujat, tot i les prop de dues hores de muntanya. Ara calia baixar, així que... què millor que fer-ho corrent? Des de Sant Pere Màrtir fins a les primeres cases de Pedralbes, corrent. I per avinguda Pearson, també. Contenta. Feliç. Llavors, allí m'esperava, una bici del Bicing. Perfecte per tal d'arribar fins a casa sense metro.

Així, rient, amb un gran somriure i ben feliç, he arribat a casa. D'acord, el meu genoll se n'ha ressentit una mica, però... que s'aguanti. L'esquena, en canvi, està com nova. 

Tot un plaer.