Tió

Caga-tió

caga turró.

Si no en tens més,

caga diners.

Si no en tens prou,

caga un ou.

Aquesta és la cantarella que fem a casa per cagar el Tió. No és la versió més extesa, ni la més llarga, ni la més bonica, segurament, però és la meva, la nostra. La canto des que era una personeta petiiiita petita, en aquells temps en què vestia una bata rosa (per a mi, sempre ha estat el batín) que m'escalfava en aquelles nits fredes i amb en Quimet, el meu osset de peluix, a una mà. Abans, però, tant mon germà com jo havíem de recitar el vers davant del pessebre, aguantar els milions de fotografies i de minuts gravats amb la videocàmera i anar a resar (digue-li resar, digue-li anar a cantar, explicar-nos coses...) a la cuina amb la meva àvia. Tornàvem i el tió, amb el tionet al costat, ja estava llest per ser picat amb unes fustes que teníem per la terrassa. Cançó, aixecar la manta i cridar d'alegria. Crec que gairebé em feia més il·lusió veure que hi havia regals que no pas quins eren. I així, tantes vegades com fos pertinent.

Sé que molts de vosaltres no enteneu la gràcia que pot tenir picar un tronc per obtenir regals. Només us puc dir que és el moment més especial de les festes, per a mi. És el moment en què recordar el passat és amb un somriure i el present (aquest any, amb nova incorporació), també.

I més que desitjar-vos bones festes i blablabla..., us desitjo a tots que tingueu un moment Tió a la vostra vida.