Fa anys, vaig tenir una revelació. Estava a primer de Filologia Clàssica, fent l'assignatura de Lingüística General. El cas és que ens van dir que cada llengua tenia les seves pròpies característiques (oh, sorpresa), fins i tot, que la separació de síl·labes no podia ser tal en segons quines llengües, com l'anglès. En aquell moment se'm va quedar la informació, però no va ser emprada per a res.
Anys més tard, ja a Lingüística, cursant Tipologia Lingüística, em van dir exactament el mateix. En aquell cas, a més, hi havia un noi britànic o americà (ara no ho recordo) d'intercanvi que va confirmar que mai havien estudiat les síl·labes ni res que s'hi assemblés. Per molt que ja ho sabés, va ser l'assumpció absoluta d'aquesta certesa. Ells es mouen per chunks o agrupacions (ja siguin de lletres o de paraules). Per això ens és tan difícil tenir la seva fluència, ja que sempre parlem sil·làbicament (tal com és la nostra llengua) i ho volem aplicar a la resta. De fet, fins i tot jo, amb aquesta consciència lingüística present, encara ara caic en l'error de pensar sil·làbicament noves paraules o frases en anglès, amb el seu conseqüent error de pronunciació.
Però no és l'única cosa que m'ha fet ballat el cap de l'anglès. Un altre aspecte m'havia sobtat tota la vida i mai havia entès perquè: els concursos de lletrejar. No heu vist mai una sèrie o pel·lícula on surt algun nano en edat escolar que es prepara per al concurs estatal de lletreig? Ara mateix us podria posar l'exemple de la Lisa a Los Simpsons i d'un pacient a Doctores de Filadèlfia (sí, poso els noms en la llegua que veig les sèries, nye). Ben concentrats en la tasca, preguntant l'etimologia dels mots (embadalida, estava). Però per què? Això no ho fem ni en català ni en castellà. Seran frikis... Però no, tot té sentit. Un sentit ben senzill: la seva llengua és opaca, és a dir, que sense saber la paraula no és ben clar que se sàpiga pronunciar adequadament (per exemple, tots sabeu que door i choose es pronuncien diferent, tot i que hi hagi -oo-). Ells necessiten saber que psychology prové dels mots grecs ψυχή (psyché) i λόγος (lógos) per saber que s'escriu amb y i ch (com nosaltres hauríem de saber que circumvalació i circumvolució, etimològicament del prefix llatí circum, es maté la m, tot i l'anomalia ortogràfica de m+v). Però ells ho fan i munten la de cal déu per fer que la gent recordi com s'escriuen aquells mots que no tenen cap sentit lògic (així, d'entrada). Nosaltres, com a màxim, muntem petits consursets a classe amb els temps verbals (serà que en les llengües romàniques hi ha una major complexitat verbal que en anglès? Serà, serà).
I parlant dels verbs... l'última epifania lingüística (aquesta ja més discutida, segons quina teoria sintàctica ens és més propera): com que puc posar paraules (adverbis, el subjecte...) enmig de les paraules que conformen el temps verbal? La total impunitat d'ordre sintàctic que no havia entès mai (tipus have you ever been...) em va ser revelada: quan analitzem sintàcticament a l'estil chomskià l'anglès, els auxiliars van cap a una banda, mentre que la semàntica del verb cap a una altra, a nivell diferents (cosa que en català no passa, ja que es dos van juntets i al mateix nivell). Amb la boca oberta i pensant que se non è vero, è ben trovato em vaig quedar. A mi, ja us dic, em va servir.
Tres cosetes que he anat descobrint al llarg dels anys en anglès que ningú t'acaba de dir mai i que si el meu subconscient les integrés del tot, farien de mi una bona English speaker (deixant de banda el vocabulari, ehem...), però com que no...
L'anglès, aquell gran desconegut, ben proper a nosaltres... Aix...
