dimecres, 25 de febrer del 2015

Plenitud

Alguna vegada heu mirat el cel? Sí, tots ho hem fet, però... de debò, de debò? És a dir, quedant-vos estona i pensant? Jo us puc dir que he adquirit aquest fantàstic hàbit gràcies a un regal de Nadal: el Tió va decidir que seria bo cagar-me uns prismàtics per fer observació i la veritat és que la va encertar de ple. Ja que el genoll encara m'impedeix fer esport, com a mínim he trobat una nova afició. Cada dues setmanes, més o menys, pujo al terrat del meu edifici amb algun objectiu en ment. Al principi només volia veure la lluna, però en poc temps em vaig adonar que podia veure molts més astres. Gràcies a la tecnologia (SkyMap al mòbil, Stellarium a l'ordinador i diverses pàgines web) he pogut situar-me per poder veure planetes, estrelles i constel·lacions. Tot un gust! Fins i tot vaig arribar a seguir el pas de l'Estació Espacial Internacional! Ara ja em situo ràpidament i trobo els vells amics celestials que puc veure tot i la contaminació lumínica. Només em falta tenir una mica més de traça i mitjans per poder fer fotografies astronòmiques i ja serà perfecte!

Però tota aquesta introducció era per parlar-vos del que vaig sentir ahir a la nit. Tot tornant a casa d'un sopar especial vaig veure la lluna gairebé en quart creixent. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a agafar els prismàtics i pujar al terrat. És un dels millors moments per observar-la, ja que no enlluerna molt, cosa que permet que es vegi molt més la tridimensionalitat i els cràters lunars. Un cop mirada i remirada, vaig buscar la troupe de sempre, la que situo sense pensar: Orió (sempre començant pel cinturó i com em recorda a Men in Black), Júpiter (em costa un pelet més de trobar, però és taaaan brillant, que sempre acaba apareixent), Cassiopea i les ósses. La primera constel·lació em va sorprendre, perquè la vaig veure en conjunt molt ràpidament. El planeta, per estar molt més amunt del lloc habitual. Cassiopea estava com sempre i l'Óssa menor, massa difuminada per la contaminació. Tanmateix, l'Óssa major em va fer frepar.

No sé si era l'alçada (un pèl més alta que habitualment en les meves observacions) o què, però mai m'havia donat tant la sensació d'immensitat. Em van venir a la memòria les nits estrellades de campaments o sortides del cau. Em van venir a la memòria perquè vaig tenir la mateixa sensació, la mateixa connexió entre el que veia i jo, tot i que pogués copsar que allò que veia era infinitament més gran del que jo podré ser mai. Una plenitud enmig de la ciutat que mai m'hagués imaginat que podria sentir mirant el cel, lluny de les muntanyes. Us ho recomano.

La causant i les companyes a l'hora i el dia, gentilesa d'Stellarium