Rutina

Com cada dimarts i dijous des de fa un mes, surto d'un centre de Bellvitge cap a la biblioteca municipal de prop de la parada de Torrassa. Allí dino, llegeixo una mica i xafardejo internet.

Per dinar, si el temps m'ho permet, m'assec a un dels bancs de davant de la biblioteca. La zona és agradable, ja que té gespeta i és prou ampla com per no sentir-se enmig de tot el rebombori. El meu lloc acostuma a ser just davant de la passarel·la que dóna accés a la biblioteca. A sota hi queda un espai, on sempre hi ha col·locats de tal manera uns cartrons per poder-hi passar la nit. En un dels laterals i de forma ben visible hi ha escrit "SONRÍE".

Jo tinc la meva rutina, però hi ha altres persones que també tenen la seva: el de seguretat fa la cigarreta, el noi de sempre ja està fent la becaina a un dels sofàs, a un altre hi ha la noia que repassa insistentment el mòbil, els bibliotecaris consulten els seus ordinadors... Però avui ha canviat alguna coseta.

Als cartrons hi havia també un matalàs i un sac de dormir. L'inquilí no hi és mai, però avui un home s'hi ha acostat. Primer, ha mirat una mica la disposició de les poques pertinences que hi havia i, tot seguit, ha col·locat de forma més amagada una bossa de menjar, per tal que ningú a part del destinatari la pogués agafar. S'ha quedat uns quants metres enllà, tot esperant veure la persona que ocupa el lloc. Tanmateix, passats uns minuts, s'ha donat per vençut.

He pujat a dalt i m'he trobat el guàrdia de seguretat fent la cigarreta, el noi fent la becaina, la noia repassant el mòbil i els bibliotecaris mirant l'ordinador.

Criteris

Fa uns dies que veig, més clar que mai, que el que per uns és una norma, per a d'altres, ni de broma. Els dos casos més clars que em vénen al cap:

Cas 1

ACS vs Jon D. Domínguez

Tot i que l'empresa de Florentino Pérez es veu a hores llum que ha causat els terratrèmols que es podien sentir a les costes properes a la plataforma Castor, fet que ha provocat que s'impedís la continuació de l'activitat a la plataforma, ja té una indemnització multimilionària. Qui pot signar un contracte on, tot i que l'altra part sigui causant d'un dany, sigui indemnitzada?
 (Més informació, aquí.)

L'altra vessant és la d'un director de fotografia que, refiant-se només d'un pacte de paraula, ha perdut l'oportunitat de poder posar en el currículum que ha participat a l'anunci més famós de cada any: el de la Loteria de Nadal. Tot ve perquè va ser part de l'equip de la maqueta de l'anunci que va anar a concurs i, posteriorment, va guanyar, però l'empresa amb qui va fer el rodatge va decidir que no era l'escollit en l'anunci final. La maqueta va ser rodada de forma voluntària, sense rebre cap remuneració.
(Si voleu saber més sobre el tema, aquí.)

Cas 2

Zidane vs entrenadors de bàsquet

Zinedine Zidane va ser un tros de jugador. Quan va penjar les botes va decidir que el seu camí continuava lligat als camps de futbol, però des de la banqueta. Va començar a treure's la màxima titulació per dirigir equips de futbol a França. Com que encara no el té, se suposa que no pot entrenar el filial del Madrid (i se suposa que no ho fa, que n'és el segon entrenador... ehem, ehem...), però... tot indica que li aixecaran la suspensió.
(Mireu la notícia aquí.)

Els entrenadors de bàsquet a Catalunya tenen un nou maldecap: han de convalidar els títols dels cursos que ja han fet si van ser cursats més tard del 1999. Convalidar els títols implica no només dir "ja ho tinc", sinó haver de pagar per assessorament per a les convalidacions, haver de fer tràmits per veure tot allò convalidat i haver-se de matricular a tot allò no convalidat. En resum: tot allò que fins ara servia i que havia costat temps, esforç i diners ara ja no val.
(Les claus del conflicte, aquí.)

Sóc jo o hi ha com diferents criteris, en tot plegat?

Coets

Estic mirant un capítol de Big Bang Theory on un dels personatges anirà en una nau Soyuz cap a l'Estació Espacial Internacional (ISS). En acabat, miro el Facebook i veig que una de les últimes notícies que ha penjat I fucking love science és que es va haver d'endarrerir el llençament del coet Antares, cosa que feia que 22 minuts enrere a quan ho he llegit (just quan estava veient el capítol de la Soyuz) hagués pogut veure com per fi podia enfilar-se allí dalt del cel en directe, gràcies a un canal d'streaming. I a sobre, quan miro les actualitzacions RSS de Microsiervos, veig que el fet pel qual s'ha endarrerit és ben inusual: una barqueta en un llac.

Sóc jo o avui tocava dosi de coets?

Per cert... Que no es noti que m'encantaria veure enlair-se un coet espacial en directe...

----

Nota després de la primera publicació: va i explota, el coet! No ha tingut gairebé ni temps de volar! I sí, també ho he vist a Facebook, això. Renoi...

Interferències

Alguna vegada heu vist Contact? Suposo que molts de vosaltres no ho hareu fet o us haureu quedat a mitja peli, tant per circumstàncies externes (sé d'algú que mai ha pogut veure el final perquè el trajecte d'autocar mai durava suficient...) com perquè no era del vostre gust. Jo l'he vist unes quantes vegades (ara no us les podria contar, però massa poques per les ganes que sempre tinc de remirar-la). I avui m'ha vingut al cap una de les (moltes) escenes mítiques que té:


Sí, sí, després de sentir la mítica cadència per ràdio a intervals de números primers, es percep, lleument, de fons, un soroll. Aquest soroll sembla que no és tal, sinó una imatge que els extraterrestres envien de tornada... de quan Hitler va inaugurar els Jocs Olímpics de Berlín! (Tranquils, és un spoiler que quasi ni es pot considerar spoiler, perquè té mil coses més rellevants la pel·lícula, així que no teniu excusa per no veure-la). Us estic escrivint una entrada a aquestes hores de la matinada per explicar-vos una escena friki d'una pel·lícula de ciència-ficció? No (bé, sí, però que em serveix d'excusa per a una altra cosa, així que poc a poc).

Jo sóc una persona que ha conviscut amb el dolor durant molt de temps al llarg de la seva vida. El dolor et fa sentir viu, perquè sents. Sembla un contrasentit, és cert, perquè quan estàs fotut, malalt, xungodenassos és quan tens dolor. No només físic, sinó també mental. Si hi ha dolor, hi ha vida, perquè tens sensacions i sentiments que et provoquen aquestes sensacions. Però si hi ha dolor, per molt que hi hagi vida, no hi ha TOTA la vida. El dolor tapa bona part d'aquesta vida, la transforma. Esteu de bon humor quan us trobeu malament? Dormiu bé quan esteu preocupats? Teniu ganes de fer coses, de menjar-vos el món quan us fa mal tot? El dolor està per sobre de la resta. Us batega el cor, ompliu els pulmons d'oxigen, la sang us corre per les venes, però teniu la ment ocupada amb una sola cosa: mal.

No faré una apologia sobre els medicaments ni una oda al fluimucil (per molt que l'Estanislau Verdet creiés que calia fer-ne una cançó), simplement us diré perquè trobo tan important prendre un medicament a temps en la seva justa mesura: els medicaments ens poden treure el dolor de la nostra vida, ens poden fer treure el mal humor injustificat, el malestar... Ens poden treure el soroll de les imatges, que parlàvem al principi. I què passa si ens passem, ens automediquem sense cap tipus de control, ens tornem addictes i dependents dels medicaments, els necessitem més i més...? Que tornem a portar el dolor, el soroll, a la nostra vida.

Amb tots aquests anys de vida, m'he trobat moltes persones que creient-se més dures, passen de prendre un sol medicament, de fer cap visita al metge. Sincerament, trobo que aguantar el dolor (no la pupeta, la rascadeta, el lleuger malestar o els processos inevitables) és la cosa més absurda del món.

Noteu les coses, sentiu-vos vius, però no confongueu el soroll que us tapa com a imatge amb la sensació de gaudir de seguir aquí amb tots nosaltres.

Humanitat

No és la primera vegada que vaig a rehabilitació per culpa d'alguna part malmesa del meu cos. Tampoc és la primera vegada que comparteixo espai amb altres pacients (he fet rehabilitacions individuals, també) ni a la Seguretat Social (sant pagant o per mútua, també). M'abstindré de dir les diferències entre el tractament públic o privat, individual o grup, o públic de fa 13 anys amb el d'ara. Però sí que us explicaré què he trobat en comú, de positiu, al llarg del temps en els tractaments grupals (o individuals en llocs comuns): el bon ambient.

Arribar a una sala de rehabilitació (o les que jo he vist) és anar a un lloc on predomina el respecte, l'amabilitat, la solidaritat. Es demanen les coses "si us plau" i es donen les gràcies. S'aguanten les portes, es respecta l'ordre d'utilització dels aparells i es deixa l'espai necessari perquè tothom pugui fer l'exercici sense destorbar-se. Et cal ajuda per posar-te les bosses amb la parafina i després les tovalloles? Cap problema. A més, abans t'hauran dit si estava més calenta que normalment. Que has d'esperar-te per entrar al terapeuta ocupacional o simplement que faci efecte la calor? Petarem la xerradeta, per fer-nos companyia. Que no hi ha lloc? Una mà s'alçarà tan aviat com hagi acabat perquè puguis seguir endavant amb la teva recuperació.

Molt bé, tenim que els pacients són fantàstics, però... i els fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals? Un amor. Sincerament, jo, els que m'he anat trobant, són fantàstics. Vinguin com a suplents, portin anys, tinguin ganes de vacances, faci calor, fred... és igual: són amables, atents i respectuosos. Alguns són més xerraires, d'altres més divertits, d'altres van més per feina, però cap m'ha fet sentir mai un estorb. Hi ha dies dolents, dies que costen, dies que vols engegar a la gent més enllà d'on han vingut, però ells intenten que no se'ls noti i que el bon ambient comenci per ells.

Sembla estrany, però allí on sempre he recuperat la fe en la humanitat és dins d'una sala de rehabilitació.

Nota lingüística: si dic pacient i no usuari o derivats és perquè, com etimològicament diu el grec, estic passant per una experiència que el terapeuta no passa i jo hi poso de la meva part per ensortir-me'n.

(πάθος = páthos / πάθημα = páthēma (la e és llarga))

Èxit

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc. Ja em faràs saber l’èxit dels exàmens. Tenir bon èxit, mal èxit.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc. L’actuació dels actors ha estat un èxit. Aquesta promoció no ha tingut èxit.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial. Els grans èxits de la comèdia musical nord-americana.

Mai recordem que èxit pot ser una sortida (de fet, d'aquí ve: exitus, en llatí, vol dir sortida, simplement, com l'anglès exit) bona o dolenta, és a dir, que no només ha de ser la segona accepció. I, de fet, què vol dir tenir èxit? On posem el llindar? Trobo que si ja ens costa definir aquest intangible tan subjectiu, amb més raó és estúpid que només ens preparin per a arribar a un punt que no sabem quin és. I si no hi arribem? O si considerem que no hi arribem, tot i que altres podrien pensar que sí? Algú pensa que és una possibilitat real, doncs?

Totes aquestes preguntes m'han vingut últimament al cap, veient que només se'ns prepara (alguns en diuen educar, però em sembla que només transmetre aquests valors no és ben bé l'objectiu del verb) per a arribar al cim de la nostra ambició, però ningú ens ha dit mai que gaudíssim del camí ni que podíem quedar-nos allí on ens trobéssim còmodes. De fet, seguint amb la muntanya (cim, camí...), el gran públic no recorda mai qui ha tingut seny i no ha arriscat excessivament per fer un cim, però sí qui ha anat més amunt que la resta. No són destacables les dues accions? Sort que al mundillo muntanyenc, cada vegada més, es valora el seny i no només el físic, la marca, la foto. 

Tots hauríem d'aprendre aquesta visió, assumir-la i ensenyar-la per tal que fracàs (m. [LC] Èxit del tot dolent, desastrós.) sigui una paraula de ben poc ús a la nostra vida diària, no com ara.

LGBT

A Madrid, aquest cap de setmana, se celebrarà el Dia de l'Orgull LGBT. Molta gent es referirà a l'acte com l'Orgull Gai. No cal dir que si de 4 lletres en desestimes 3, queda molt curt el concepte (que ja amb les 4 lletres queda curt). I no volia escriure res al respecte, perquè no sóc massa amiga d'aquesta data. No ho sóc perquè prefereixo que el meu dia a dia defineixi la meva postura i lluita: portar (o intentar-ho) una vida tal com la porten les persones heterosexuals que conec, amb petits gestos com demostrar afecte a la meva parella en públic, parlar d'ella sense por (o superar-la) en els àmbits on em moc... i que les festes multitudinàries mai han anat amb mi. Però tornant al tema que no volia escriure al respecte... he vist que toca parlar-ne.

Tot va començar amb la llista que cada any ens planten al davant dels 50 homosexuals més influents d'Espanya. Aquesta llista va fer que veiés que a) coneixia menys de la meitat dels llistats b) hi ha molt poques dones amb pes (heterosexuals ja ho sabem, així que tampoc era sorpresa) c) la majoria són gent d'empresa (la influència es marca així) d) pocs activistes i poc coneguts per a la gran majoria de gent. En vista de tot plegat, han aparegut altres llistes posant èmfasi en altres aspectes (vaja, allunyant-se de les empreses), com aquesta centrada en dones. Però aquesta llista em va continuar fent pensar que gent que fa tant per a la societat és ben poc (re)coneguda. I és una pena.

Però si ens allunyem d'aquestes llistes que van començar a aparèixer als voltants del dia internacional (28 de juny) i no de la celebració a Madrid, veiem que com més s'acosta el segon esdeveniment, més teca hi ha als diaris d'aquí, trobant-hi la cara i la creu. Per una banda, la dreta més retrògrada parlant de les zones per evitar la bacanal gay (el que dèiem de la caiguda de lletres, tot i que a l'URL posi bacanal homosexual), però descrivint-les al detall, amb quasi el programa i tot (curiós, si més no...). Per l'altra, com desmuntar els mites que hi ha al voltant de la festa i la manifestacióqueningúsapquehiha, amb un article ben carregat d'ironia i realitat: que tot té un perquè, agradi o no, i que encara hi ha molt per fer.

No, no volia escriure al respecte, però sentint-me identificada amb una de les 4 lletres, sent una part meva (tot i que no el tot), què menys que aportar el meu granet de sorra a fer que un dia no calgui recordar aquesta data.

Si quiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

uiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

Sele

Avui ha estat el segon dia de la selectivitat. Fa més de 10 anys que la vaig fer i suposo que deu anar com llavors: abans del primer examen hi ha nervis i més nervis, però a mesura que el temps passa, tothom es relaxa més i al final només hi ha ganes d'acabar. Tot per aconseguir una nota per estudiar el que vols. O el que creus que has d'estudiar. O el que t'agrada. I si no hi arribes? Ah, això ja és una altra història...

Tots els que hem passat per aquesta selecció sabem els dubtes que es generen sobre la nota: serà suficient? Serà més alta que l'any passat? Entraré? I quan veus que tens dubtes més que raonables, penses "i sinó... què?". Vinga a mirar-te tota la llista de carreres on pots entrar segons el tipus de Batxillerat elegit. O potser, simplement, et guies per les assignatures de l'institut ("aquesta m'agrada, aquesta se'm dóna bé, aquesta ni de conya..."). Però aquest procés ens fa ser millors professionals, després?

A mi no m'agrada que s'hagi de fer la Selectivitat. Ni quan la vaig fer em semblava bé ni m'ho sembla ara. Tothom diu que hi ha d'haver algun filtre. D'acord... però només la nota? I si al Batxillerat m'anaven bé precisament les assignatures més significatives de la carrera que vull fer, però no la resta, i la nota de tall és alta? I si tinc un mal dia a la Selectivitat? I si raons personals han fet que no rendís gaire durant aquests últims anys? Hi pot haver mil i una raons per les quals la nota pot ser baixa i que això no signifiqui que no vals. A més, sincerament, trobo indignant que s'hipotequin dos anys d'escolaritat per un examen. Sobretot a 2n de Batxillerat, tot, absolutament tot, girava entorn a la Sele: els trimestrals eren exàmens d'altres anys, el temari era exclusivament el que entrava... I si no era així, nervis. 

Quina és l'alternativa? Que la nota sigui un factor més a considerar, però no l'únic. Quanta gent comença una carrera perquè no pot entrar a la que vol? I d'aquests, quants la seguiran i voldran dedicar-s'hi? Per què no valorar les motivacions, les accions fetes i les seves habilitats per poder encaminar-los millor? Massa feina? Pot ser, però no seríem pas el primer país que ho fes i, sincerament, crec que funciona prou bé on ho fan.

Mentre continuem mirant només el numeret del costat del nom, no avançarem. 

Lògica

Quan era petita, cap allà a l'inici-mitjans dels noranta, van aparèixer tot un seguit de videojocs per a PC que permetien ser entrenador, jugador, manager i president d'un equip. A casa meva primer va entrar el PC Basket, però en breu vam donar pas al PC Fútbol (no tant per l'esport en sí, sinó pel joc, que oferia moltes més possibilitats). Però exactament... què era?

Per una banda hi havia l'àrea esportiva: elegies els jugadors que volies fitxar al teu equip, les alineacions i la tàctica. Havies de tenir en compte la seva mitja d'inici (quan no hi havies jugat mai), si sortia d'una lesió, si havia millorat el seu rendiment amb el temps... I si no et refiaves de com eres com a entrenador, sempre podies jugar els partits (en les primeres versions, era la manera més senzilla de guanyar tots els partits. En les següents, la cosa ja era una xic més complicada...).

Elecció d'alineació del teu equip

Elecció de la tàctica
i els moviments dels jugadors

Per l'altra, tenies tota la gestió del club: des de la publicitat i les primes a les obres de millora a l'estadi i el preu de les entrades. 

Publicitat, primes,
preu de les entrades...

Obres de remodelació de l'estadi

Com veieu... tot!

El cas és que la meva consciència de gestió era pèssima (ni que tingués 10 anys...). Jo creia que si posava les entrades molt cares i la publicitat també, tindria el màxim d'ingressos. Però veia que el meu germà funcionava d'una altra manera (ni que fos el germà gran...): depenent del partit, canviava els preus, però mai a preus excessius, fent que sempre es contractés el 100% de la publicitat de l'estadi i es tendís a aquesta xifra en el nombre de localitats venudes. Tampoc tenia a tots els cracks mundials que volgués. Sempre comptava amb bons equips, però no plagat d'estrelles (de fet, tenia una tendència que mai entendré a començar amb el Betis B, per fer-lo pujar a Primera (al joc es podia) i, d'allí, acabar líder destacat). D'aquesta manera tan simple em vaig començar a adonar que la solució ràpida i fàcil no havia de ser sempre la millor.

Passats uns anys, ja amb dos dits de front i sabent com funciona el món, crec que els equips de futbol (podria extrapolar-ho a altres esferes) necessiten jugar al PC Fútbol: entendrien que no cal omplir l'equip d'estrelles per aconseguir els objectius, que no cal hipotecar-se per tenir èxit, que tenir un estadi mig buit no afavoreix al club i que posar-ho tot el més car possible no és sinònim d'obtenir els guanys més grans possibles. Qüestió de lògica, que sembla que manca a més d'un.

I anant un xic més enllà... Per quan un futbol sense deutes? Per quan un futbol que no viu d'esquena a la realitat? Que comenci ara mateix i amb tots els equips, sense excepció. Només cal trobar la manera, però que cal canviar-ho ja.

Polsim

Salta com si saludés a la càmara. És una de les poques persones que pot dir que ha estat a un lloc fora de la Terra. Que pot dir que ha caminat sobre aquesta superfície que té tant a veure amb nosaltres. 

A tothom li fascina l'absència de gravetat, però a mi sempre m'ha inquietat saber el tacte de la superfície. Com més la miro, més em sembla que és un munt de cendres. Segurament, l'impacte del gran meteorit que va separar la Lluna de la Terra i la gran quantitat d'impactes que ha rebut des de llavors ha produït aquest polsim grisós. Però m'agrada més pensar que és fruit de les cendres de tot allò que vull ben lluny del nostre planeta, però que cal que vegi dia rere dia per tal de no oblidar-me'n. Hi ha referents que no cal perdre.

I tot perquè em continuen meravellant fotografies d'aquest tipus cada vegada que les veig...

Campanyes

A totes les campanyes electorals hi ha alguna ficada de pota amb els eslògans, les campanyes gràfiques... Qui no recorda la foto d'en Mas fent de messies (i les conyes de MASsies associades) o en Rajoy dient "Me gustan los catalanas. Hacen cosas."? Aquesta vegada crec que qui s'endú la palma és el PSC (no dic fora dels anuncis de campanya, que ja sabem que allí l'Arias Cañete ha guanyat de golejada).

Què ha fet el PSC? Abans de res... Heu vist l'anunci de televisió? Un candidat jove i desconegut per al gran públic que mentre se sent una veu en off sembla que repassi la lliçó i la vomiti exagerant davant la càmara. Aquesta és la imatge que volen donar? Aquesta és la manera de presentar un nou candidat? Deixant de banda el discurs de partit que tingui, la veritat és que em dóna la sensació, pel que he anat veient a les notícies, que té força més recorregut i potencial que el que deixen veure en aquell anunci.

I què en diem de l'eslògan? "Canviem Europa. Aturem Rajoy." "Canviem Europa" és positiu, és obrir horitzons, és mirar endavant. "Aturem Rajoy". De debò? Era mentida la frase anterior? Perquè aquesta és negativa, de tancament i de mirar allò conegut, només, sense aportacions. Vaja, que tot el que sempre havien dit els socialistes respecte el PP de l'oposició, que només sabien criticar, no proposar, s'ho poden aplicar: només van en contra de. La resta, només és fum. I si no ho és, per què fan aquest tipus de campanya?

La veritat és que sempre ens venen que és important tant la forma com el fons, però sembla que sempre ens oblidem d'una de les dues coses, perquè sí, hi ha partits que només tenen forma, però això m'ho reservo... per ara.

Filologia

Fa temps us vaig fer cinc cèntims d'una part de la meva formació universitària, ja que vaig fer menció de la meva gairebé acabada llicenciatura en Filologia Clàssica i el grau ben acabat de Lingüística amb menció a Grec antic i Hebreu. Abans i tot, ja havia defensat que el grec i el llatí no desapareguessin de l'educació secundària. I avui us he de dir que no entenc perquè la meva antiga facultat, la de Lletres de la UB, ha decidit fer desaparèixer, de cop i volta, una carrera (Filologia Romànica) i múltiples opcions de dins dels graus de Lingüística i Llengües i Literatures Modernes.

A Lingüística abans hi havia l'itinerari d'1 o 2 llengües. Ara només hi haurà el de 2 (com jo vaig fer), però no hi haurà cap de les dues que vaig elegir. S'eliminen les opcions d'estudiar català, àrab, italià, hebreu, portuguès, basc, gallec, polonès, grec i llatí. Només romanen les opcions de l'anglès, el francès, el rus, l'alemany i el castellà, tot i que la meitat de les anteriors encara s'oferten en diferents graus a la mateixa facultat (la resta, s'ofertaran fins que acabin els estudiants que van entrar fins el curs passat). El mateix succeeix al grau de Llengües i Literatures Modernes.

Què vol dir tot plegat? Es reforcen les llengües de "més futur" econòmic que s'imparteixen a la facultat. No em sembla malament que s'ofertin, evidentment, però sí que s'imposin. Bàsicament perquè puc decidir que tot i ser llengües amb més parlants, jo, com a futura (en el seu moment) lingüista o filòloga, no les vull cursar. Per què? Mil motius, per a cadascú diferents. Jo vaig decidir fer hebreu i grec perquè, sobretot, així se'm convalidaven moltes assignatures (venia de la llicenciatura quasi finalitzada de Filologia Clàssica -grec i llatí- i havia cursat un nombre més que respectable d'assignatures d'hebreu). Però potser he d'anar més enrere, a perquè vaig elegir Filologia Clàssica, les optatives de Filologia Hebrea i vaig acabar a Lingüística.

Quan tenia 16 anys, jo tenia molt clar que volia ser periodista. M'encantava escriure, investigar i explicar el que veia (no ho haureu pas notat...). La decisió lògica va ser anar-me'n cap al batxillerat Humanístic. Les acusacions de "te'n vas a l'Humanístic perquè és més fàcil" i derivats van ser recurrents i, evidentment, ignorades. Vaig cursar moltes assignatures que em van encantar: Història de l'art, Història del món contemporani, Geografia, Economia i organització d'empreses... Però, sobretot, Llatí. Feia moltes llengües, llavors, al Batxillerat (català, castellà, anglès, francès i llatí), però l'única que realment m'apassionava era el llatí. No vaig poder fer grec perquè no l'ofertaven, però no pas per falta de ganes. I més, veient que la manera d'ensenyar les llengües clàssiques era radicalment diferent a les natives (català i castellà) i a les modernes estrangeres (anglès i francès). Entre això, que ja em veia com una arqueòloga excavant per trobar inscripcions ocultes per obrir-me pas al món clàssic i que la nota de tall de Periodisme era dubtosament assumible (al final, no me'n vaig quedar tan lluny, però), em vaig convèncer que les clàssiques serien el meu camí.

A la universitat, a l'època de les llicenciatures, vaig descobrir el que era estudiar de veres, fer hores i hores de deures i de cerca, de fer treballar el meu cap a tot drap i tenir dificultats per aprovar. Tot i això, notava com l'esforç valia la pena, que tenia ganes d'aprendre. Justament, gràcies a aquestes ganes d'aprendre i explorar, no em vaig tancar al món grecollatí i vaig poder ser tastaolletes fent optatives i assignatures de lliure elecció d'altres filologies (cosa que amb els graus no es pot fer). Vaig atrevir-me a continuar explorant l'indoeuropeu (que en un parell d'assignatures de la carrera vaig degustar amb delit), a descobrir l'ibèric, el sànscrit, el rus i l'hebreu (i tant em va agradar, que amb la quantitat d'assignatures relacionades que vaig fer, em vaig plantejar seriosament acabar fent Filologia Hebrea). Dec ser de les poques persones que té més crèdits globals dels necessaris, però, a falta de 24 d'obligatoris, no té el títol de la carrera.

Gràcies a aquesta curiositat, vaig anar a parar a la classe de Neurolingüística. L'arqueologia era vista ja més com a afició que com a futur real quan va aparèixer el món de la cognició. Vaig entendre que el meu interès no anava tant en les llengües sinó en el llenguatge, així que vaig poder gaudir d'una carrera estimulant que, tot i que no em va comportar tants maldecaps, també em va ajudar a adonar-me de tot el que havia après en l'anterior carrera, com aplicar-ho i cap a on anar. No us podeu ni imaginar com em va facilitar l'aprenentatge tenir nocions (i més que nocions, en alguns casos) de llengües tipològicament tan diferents, com va fer que així la gaudís més i com fa que entengui més el concepte de llenguatge per sobre del de llengua. Tot plegat ha fet que ara m'atreveixi amb la llengua de signes catalana, cosa que va començar com a simple curiositat i que encara no veig on ni quan pot acabar.

I què té a veure amb el paràgraf inicial? Que tot i que ara mateix estigui en un futur incert, el meu camí cap a la realització personal no ha passat mai per on sembla que tots hem d'anar. Com he dit abans, no tinc res en contra de les llengües que sí que poden elegir els estudiants d'aquests graus ara mateix. De fet, ja heu vist que vaig provar una de les opcions anys enrere, de forma més que inicial (Rus com a segona llengua i la seva literatura, per ser més exactes). Però el meu món, els meus horitzons, no anaven cap allí. I en una facultat on no es va a aprendre llengües (ai, que aquí s'equivoca molta gent!), sinó a entendre-les, no té cap sentit que no pugui endinsar-me ni en, per posar dos exemples, la meva llengua materna (el català, sent una universitat catalana) ni en la llengua origen de la meva llengua materna (el llatí, sent una universitat amb el lema en llatí: libertas perfundet omnia luce) si intento copsar el llenguatge fent Lingüística.

Menyspreu

Dani Alves ha donat la volta al món fent que un gest racista com pocs (tirar un plàtan a un jugador negre) sigui ridiculitzat (va agafar el plàtan del terra, el va pelar i se'n va menjar un tros). Neymar Jr., seguint el partit amb el mòbil al costat, va trigar ben poc en iniciar una campanya d'oda a la menja de plàtans que ha fet fortuna arreu. Mentrestant, a la NBA, el propietari d'una de les franquícies que juga els playoffs, Los Angeles Clippers, li deia a la seva parella que anés al llit amb tots els homes negres que volgués, però que no els portés al camp. La reacció dels jugadors de l'equip (que té un bon grapat de jugadors negres) no es va fer esperar: després d'amenaçar en no jugar, van decidir fer la roda d'escalfament amb la samarreta del revés i llençant a terra les dessuadores amb el nom complet de l'equip. I el comissionat de la NBA tampoc ha defraudat: expulsat de per vida de la NBA i la màxima multa (2'5 milions de dòlars). 

Ja era hora que el "no al racisme" fos una cosa global i amb fets. Tot i això, encara vaig veure molts comentaris a la notícia de l'Alves on directa o indirectament se li deia "mono". I reien. Deuen ser els mateixos que des de temps immemorials han cridat "uh-uh", imitant un mico, quan un jugador de l'equip rival negre o mulat tocava la pilota. Potser ara ja són menys els que ho fan (per sort!). Tanmateix, segur que són ells i tants d'altres els qui comencen amb un "puta" + el nom de l'equip rival per referir-s'hi. O "puta/puto" + país/nació per referir-s'hi. O "hijo de puta" + nom o nacionalitat del jugador per referir-s'hi. O aneu pensant en crits ofensius a les parelles dels jugadors, als fills... Fins i tot, escarni a jugadors i aficionats morts. Tot s'hi val. I en això, per desgràcia, no s'és tan contundent.

Els jugadors, per molt que siguin professionals i guanyin un dineral, no han d'aguantar-ho tot. Ni per raça, condició sexual, nacionalitat, llengua parlada, parentiu... per cap motiu! Ni ells ni els aficionats, que, a sobre no cobren, s'han de sentir de tot. I, altra vegada per desgràcia, cap afició se'n salva.

Quan creixerem i deixarem de creure que part de l'esport professional és insultar i menysprear al rival per treure l'adrenalina de la nostra vida diària? Quan deixarem de menysprear com a hobby?

Espiral

Començo jugant al Criminal Case i, mentre espero que se'm carregui la barra d'energia del jugador per poder continuar jugant, miro Cuánto cabrón, Cuánta razón i Memedeportes, webs on he descobert coses com el joc anteriorment esmentat, per exemple. I quan torno a Facebook per tornar a mirar com vaig d'energia, em topo amb la notícia: "Desenterrados los cartuchos de E.T. el extraterrestre". Vés per on, em trasllada a dos llocs de record ben diferents. Per una banda, salta l'alarma de la memòria que em diu que ja sabia que estaven buscant aquest videojoc (però tot i que porto uns 10' cercant per Google, tots els blocs que segueixo per RSS i les pàgines anteriorment esmentades, sóc incapaç de recordar on ho vaig veure). És més, recordo quin videojoc és, no perquè hi hagi jugat (jo no tenia Atari, sinó Spectrum), sinó perquè hi havia aquest cartell a Cuánta razón (vist de forma aleatòria, quan ja havia vist tots els del dia, que ara he vist que un altre cartell posava que no estaven destruïts), però és que també sortia a la web de Microsiervos, on parlaven d'una enorme base de dades de jocs antics de consoles com l'Atari (i un dels exemples era aquest joc). Però és que l'altra alarma de memòria és que la notícia ha sortit a... Hobby Consolas!!! Jo em comprova la revista quan era un moc! Encara recordo la portada sobre l'Street Fighter II...! Evidentment, després d'aquest atac de nostàlgia no m'he pogut resistir de seguir l'enllaç a "Seis anécdotas curiosas sobre Dragon Ball", que m'ha aportat quatre anècdotes que no sabia (sabia la segona i la sisena!). I si a sobre et diuen que són anècdotes extretes d'aquest compendi, t'agafen unes ganes immenses d'incrementar la teva biblioteca sobre Bola de Drac (sí, evidentment, no seria el primer llibre d'informació sobre la sèrie que tindria).

I d'això se'n diu entrar en una espiral friki.

Mal

Fa unes hores ha mort en Tito Vilanova d'un maleït càncer. En saber la notícia, tot s'ha tornat més trist. Era una d'aquelles persones que sense conèixer personalment, la percebies propera, humana, entranyable. Tal com va passar amb la Tatiana Sisquella fa uns mesos. La mateixa tristesa. Ells, joves, han mort massa aviat. 

Joves també són els qui anònimanent lluiten contra la mateixa malaltia als hospitals, tal com van fer ells. I tal com ells, malauradament, alguns també perden la partida. Ells no crec que sàpiguen que deixen petja. Sembla impossible que una vegada deixes de banda els tests, la simptomatologia i els diagnòstics, et quedis amb la persona. I sí, t'entristeix saber que no han pogut superar la malaltia, que ja no hi són.

Fa mal que li passi a algú que coneixes, encara que sigui de manera indirecta. I fa més mal pensar que si t'ha dolgut en la distància, no et podries ni imaginar com seria en la proximitat.

Dormir

Ara que escric són passades les dues de la matinada. És tard i vol ploure, que en diuen. Per variar, estic en aquell moment que tinc son, però no tinc son. Que voldria dormir, però sé que em costarà. Que el cap bull i no el puc frenar. I, tanmateix, ja són hores. O això m'han dit sempre.

Sembla com si només els infants ben petits i la gent amb moments puntuals d'estrès tingui problemes per dormir. Us puc ben dir que és mentida. Però, de fet... què vol dir "tenir problemes per dormir"? Segur que si mirem algun manual mèdic o psiquiàtric trobaríem algun barem objectiu. Sincerament, ara mateix, m'interessen ben poc. I sé que a vosaltres tampoc us interessa. Com també sé que per a la majoria de vosaltres i per a mi és un concepte absolutament diferent.

"Ui, com m'ha costat adormir-me avui: una hora ben bona donant voltes!"
"No sé què m'ha passat avui que m'he llevat com quatre vegades..."
"He somiat tant... i tantes tonteries, avui...!"

"Mira que me'n vaig anar a dormir tard, però a les set ja tenia els ulls ben oberts!"

Us sonen? Segur que les heu dites alguna vegada. Ara canvieu l'avui pel normalment o l'una hora ben bona per quatre hores ben bones. Així us acosteu més al que em passa a mi, en algun dels casos.

De les tres pertorbacions de la son descrites, el meu cos és fan incondicional de la primera i la tercera: que em posi al llit, tanqui els ulls i no hi hagi manera que m'adormi, i que un cop ho faci, la meva ment continuï al cent per cent i somiï coses inimaginables (Hollywood, guions a mi!)... i me'n recordi (perquè somiar, somiem tots, però no ho recordem sempre).

Llavors és quan la gent em diu "tu no dorms". Efectivament, entre setmana, ben poquet. Imagineu que mai us adormiu abans de les 2 (i com a màxim, poden ser quarts de 5) i a l'endemà us heu de llevar a les 8 com a tard. I un dia i un altre i un altre... Al divendres vols matar. És el preu que he de pagar per seguir l'horari general. Com a mínim, val a dir, ara ja em desperto als matins i no faig tard (o no massa, tot i que el despertador sona i sona i sona...), no com en èpoques pretèrites, quan fins i tot algun examen es va deixar de fer per culpa de les poques hores de son. Ara, aprofito les hores "tontes" nocturnes per fer el friki amb totes les de la llei: videojocs, sèries, programes frikis diversos... Un autèntic plaer! I sí, teniu raó quan us dic que sempre hi ha temps per a tot i em responeu "però és que tu no dorms!"...

Però també hi ha qui diu que "ets una dormilega!", perquè als caps de setmana dormo el que no he dormit durant la setmana. Saludable? No massa. Bàsicament, perquè dormir més hores, en molts casos, no implica dormir millor (cosa que és extremadament frustrant). És cert que els matins de dissabte i diumenge són una mica un mite (si és que no tinc obligacions o semiobligacions tipus anar a fer alguna escapadeta), però és que el cos demana un reset. I quan dic el cos, no només em refereixo als ulls (i a les ulleres no d'òptica que porto incorporades perennement), sinó a tot el cos. Tot pesa, tot costa i tot fa una mica més de mal o menys plaer. 

I tot t'ha vingut ara de gran? No, i ara! Massa fàcil que seria! Amb 3-4 anys ja en muntava alguna de divertida a les nits, de tant en tant (i en Dumbo sempre venia a calmar-me, gràcies a la seva peli), i durant l'etapa escolar, volia escanyar tota la gent que dormia amb mi durant les colònies i les convivències que o bé no callaven fins quan els donava la gana i, just quan callaven, s'adormien (gairebé sempre m'he tragat el no poder dormir i no he molestat a la resta, perquè prou tenia amb mi per intentar fer el procés per poder-me adormir), o bé començaven a parlar quan es despertaven ben d'hora al matí, perquè clar, si no tenien son, ningú n'havia de tenir (és la cosa més insuportable de totes, crec).

Què toca ara? Espero que poc a poc anar tenint més qualitat de son (que, tot i certes baixades, és cert que ha tingut aquesta tendència), encara que les hores no tinguin aquesta tendència ascendent.

Per què tot aquest rotllo? Per una banda, perquè em venia molt de gust deixar-ho anar. Per una altra, per fer veure que dormir malament va més enllà d'una mala nit (i segur que hi ha gent que ho passa molt pitjor que jo! De fet, sobretot, la mala qualitat de son és quelcom en bona part subjectiva: he tingut èpoques de dormir menys que d'altres, però tenint molta menys sensació de malestar). I per últim, perquè no és una cosa per prendre a la lleugera i que no té perquè tenir una solució a curt termini (tant de bo!).

Característiques

Fa anys, vaig tenir una revelació. Estava a primer de Filologia Clàssica, fent l'assignatura de Lingüística General. El cas és que ens van dir que cada llengua tenia les seves pròpies característiques (oh, sorpresa), fins i tot, que la separació de síl·labes no podia ser tal en segons quines llengües, com l'anglès. En aquell moment se'm va quedar la informació, però no va ser emprada per a res.

Anys més tard, ja a Lingüística, cursant Tipologia Lingüística, em van dir exactament el mateix. En aquell cas, a més, hi havia un noi britànic o americà (ara no ho recordo) d'intercanvi que va confirmar que mai havien estudiat les síl·labes ni res que s'hi assemblés. Per molt que ja ho sabés, va ser l'assumpció absoluta d'aquesta certesa. Ells es mouen per chunks o agrupacions (ja siguin de lletres o de paraules). Per això ens és tan difícil tenir la seva fluència, ja que sempre parlem sil·làbicament (tal com és la nostra llengua) i ho volem aplicar a la resta. De fet, fins i tot jo, amb aquesta consciència lingüística present, encara ara caic en l'error de pensar sil·làbicament noves paraules o frases en anglès, amb el seu conseqüent error de pronunciació.

Però no és l'única cosa que m'ha fet ballat el cap de l'anglès. Un altre aspecte m'havia sobtat tota la vida i mai havia entès perquè: els concursos de lletrejar. No heu vist mai una sèrie o pel·lícula on surt algun nano en edat escolar que es prepara per al concurs estatal de lletreig? Ara mateix us podria posar l'exemple de la Lisa a Los Simpsons i d'un pacient a Doctores de Filadèlfia (sí, poso els noms en la llegua que veig les sèries, nye). Ben concentrats en la tasca, preguntant l'etimologia dels mots (embadalida, estava). Però per què? Això no ho fem ni en català ni en castellà. Seran frikis... Però no, tot té sentit. Un sentit ben senzill: la seva llengua és opaca, és a dir, que sense saber la paraula no és ben clar que se sàpiga pronunciar adequadament (per exemple, tots sabeu que door i choose es pronuncien diferent, tot i que hi hagi -oo-). Ells necessiten saber que psychology prové dels mots grecs ψυχή (psyché) i λόγος (lógos) per saber que s'escriu amb y i ch (com nosaltres hauríem de saber que circumvalació i circumvolució, etimològicament del prefix llatí circum, es maté la m, tot i l'anomalia ortogràfica de m+v). Però ells ho fan i munten la de cal déu per fer que la gent recordi com s'escriuen aquells mots que no tenen cap sentit lògic (així, d'entrada). Nosaltres, com a màxim, muntem petits consursets a classe amb els temps verbals (serà que en les llengües romàniques hi ha una major complexitat verbal que en anglès? Serà, serà).

I parlant dels verbs... l'última epifania lingüística (aquesta ja més discutida, segons quina teoria sintàctica ens és més propera):  com que puc posar paraules (adverbis, el subjecte...) enmig de les paraules que conformen el temps verbal? La total impunitat d'ordre sintàctic que no havia entès mai (tipus have you ever been...) em va ser revelada: quan analitzem sintàcticament a l'estil chomskià l'anglès, els auxiliars van cap a una banda, mentre que la semàntica del verb cap a una altra, a nivell diferents (cosa que en català no passa, ja que es dos van juntets i al mateix nivell). Amb la boca oberta i pensant que se non è vero, è ben trovato em vaig quedar. A mi, ja us dic, em va servir.

Tres cosetes que he anat descobrint al llarg dels anys en anglès que ningú t'acaba de dir mai i que si el meu subconscient les integrés del tot, farien de mi una bona English speaker (deixant de banda el vocabulari, ehem...), però com que no...

L'anglès, aquell gran desconegut, ben proper a nosaltres... Aix...

Capítols

Estic mirant un capítol d'Anatomía de Grey. Un dels molts capítols que últimaments estic veient de la sèrie. A causa del descans de dos mesos que s'han pres, estic mirant tots els espisodis anteriors. Un a un, recordant diàlegs i sensacions d'una sèrie que m'ha acompanyat tantes vegades. M'enganxen les temàtiques mèdiques, així que era fàcil que m'interessés. Però també m'han captivat personatges, trames i, sobretot, reflexions que en trec. En el d'avui parlaven d'aus migratòries i d'aquí me n'he anat ben lluny. Tan lluny com fins a l'Ismael Serrano (ni us explico la de vegades que l'he escoltat per estar amb mi mateixa).

Todos saben que las aves migratorias

siempre encuentran el camino de regreso.

I d'aquí salto als records, a les coses que he sentit i viscut. A les persones que han estat amb mi. I tinc ganes que siguin com les aus migratòries, que tornin. Només per avui, per fer la prova. Qui la passi, que es quedi. El que sigui un record agradable i que em faci sentir forta, que romangui. La resta, que deixi pas. Que no faci com sempre, que retornen quan volen en els pitjors moments. No, això no ho vull. Toquen les bones aus migratòries, les que tot i saber que se'n van, tornen i em fan feliç.

I això és el que passa veient un capítol qualsevol... Us sembla estrany que després necessiti comentar-los?

Càstig

L'origen de la meva relació amb la Divina Comèdia es remonta al 2001, quan vaig anar d'intercanvi als Estats Units i em van fer llegir fragments de l'infern en anglès a la classe de literatura universal. Entre que el meu nivell d'anglès no era per tirar coets, que era una versió escolar i que només llegíem els resumets, la veritat és que no me'n vaig fer massa a la idea, del que era, però ja em va picar el cucuet (de fet, vaig fer la sobrada de comprar-me un exemplar complet de tota l'obra en anglès a la desapareguda Llibreria Francesa i... sí, com tots podíeu suposar, descansa gustosament a una estanteria de casa meva.

No sé si era ben bé aquest, però s'hi assemblava força: negre, petit, finet...

Més endavant, vaig anar d'Erasmus a Florència, la terra de Dante. Per intentar aprendre una mica d'italià abans d'anar-hi, vaig comprar-me una gramàtica (que sí que vaig utilitzar) i el Purgatori amb italià adaptat per a gent que comença amb això de l'idioma (vaig llegir-ne poques pàgines, ho admeto...). Tanmateix, un cop allí, em vaig veure vivint a dues portes de la casa del poeta i, per sopresa meva, un friki home hi recitava tooooota l'obra a hores marcades.

Casa di Dante, on es recitava la Divina Commedia

L'artista

I ja per últim, ens trobem a ahir. Regal de Reis: La Divina Comedia. El manga. Tercera oportunitat de llegir una adaptació del clàssic de la literatura universal (sempre m'ha fet gràcia això d'universal i l'antropocentrisme que transmet aquesta afirmació). A la tercera va la vençuda, diuen... I, sí, aquesta sí. 200 pàgines de manga llegits en una bona estona d'insomni, adients per fer-me una idea aproximada del que diu l'obra.

El manga!

I direu "ahà, molt bé...". Ja, això era una petita (estil meu) introducció sobre la por dels cristians més devots envers el més enllà. Perquè, realment, et fa venir por de veres veure o imaginar-te totes aquestes escenes de càstig etern. D'acord, quan penses que et digui tot això algú que diu que els no batejats es queden als llims i veus aquí a Virgili (70 a.. - 19 a.C.) passant amb una gran tranquil·itat per l'infern i el purgatori (els llims estan a l'entrada de l'infern)... No cola. Però veus les imatges i penses "i si..." i tornes a veure Virgili i et tranquil·litzes. 

Bé, el cas és que per un moment he entès perquè la gent creu en aquesta visió de la vida eterna, perquè hi tenen tanta por i intenten viure segons creuen que ho han de fer per no anar-hi a parar una vegada morts. Les imatges són esfereïdores i és ben clar el missatge (val a dir que de l'homosexualitat o l'avortament crec que no se'n parla, explícitament, però es pot inferir en segons quins pecats amb més o menys rapidesa). Però, certament, això no treu que vegis incongruències i que per viure com creus que has de viure, facis mal a altres que han elegit una altra opció, opció que sense tenir aquesta cantarella no veuries com a dolenta.

I per què no parlo de la Bíblia? Perquè crec que m'ha sobtat més veure un escrit (digue-li escrit, digue-li adaptació de l'escrit) fet a partir de l'assumpció i la reflexió del que una persona creu que diu Déu, que no pas el propi llibre (llibres, realment) canònic. I em sobta que es continuï veient gairebé igual a com es veia al segle XIV i no només per uns instants, com a impacte de la maldat que desprenen les paraules (i els dibuixos, en el cas del còmic), sinó com a línia de vida. Però és així i amb això hem de jugar. Encara que sigui tan estrany per a uns i altres.


Per cert... M'he baixat per a llibre electrònic l'obra en italià. Ja tocava, no?