Alguna vegada heu vist
Contact? Suposo que molts de vosaltres no ho hareu fet o us haureu quedat a mitja peli, tant per circumstàncies externes (sé d'algú que mai ha pogut veure el final perquè el trajecte d'autocar mai durava suficient...) com perquè no era del vostre gust. Jo l'he vist unes quantes vegades (ara no us les podria contar, però massa poques per les ganes que sempre tinc de remirar-la). I avui m'ha vingut al cap una de les (moltes) escenes mítiques que té:
Sí, sí, després de sentir la mítica cadència per ràdio a intervals de números primers, es percep, lleument, de fons, un soroll. Aquest soroll sembla que no és tal, sinó una imatge que els extraterrestres envien de tornada... de quan Hitler va inaugurar els Jocs Olímpics de Berlín! (Tranquils, és un
spoiler que quasi ni es pot considerar
spoiler, perquè té mil coses més rellevants la pel·lícula, així que no teniu excusa per no veure-la). Us estic escrivint una entrada a aquestes hores de la matinada per explicar-vos una escena friki d'una pel·lícula de ciència-ficció? No (bé, sí, però que em serveix d'excusa per a una altra cosa, així que poc a poc).
Jo sóc una persona que ha conviscut amb el dolor durant molt de temps al llarg de la seva vida. El dolor et fa sentir viu, perquè
sents. Sembla un contrasentit, és cert, perquè quan estàs fotut, malalt,
xungodenassos és quan tens dolor. No només físic, sinó també mental. Si hi ha dolor, hi ha vida, perquè tens sensacions i sentiments que et provoquen aquestes sensacions. Però si hi ha dolor, per molt que hi hagi vida, no hi ha TOTA la vida. El dolor tapa bona part d'aquesta vida, la transforma. Esteu de bon humor quan us trobeu malament? Dormiu bé quan esteu preocupats? Teniu ganes de fer coses, de menjar-vos el món quan us fa mal tot? El dolor està per sobre de la resta. Us batega el cor, ompliu els pulmons d'oxigen, la sang us corre per les venes, però teniu la ment ocupada amb una sola cosa: mal.
No faré una apologia sobre els medicaments ni una oda al fluimucil (per molt que l'
Estanislau Verdet creiés que calia fer-ne una
cançó), simplement us diré perquè trobo tan important prendre un medicament a temps en la seva justa mesura: els medicaments ens poden treure el dolor de la nostra vida, ens poden fer treure el mal humor
injustificat, el malestar... Ens poden treure el soroll de les imatges, que parlàvem al principi. I què passa si ens passem, ens automediquem sense cap tipus de control, ens tornem addictes i dependents dels medicaments, els necessitem més i més...? Que tornem a portar el dolor, el soroll, a la nostra vida.
Amb tots aquests anys de vida, m'he trobat moltes persones que creient-se més dures, passen de prendre un sol medicament, de fer cap visita al metge. Sincerament, trobo que aguantar el dolor (no la pupeta, la rascadeta, el lleuger malestar o els processos inevitables) és la cosa més absurda del món.
Noteu les coses, sentiu-vos vius, però no confongueu el soroll que us tapa com a imatge amb la sensació de gaudir de seguir aquí amb tots nosaltres.
