Pròpiament

Fa molts anys, quan anava a Primària, recordo que algú em va dir "no es diu tenca: es diu tanca!", després d'haver-me preguntat què volia dir amb allò de tenca. Em va quedar marcat. No recordo qui m'ho va dir, però sempre m'ha fet ràbia. És cert, vaig pronunciar una paraula en un variant dialectal impròpia del territori en el qual jo l'expressava, però no implica que fos una paraula mal dita: per qüestions familiars i sociodemogràfiques, m'expresso en un català mig gironí, mig barceloní. Pecat! O això em pensava. Fins fa poc, que me'n ric i reivindico les meves paraules originals (jo m'esperruco els cabells, tenco les portes i tinc ansats a la cuina, per exemple), pensava que no tenia prou bon català (sí, una persona que acostuma a dir quelcom i ans al contrari pensava això). Però com Sant Pau caient del cavall, vaig veure la llum: no parlo malament, parlo diferent als que m'envolten, tot i que amb correcció.

Però anem més enllà i no ens quedem en el lèxic. Com pronuncio? Sortint del català, posaré un exemple ben clar: quanta gent se'n riu de com pronunciem el castellà, els catalans? I els andalusos? I els gallecs? I els argentins? Que no expressen els morfemes i els sintagmes correctament? En cas de no ser així, sí que podem parlar de mal ús de la llengua, però quantes vegades aquest no és el problema? Passa res si quan una paraula acaba en -d, jo ho digui com una t, com una θ (la z castellana) o no ho digui, si se m'entén i els parlants de la meva variant dialectal també ho diuen així i, per tant, hi ha un patró de pronúncia? No!

Prou ja de vendre'ns la moto que el bon català només és el de Pompeu Fabra i el castellà, el de Castella. Això sí, que no serveixi d'excusa per començar a dir els verbs de qualsevol manera, per exemple, i dir "és que al meu barri...".



Nota: això no treu que no poguem riure, benèvolament, de les diferents variants i, així, tot juganerament, enriquir-nos culturalment.