Vies

La vida se abre camino.

Som a l'any 1993. Un matemàtic vestit de negre i ulleres de pasta està assegut en una taula amb altres comensals. Tenen peix al plat, però no li fan cas. El seu interès està enfocat en quelcom de més important. És llavors quan, després d'una petita disertació més o menys embolicada, ho diu. 

Si sou prou frikis per haver endevinat que era una escena de Jurassic Park, us felicito! Certament, es tracta del doctor Ian Malcolm, matemàtic especialista en caos. Parla sobre la impossibilitat de controlar al 100% la població de dinosaures que han creat a l'illa Nublar els especialistes d'InGen. La vida acabarà triomfant per sobre de tot. Digueu-me friki, però avui he vist clar que aquesta frase té més raó que un sant.

Ara farà un parell d'anys, vaig començar a estudiar Llengua de Signes Catalana. No és que tingui un nivellàs, però amb un B1 ja pots aparentar que en saps una mica i tot. A mesura que l'he anat aprenent, la mímica ha deixat pas als signes. Ara em costa molt fer gestos sense significat, si sé fer el signe. I, sobretot, el que em fa veure que ho tinc ben assumit és quan algú que no m'entén o no té possibilitat d'entendre'm, m'ajudo de la llengua de signes, ja que em ve ipso facto a donar-me un cop de mà (perdoneu el joc de paraules, però és que era massa fàcil).

Que he de parlar amb algú que està lluny i hi ha molt de rebombori? S'escaparà algun signe, segur. Que el meu anglès no arriba on el meu català o castellà sí, però el castellà o català de l'interlocutor no arriba enlloc? Ella ve. Que tinc un pacient amb problemes acústic (per molt que no sigui signant) o de comprensió? LSC. I més d'una vegada, acaba reeixint el meu intent per fer-me entendre!

I és que la comunicació també s'obre camí, sempre.

Caputxa

Quantes vegades us heu allunyat d'algú que porta la caputxa posada? Imagineu-vos que esteu en un carrer no massa transitat de la ciutat, de nit, amb no gaire il·luminació. De sobte, apareix una persona que us ve de cara. Porta caputxa. La reacció que més acostumo a veure és la d'apartar-se. De fet, jo he vist com la gent s'aparatava de mi més d'una vegada.

La primera va ser farà cosa de dos anys. Anava pel carrer en algun moment de l'any que feia una mica de fresca i vent (no us sé dir més). Anava amb la caputxa de la meva dessuadora posada i la bandana al coll (el que tots diem buf, vaja). No era per cap tipus d'estratègia amençant, simplement que no tenia gorro i em gelo el cap amb facilitat a la mínima que fa vent. Dues dones van decidir que jo no era de fiar i van apartar-se deliberadament de qualsevol trajectòria pròxima a mi. Vaig flipar. No entenia com una persona tan poca cosa com jo pogués provocar aquesta reacció. De fet, després d'allò, vaig decidir no anar amb la caputxa posada a manifestacions, encara que em vingués un gran mal de cap, per tal de no aixecar susceptibilitats en cossos policials que tenen com a una de les dianes d'identificació les caputxes.

El cas és que una vegada vaig descobrir que portar la caputxa era còmode, tot i que poc atraient per a la resta, així que ho vaig intentar entendre (em direu que perquè, però mireu, cadascú es planteja les preguntes que vol). Primer de tot, saber el motiu de la meva comoditat i, després, la de la incomoditat de la resta. Han estat dos anys i, aquesta nit, ha conclòs el meu "estudi".

M'agrada estar amb la caputxa posada, no només per salut (ja us dic que tinc un cap una mica fredolic), sinó també per introversió. És una manera d'estar aïllada sense estar-ho. Una manera de notar-me a mi mateixa i deixar a banda tot el que em rodeja. És una capa d'invisibilitat perfecta, sense haver de desaparèixer: tothom es fixa en la caputxa, no en qui hi ha a sota, així que pots no ser-hi per a ningú més que per a tu. A més, és una manera d'aparentar fortalesa, la qual no cal que realment tinguis. Per això avui (a part de pel vent) me l'he posat: passar pel costat d'una estació d'autobusos a la nit, amb poca gent i menys llum no ve de gust si sembles vulnerable. Posar-me la caputxa era com posar-me la meva armadura contra el món. I la veritat és que m'he sentit més segura. La gent, a part de veure només una caputxa amb potes, infereix la fortalesa i la duresa de l'aspecte, així que no cal enfrontar-s'hi. Ja em va bé que no es fixin que sóc de mirar el terra i de ser poca cosa, com el noi amb la caputxa posada que m'he creuat: ens hem adonat de la presència de l'altre, ens hem mirat i hem tornat a mirar el terra. Els dos la portàvem pel mateix.

 

Gent pacífica. Introvertida. A vegades, solitària. Normalment és el que som i el que amaguem sota la nostra caputxa. No ho digueu massa, però, que se sabrà el secret.