Des de fa uns mesos, estic fent pràctiques a l'Hospital del Mar. No sóc ni metgessa ni infermera, però tinc contacte amb pacients. La majoria són gent gran.
Una de les sorpreses que vaig tenir des del primer va ser apreciar com una part important dels pacients que visito és nascuda fora de Catalunya. Porten 40 o 50 anys a Catalunya (bona part dels que vénen, a Barcelona o rodalies), ben pocs parlen català, però tots diuen meravelles de la gent que viu en la seva terra d'adopció. Molts són d'origen molt i molt humil, amb baixa escolaritat o analfabets. Treballaven al camp la majoria d'ells o dels seus pares a la seva Galícia, Andalusia, Extremadura... natal. En arribar a terres catalanes, passarien a treballar fregant terres, com a minyones, en fàbriques d'automòbils o rere taulells de botigues o bars. Dels que són d'aquí, no hi ha un patró fixe: des que els que han tingut una vida envoltada de luxes, als que s'han hagut de guanyar absolutament tot amb el seu esforç i el seu patiment. I mentre hi ha qui va estar a la presó pels seus ideals, d'altres sembla que no hagin tingut mai cap interès més enllà del seu dia a dia més quotidià.
Ara, jubilats o a punt de fer-ho, vénen aquí amb problemes de memòria, gairebé sempre. Diuen, ells o els qui els acompanyen, que se'ls obliden les coses, que no els surten els noms de les coses, que han canviat de caràcter, que ja no són el que eren. El que no saben és que gràcies a que vénen, puc aprendre tantes coses del que encara no han oblidat, que puc entendre millor el valor de les coses. Quants d'ells hauran passat vegades i vegades per davant (o per dins) de les barraques del Somorrostro, la platja de davant de l'hospital, per exemple?
I és que mentre ells perden la seva memòria personal, fan que la memòria històrica col·lectiva no només no es perdi, sinó que vagi creixent dia rere dia.
