Estic mirant un capítol d'Anatomía de Grey. Un dels molts capítols que últimaments estic veient de la sèrie. A causa del descans de dos mesos que s'han pres, estic mirant tots els espisodis anteriors. Un a un, recordant diàlegs i sensacions d'una sèrie que m'ha acompanyat tantes vegades. M'enganxen les temàtiques mèdiques, així que era fàcil que m'interessés. Però també m'han captivat personatges, trames i, sobretot, reflexions que en trec. En el d'avui parlaven d'aus migratòries i d'aquí me n'he anat ben lluny. Tan lluny com fins a l'Ismael Serrano (ni us explico la de vegades que l'he escoltat per estar amb mi mateixa).
Todos saben que las aves migratorias
siempre encuentran el camino de regreso.
I d'aquí salto als records, a les coses que he sentit i viscut. A les persones que han estat amb mi. I tinc ganes que siguin com les aus migratòries, que tornin. Només per avui, per fer la prova. Qui la passi, que es quedi. El que sigui un record agradable i que em faci sentir forta, que romangui. La resta, que deixi pas. Que no faci com sempre, que retornen quan volen en els pitjors moments. No, això no ho vull. Toquen les bones aus migratòries, les que tot i saber que se'n van, tornen i em fan feliç.
I això és el que passa veient un capítol qualsevol... Us sembla estrany que després necessiti comentar-los?
