Menyspreu

Dani Alves ha donat la volta al món fent que un gest racista com pocs (tirar un plàtan a un jugador negre) sigui ridiculitzat (va agafar el plàtan del terra, el va pelar i se'n va menjar un tros). Neymar Jr., seguint el partit amb el mòbil al costat, va trigar ben poc en iniciar una campanya d'oda a la menja de plàtans que ha fet fortuna arreu. Mentrestant, a la NBA, el propietari d'una de les franquícies que juga els playoffs, Los Angeles Clippers, li deia a la seva parella que anés al llit amb tots els homes negres que volgués, però que no els portés al camp. La reacció dels jugadors de l'equip (que té un bon grapat de jugadors negres) no es va fer esperar: després d'amenaçar en no jugar, van decidir fer la roda d'escalfament amb la samarreta del revés i llençant a terra les dessuadores amb el nom complet de l'equip. I el comissionat de la NBA tampoc ha defraudat: expulsat de per vida de la NBA i la màxima multa (2'5 milions de dòlars). 

Ja era hora que el "no al racisme" fos una cosa global i amb fets. Tot i això, encara vaig veure molts comentaris a la notícia de l'Alves on directa o indirectament se li deia "mono". I reien. Deuen ser els mateixos que des de temps immemorials han cridat "uh-uh", imitant un mico, quan un jugador de l'equip rival negre o mulat tocava la pilota. Potser ara ja són menys els que ho fan (per sort!). Tanmateix, segur que són ells i tants d'altres els qui comencen amb un "puta" + el nom de l'equip rival per referir-s'hi. O "puta/puto" + país/nació per referir-s'hi. O "hijo de puta" + nom o nacionalitat del jugador per referir-s'hi. O aneu pensant en crits ofensius a les parelles dels jugadors, als fills... Fins i tot, escarni a jugadors i aficionats morts. Tot s'hi val. I en això, per desgràcia, no s'és tan contundent.

Els jugadors, per molt que siguin professionals i guanyin un dineral, no han d'aguantar-ho tot. Ni per raça, condició sexual, nacionalitat, llengua parlada, parentiu... per cap motiu! Ni ells ni els aficionats, que, a sobre no cobren, s'han de sentir de tot. I, altra vegada per desgràcia, cap afició se'n salva.

Quan creixerem i deixarem de creure que part de l'esport professional és insultar i menysprear al rival per treure l'adrenalina de la nostra vida diària? Quan deixarem de menysprear com a hobby?

Espiral

Començo jugant al Criminal Case i, mentre espero que se'm carregui la barra d'energia del jugador per poder continuar jugant, miro Cuánto cabrón, Cuánta razón i Memedeportes, webs on he descobert coses com el joc anteriorment esmentat, per exemple. I quan torno a Facebook per tornar a mirar com vaig d'energia, em topo amb la notícia: "Desenterrados los cartuchos de E.T. el extraterrestre". Vés per on, em trasllada a dos llocs de record ben diferents. Per una banda, salta l'alarma de la memòria que em diu que ja sabia que estaven buscant aquest videojoc (però tot i que porto uns 10' cercant per Google, tots els blocs que segueixo per RSS i les pàgines anteriorment esmentades, sóc incapaç de recordar on ho vaig veure). És més, recordo quin videojoc és, no perquè hi hagi jugat (jo no tenia Atari, sinó Spectrum), sinó perquè hi havia aquest cartell a Cuánta razón (vist de forma aleatòria, quan ja havia vist tots els del dia, que ara he vist que un altre cartell posava que no estaven destruïts), però és que també sortia a la web de Microsiervos, on parlaven d'una enorme base de dades de jocs antics de consoles com l'Atari (i un dels exemples era aquest joc). Però és que l'altra alarma de memòria és que la notícia ha sortit a... Hobby Consolas!!! Jo em comprova la revista quan era un moc! Encara recordo la portada sobre l'Street Fighter II...! Evidentment, després d'aquest atac de nostàlgia no m'he pogut resistir de seguir l'enllaç a "Seis anécdotas curiosas sobre Dragon Ball", que m'ha aportat quatre anècdotes que no sabia (sabia la segona i la sisena!). I si a sobre et diuen que són anècdotes extretes d'aquest compendi, t'agafen unes ganes immenses d'incrementar la teva biblioteca sobre Bola de Drac (sí, evidentment, no seria el primer llibre d'informació sobre la sèrie que tindria).

I d'això se'n diu entrar en una espiral friki.

Mal

Fa unes hores ha mort en Tito Vilanova d'un maleït càncer. En saber la notícia, tot s'ha tornat més trist. Era una d'aquelles persones que sense conèixer personalment, la percebies propera, humana, entranyable. Tal com va passar amb la Tatiana Sisquella fa uns mesos. La mateixa tristesa. Ells, joves, han mort massa aviat. 

Joves també són els qui anònimanent lluiten contra la mateixa malaltia als hospitals, tal com van fer ells. I tal com ells, malauradament, alguns també perden la partida. Ells no crec que sàpiguen que deixen petja. Sembla impossible que una vegada deixes de banda els tests, la simptomatologia i els diagnòstics, et quedis amb la persona. I sí, t'entristeix saber que no han pogut superar la malaltia, que ja no hi són.

Fa mal que li passi a algú que coneixes, encara que sigui de manera indirecta. I fa més mal pensar que si t'ha dolgut en la distància, no et podries ni imaginar com seria en la proximitat.

Dormir

Ara que escric són passades les dues de la matinada. És tard i vol ploure, que en diuen. Per variar, estic en aquell moment que tinc son, però no tinc son. Que voldria dormir, però sé que em costarà. Que el cap bull i no el puc frenar. I, tanmateix, ja són hores. O això m'han dit sempre.

Sembla com si només els infants ben petits i la gent amb moments puntuals d'estrès tingui problemes per dormir. Us puc ben dir que és mentida. Però, de fet... què vol dir "tenir problemes per dormir"? Segur que si mirem algun manual mèdic o psiquiàtric trobaríem algun barem objectiu. Sincerament, ara mateix, m'interessen ben poc. I sé que a vosaltres tampoc us interessa. Com també sé que per a la majoria de vosaltres i per a mi és un concepte absolutament diferent.

"Ui, com m'ha costat adormir-me avui: una hora ben bona donant voltes!"
"No sé què m'ha passat avui que m'he llevat com quatre vegades..."
"He somiat tant... i tantes tonteries, avui...!"

"Mira que me'n vaig anar a dormir tard, però a les set ja tenia els ulls ben oberts!"

Us sonen? Segur que les heu dites alguna vegada. Ara canvieu l'avui pel normalment o l'una hora ben bona per quatre hores ben bones. Així us acosteu més al que em passa a mi, en algun dels casos.

De les tres pertorbacions de la son descrites, el meu cos és fan incondicional de la primera i la tercera: que em posi al llit, tanqui els ulls i no hi hagi manera que m'adormi, i que un cop ho faci, la meva ment continuï al cent per cent i somiï coses inimaginables (Hollywood, guions a mi!)... i me'n recordi (perquè somiar, somiem tots, però no ho recordem sempre).

Llavors és quan la gent em diu "tu no dorms". Efectivament, entre setmana, ben poquet. Imagineu que mai us adormiu abans de les 2 (i com a màxim, poden ser quarts de 5) i a l'endemà us heu de llevar a les 8 com a tard. I un dia i un altre i un altre... Al divendres vols matar. És el preu que he de pagar per seguir l'horari general. Com a mínim, val a dir, ara ja em desperto als matins i no faig tard (o no massa, tot i que el despertador sona i sona i sona...), no com en èpoques pretèrites, quan fins i tot algun examen es va deixar de fer per culpa de les poques hores de son. Ara, aprofito les hores "tontes" nocturnes per fer el friki amb totes les de la llei: videojocs, sèries, programes frikis diversos... Un autèntic plaer! I sí, teniu raó quan us dic que sempre hi ha temps per a tot i em responeu "però és que tu no dorms!"...

Però també hi ha qui diu que "ets una dormilega!", perquè als caps de setmana dormo el que no he dormit durant la setmana. Saludable? No massa. Bàsicament, perquè dormir més hores, en molts casos, no implica dormir millor (cosa que és extremadament frustrant). És cert que els matins de dissabte i diumenge són una mica un mite (si és que no tinc obligacions o semiobligacions tipus anar a fer alguna escapadeta), però és que el cos demana un reset. I quan dic el cos, no només em refereixo als ulls (i a les ulleres no d'òptica que porto incorporades perennement), sinó a tot el cos. Tot pesa, tot costa i tot fa una mica més de mal o menys plaer. 

I tot t'ha vingut ara de gran? No, i ara! Massa fàcil que seria! Amb 3-4 anys ja en muntava alguna de divertida a les nits, de tant en tant (i en Dumbo sempre venia a calmar-me, gràcies a la seva peli), i durant l'etapa escolar, volia escanyar tota la gent que dormia amb mi durant les colònies i les convivències que o bé no callaven fins quan els donava la gana i, just quan callaven, s'adormien (gairebé sempre m'he tragat el no poder dormir i no he molestat a la resta, perquè prou tenia amb mi per intentar fer el procés per poder-me adormir), o bé començaven a parlar quan es despertaven ben d'hora al matí, perquè clar, si no tenien son, ningú n'havia de tenir (és la cosa més insuportable de totes, crec).

Què toca ara? Espero que poc a poc anar tenint més qualitat de son (que, tot i certes baixades, és cert que ha tingut aquesta tendència), encara que les hores no tinguin aquesta tendència ascendent.

Per què tot aquest rotllo? Per una banda, perquè em venia molt de gust deixar-ho anar. Per una altra, per fer veure que dormir malament va més enllà d'una mala nit (i segur que hi ha gent que ho passa molt pitjor que jo! De fet, sobretot, la mala qualitat de son és quelcom en bona part subjectiva: he tingut èpoques de dormir menys que d'altres, però tenint molta menys sensació de malestar). I per últim, perquè no és una cosa per prendre a la lleugera i que no té perquè tenir una solució a curt termini (tant de bo!).