Bilingüisme

Últimament he hagut de llegir força articles sobre bilingüisme, a nivell lingüístic i neurolingüístic, així que revisem algunes veritats i mentides al respecte:

- Cal dominar ambdues llengües al mateix nivell per ser bilingüe?

FALS. Hi ha dos tipus de bilingüe: el no equilibrat, que és el més habitual (té un domini desigual d'ambdues llengües), o equilibrat (té un domini molt semblant dels dos idiomes).

- Té algun inconvenient ser bilingüe?

CERT. En els estudis sobre tasques de denominació s'ha constatat que els bilingües són mil·lèsimes de segon més lents que els monolingües a l'hora de respondre.

- Té algun avantatge ser bilingüe?

CERT. La majoria d'estudis de switching (canvis d'ordre en una mateixa tasca) diuen que la tasca es realitza millor en subjectes bilingües.

- Si aprenc dues llengües quan sóc un infant, això només em provoca dificultats d'aprenentatge?

FALS. Tot i que hi ha un període en què les criatures barregen les dues llengües sense saber adequar l'ús al context, les llengües tenen certes especificitats que fan que ens fixem en certs aspectes de la nostra realitat per tal de parlar-la correctament, cosa que fa que com més llengües dominem, tindrem un concepte de la realitat més ampli. És la teoria del pensar per parlar.

Distància

Tots ens movem per modes. Ara hi ha la moda de dir que les noves tecnologies són perjudicials. Alhora, però, hi ha la moda d'adquirir qualsevol producte tecnològic per anar a l'última. Estrany, si més no. O no heu sentit mai la típica persona que es queixa de "quan estic amb els meus amics, no paren de mirar el whatsapp i no em fan ni cas", però l'individu en qüestió ens porta un Iphone 5 que li ha costat un ronyó i part de l'altre.

Admeto que pot arribar a exasperar l'ús exagerat de les noves tecnologies i com proper pot arribar a ser aquest comportament amb una addicció plena (o, fins i tot, com s'hi acaba convertint). Però vull dir que jo sí que estic a favor dels xats, els telèfons intel·ligents i les noves tecnologies en general. Segurament ens manca cultura tecnològica per saber treure'n prou profit de forma saludable, tanmateix jo dec a internet (al mòbil o a l'ordinador) no sentir la distància de manera tan cruel en molts casos, conservar l'amistat (o augmentar-la) de persones que per a mi són ben importants, i mantenir el contacte freqüent amb qui no tinc possibilitat de tenir-ne de forma no virtual. A més, li dec un aspecte que ningú ha valorat: l'escriptura de correus electrònics, missatges de mòbil i en xats diversos ha fet que pugui explicar-me i dir per primera vegada coses que cara a cara em costen un horror. Després d'aquest primer pas, el contacte més humà, que en diuen, és molt més fàcil. Prou bé, no?

Així doncs, no tot són tòpics en aquest (i en qualsevol) món. Hi ha més veritats que persones, gairebé, i poques coses són bones o dolentes sense tenir en compte el bon o mal ús que en fem.

Plena

Ara ja ho puc dir: no entenc per què ens hem d'engreixar com porcs en una granja per Nadal. No, no i no! No estimaré més a la meva família pel fet que em donguin més menjar. De fet, farà que l'odiï, perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que el fet de fer-me menjar per sobre de la meva capacitat estomacal.

Què té de bo aixecar-se de la taula per córrer cap al lavabo o la cuina a buscar sals de fruites i digestius? Mai ho entendré. I parlar de menjar mentre estàs menjant i ja no tens més ganes de menjar. Menjar, menjar, menjar...

En fi, que espero que sigui una tradició que deixi de perpetuar-se. Com a mínim, així serà per part meva.

Plaer

En dies com aquests, en què sembla que només els regals ens poden fer somriure, he reviscut un dels meus moments feliços. Feliços d'acabar amb un somriure d'orella a orella, sense notar el fred.

Fa un temps que he descobert un petit plaer: caminar per Collserola. Ja sabia que podia ser que m'agradés i, fins i tot, que m'hi enganxés, però no sabia que tant. Ja hi havia anat, anys enrere, fins i tot a alta muntanya, però ara m'ho he pres com a mitja rutina. Un cop per setmana o cada 10 dies, m'hi perdo. Com avui, que tenia entre cella i cella fer una ruta que no m'havia sortit del tot bé fa un parell d'anys.

De bon principi, com sempre, encara amb fred al cos, m'he cansat moltíssim fent unes rampes que no eren res de l'altre món. Em paro dues o tres vegades, entre el pantà de Vallvidrera i la font de l'espinagosa. Penso que avui serà un dia difícil. I més quan dubto una bona estona sobre un tram que no veig clar, segons les indicacions del llibre de rutes que segueixo (això que el carrer sigui de baixada, però la pujada et quedi a la dreta, però rodeges una placeta, però..., no va amb mi). Finalment, una vista. Començo a somriure com una idiota: el Tibidabo, la Torre de Collserola, l'observatori Fabra i tot Barcelona als meus peus. Brutal. 

Torno a dubtar un moment. Aquí és on la vaig liar l'última vegada. M'he refiat del meu instint (i de la memòria, que em deia que fes quelcom de diferent). Encert! Seguim amb les vistes. I les energies. I les ganes de córrer i córrer fins a suar moltíssim. Però rient. Corrent amunt i avall, a dreta i a esquerra, he arribat fins a una torre de vigilància i una torre de telecomunicacions, on hi havia Sant Pere Màrtir. D'allí corro a veure on hi havia una bateria antiaèria. Prenc nota, perquè un dia, amb més temps, em miraré tots els llocs de bateries antiaèries de la zona.

Les energies han pujat i pujat, tot i les prop de dues hores de muntanya. Ara calia baixar, així que... què millor que fer-ho corrent? Des de Sant Pere Màrtir fins a les primeres cases de Pedralbes, corrent. I per avinguda Pearson, també. Contenta. Feliç. Llavors, allí m'esperava, una bici del Bicing. Perfecte per tal d'arribar fins a casa sense metro.

Així, rient, amb un gran somriure i ben feliç, he arribat a casa. D'acord, el meu genoll se n'ha ressentit una mica, però... que s'aguanti. L'esquena, en canvi, està com nova. 

Tot un plaer.

Tió

Caga-tió

caga turró.

Si no en tens més,

caga diners.

Si no en tens prou,

caga un ou.

Aquesta és la cantarella que fem a casa per cagar el Tió. No és la versió més extesa, ni la més llarga, ni la més bonica, segurament, però és la meva, la nostra. La canto des que era una personeta petiiiita petita, en aquells temps en què vestia una bata rosa (per a mi, sempre ha estat el batín) que m'escalfava en aquelles nits fredes i amb en Quimet, el meu osset de peluix, a una mà. Abans, però, tant mon germà com jo havíem de recitar el vers davant del pessebre, aguantar els milions de fotografies i de minuts gravats amb la videocàmera i anar a resar (digue-li resar, digue-li anar a cantar, explicar-nos coses...) a la cuina amb la meva àvia. Tornàvem i el tió, amb el tionet al costat, ja estava llest per ser picat amb unes fustes que teníem per la terrassa. Cançó, aixecar la manta i cridar d'alegria. Crec que gairebé em feia més il·lusió veure que hi havia regals que no pas quins eren. I així, tantes vegades com fos pertinent.

Sé que molts de vosaltres no enteneu la gràcia que pot tenir picar un tronc per obtenir regals. Només us puc dir que és el moment més especial de les festes, per a mi. És el moment en què recordar el passat és amb un somriure i el present (aquest any, amb nova incorporació), també.

I més que desitjar-vos bones festes i blablabla..., us desitjo a tots que tingueu un moment Tió a la vostra vida.

Pròpiament

Fa molts anys, quan anava a Primària, recordo que algú em va dir "no es diu tenca: es diu tanca!", després d'haver-me preguntat què volia dir amb allò de tenca. Em va quedar marcat. No recordo qui m'ho va dir, però sempre m'ha fet ràbia. És cert, vaig pronunciar una paraula en un variant dialectal impròpia del territori en el qual jo l'expressava, però no implica que fos una paraula mal dita: per qüestions familiars i sociodemogràfiques, m'expresso en un català mig gironí, mig barceloní. Pecat! O això em pensava. Fins fa poc, que me'n ric i reivindico les meves paraules originals (jo m'esperruco els cabells, tenco les portes i tinc ansats a la cuina, per exemple), pensava que no tenia prou bon català (sí, una persona que acostuma a dir quelcom i ans al contrari pensava això). Però com Sant Pau caient del cavall, vaig veure la llum: no parlo malament, parlo diferent als que m'envolten, tot i que amb correcció.

Però anem més enllà i no ens quedem en el lèxic. Com pronuncio? Sortint del català, posaré un exemple ben clar: quanta gent se'n riu de com pronunciem el castellà, els catalans? I els andalusos? I els gallecs? I els argentins? Que no expressen els morfemes i els sintagmes correctament? En cas de no ser així, sí que podem parlar de mal ús de la llengua, però quantes vegades aquest no és el problema? Passa res si quan una paraula acaba en -d, jo ho digui com una t, com una θ (la z castellana) o no ho digui, si se m'entén i els parlants de la meva variant dialectal també ho diuen així i, per tant, hi ha un patró de pronúncia? No!

Prou ja de vendre'ns la moto que el bon català només és el de Pompeu Fabra i el castellà, el de Castella. Això sí, que no serveixi d'excusa per començar a dir els verbs de qualsevol manera, per exemple, i dir "és que al meu barri...".



Nota: això no treu que no poguem riure, benèvolament, de les diferents variants i, així, tot juganerament, enriquir-nos culturalment.

Injust

Aquests últims dies he sentit de molta gent que diu que no és just que es demanin drets adquirits, perquè d'altres estan molt pitjor. Per aquesta regla de tres, mai hauríem de demanar res que el 100% de la humanitat no tingui, no? Llavors, crec que no ens hem d'enrabiar perquè no ens garanteixin el sou, la jubilació, els serveis socials, l'habitatge, l'aliment, el descans... No? Crec que la reivindicacions per a majors millores tenen integrades les bàsiques i, per tant, no entenc les crítiques. 

Potser són només excuses per anar cadascú a la seva i fer que les reivindicacions quedin diluïdes...