divendres, 10 de juliol de 2015

Connexions

No sé què vol dir això de lectures d'estiu. Se suposa que han de ser lectures breus, amenes, lleugeres. Com si a l'estiu se'ns negués pensar. Això també passa amb els llibres que es llegeixen al transport públic. Per variar, no sóc partidària d'aquestes tendències, així que tant al metro (a la resta de transports em marejo...) com per vacances segueixo llegint la mateixa tipologia de llibres (i, de fet, en llegeixo més): assajos, biografies, de viatges i basats en fets reals. De tant en tant hi introdueixo alguna excepció, però no és per cap de les raons anteriorment esmentades. En aquest cas us vull parlar d'un parell de llibres que m'he llegit tant per vacances (ara) com al metro (fa cosa d'un any). Començo pel més recent, pel que fa prop d'una hora que m'he acabat: Pena de muerte, de (Sister) Helen Prejean.
Suposo que la majoria dels pocs dels qui llegireu aquest post, teniu en ment en Sean Penn i la Susan Sarandon interpretant els papers de condemnat a mort i de consellera espiritual respectivament a la pel·lícula. Com sol passar, el film es queda només amb una part del llibre. Per simplificar-ho, es queda a la meitat del llibre (és cap a la pàgina dues-centes -de quatre-centes- on s'acaba el cas que exposa el llargmetratge). Sense simplificar-ho, a un terç o un quart de tot el que narra. No només tracta de la pena de mort d'un sol cas, de l'acompanyament a aquest acusat, de les vivències al corredor de la mort i els sentiments que fan sortir a la llum. Al llibre comptem amb una visió concreta, centrada en dos condemnats, i una visió general, tant dels acusats (tendència a ser gent pobra, de raça negra, amb pocs estudis i que ha matat a algú de raça blanca), com de les famílies dels propis acusats i de les víctimes. Hi ha una crítica brutal al racisme i al classisme permès i acceptat per tothom. Hi ha reflexions sobre conceptes com el perdó, la venjança, els drets humans i la justícia. Fins i tot hi ha Déu, però en la seva justa mesura. Però sobretot hi ha la descripció (i la completa assumpció) d'un sistema presidiari pensat en el càstig i no pas en la reinserció.

A mesura que anaven passant les pàgines d'aquest llibre, he anat connectant molt els meus pensaments amb els que vaig tenir amb un altre llibre (que admeto que vaig deixar a la meitat, tot i que he anat ampliant la informació del llibre per altres bandes) fa temps: Eichmann en Jerusalén, de Hannah Arendt.
Quines similituds tenen? A part de les òbvies (pena de mort, judici mediàtic, problemes d'empatia amb l'acusat, polèmica amb les dues narradores), que en els dos llibres es toquen qüestions incòmodes de fons. Per una banda, en el primer, la qüestió de la naturalesa del càstig. En el segon, la naturalesa del delicte. Dues cares de la mateixa moneda, però que sembla que no es poden veure mai, per molt properes que estiguin. Així doncs, mentre que Prejean no vol trobar les causes de les atrocitats comeses, Arendt refusa qualsevol consideració del càstig per centrar-se en els perquès. Les dues pensen en les persones, però de manera diametralment diferent. La monja consellera cerca la dignitat intrínsecament humana per apel·lar-la i fer-la valer en tot moment. La periodista i filòsofa va a la recerca del pragmatisme i la submissió.

Són punts de vista complementaris? Es reforcen mútuament? Tenen alguna cosa a veure? Potser no, però hagués estat interessant una conversa entre elles dues sobre aquests temes.

1 comentari: