dilluns, 2 de març del 2015

Acostumar-se

Fa uns dies vaig anar a París. Típica escapada de cap de setmana que et permeten les companyies aèrees low cost, impensable no tants anys enrere. Una nit per arribar i situar-nos, un dia per fer la ruta estipulada en qualsevol top ten i un dia per fer el friki. Després de la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, els Camps Elisis, el Louvre (amb sales pactades dies abans), Notre Dame, el Sacré Coeur, el passeig obligatori per Montmartre, el Moulin Rouge (i la ingent quantitat d'establiments de temàtica sexual) i Trocadéro, després de tot això calia un dia diferent.

Vam començar a l'estació de metro d'Arts et Métiers, la qual emula el submarí julesvernià de Vint mil llegües de viatge submarí, per agafar el metro fins al cementiri de Père Lachaise. Allí vam fer gala de la nostra gran previsió treient el mapa del cementiri amb totes les tombes de famosos que volíem trobar. En van ser cap a una vintena. La majoria de les que cercàvem eren austeres, però algunes de les veïnes o de les últimes que vam trobar, mostraven una gran feina per fer-ne un lloc excepcional. I tot i que els carrers i les avingudes no eren estrets, val a dir que els corbs, algunes tombes colpidores (en especial, les dels camps d'extermini nazi) i alguns caminets estrets, van fer que l'ambient fos l'idoni per gaudir de la visita. Cal sumar-hi l'hora: poc després de l'obertura, cosa que va fer disminuir molt el nombre de possibles parladors al nostre voltant. Ens quedava molt per veure, encara!

Un altre cop vora el Sena, va tocar visitar el museu de les clavegueres. Potser perquè anàvem amb la idea de la visita a Barcelona (visita guiada i per a grup reduït a trams reals), potser perquè no ens vam parar del tot a llegir el prospecte, no ens va desagradar, però tampoc podíem esperar gaire de quatre euros i mig en una ciutat cara com París (tot i que el Louvre, per ser com és, resulta ben barat costant dotze euros). Això sí, ens quedava la traca final.

Era l'estrella del dia. Teníem moltes esperances posades a les catacombes. De fet, des que a Milenio 3, farà uns deu anys, vaig escoltar com l'Iker Jiménez i el seu equip es van endinsar a aquell indret i van descriure els túnels i més túnels, i l'ossari que s'hi trobava, amb el misteri que l'envoltava, que en tenia ganes. Per fi havia arribat el dia.

Després d'una cua d'uns tres quarts d'hora, vam poder accedir per uns més que ben invertits deu euros a les escales que descendien cap a les galeries d'aquelles que un dia foren mines. Començarem amb la part històrica i geològica de l'indret, ben explicada i il·lustrada en francès, anglès i castellà. Tot va ser absolutament perfecte quan vam deixar passar un grup d'estatunidencs que trencaven l'ambient de silenci i misteri del lloc. Tot eren passadissos llargs, poc il·luminats. De tant en tant, una sala on podíem llegir les informacions. Humitat, foscor i història als nostres passos.
Un dels nombrosos túnels de les catacombes


De sobte, però, un cartell ens indicava que ens endinsàvem al terreny dels morts, allí on al segle XVIII van haver de recuperar les mines abandonades per donar pas als ossos de tots els morts que ja no tenien cabuda al Cementiri dels Innocents.
"Atura't! Aquest d'aquí és l'imperi de la mort"


A banda i banda vèiem parets de tíbies, húmers, fèmurs i peronés. A sobre seu, cranis i més cranis. Al capdamunt, la resta d'ossos, més petits. Aquesta manera d'ordenar els ossos va ser feta al segle XIX, per tal de convertir l'indret en un lloc turístic. Al principi, tothom es quedava parat. No sabien si mirar o no mirar. Si passar de llarg ràpid o anar a poc a poc. Jo mateixa, després del xoc inicial, vaig començar a entretenir-me a identificar les diferents tipologies d'ossos, les seves estructures i unions. Això ho vaig fer amb un tram i amb altre i un altre...
Una de les moltes parets de l'ossari

Però va arribar un moment que em vaig acostumar. Jo i tothom. Era com cercant les tombes al cementiri, que t'acostumes a veure-les com monuments, no com a hàbitats mortals. Aquí passava el mateix, potser fins i tot més fredament encara. O més ambivalent. Per una banda, vam arribar a la conclusió que si no t'hi fixaves (o si la llum hagués estat més baixa), realment podies no veure-hi ossos. Podíem haver assumit que eren roques polides per l'erosió de l'aigua. Però no. Mort i més mort a banda i banda. T'hi acostumaves, sí. Es feia fins i tot repetitiu. Però a la vegada, era neguitós. No deixaven de ser parts de persones que un dia van viure, com nosaltres. Hi havia fragments escrits durant el recorregut tot evocant passatges de diferents obres literàries amb referència a la mort, al descans etern.

En acabat, tocava pujar escalons i més escalons, per acabar anant a petar a una botiga de regals on, si no hi havia hagut prou prova que ens havíem acostumat a l'ambient, tot eren regals d'ossos i esquelets amb més o menys gràcia. És ben bé que els éssers humans ens podem acostumar al que sigui, per molt estrany que ens sembli a priori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada