Periodisme

A mi el periodisme sempre m'ha interessat. De fet, sempre he tingut el cuquet d'estudiar periodisme o comunicació, però mai ho he acabat de fer efectiu, però això no vol dir que no continuï interessant-me per aquest món. És per això que m'acostumo a fixar força en les cobertures de notícies importants, per veure si es fa el periodisme que jo admiro o es fa una pseudocosa que se li diu periodisme d'investigació, però que no deixa de ser intromissió a la intimitat i morbositat. Ahir en vam tenir un bon exemple.

Com és sabut per tothom, un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf es va estavellar als Alps francesos, fent que morís tot el passatge. Com és una notícia que ens toca per proximitat, s'entén que hi hagi una major cobertura, com també va passar amb l'atac terrorista a Tunis la setmana passada. Entenc que hi hagi enviats especials a tot arreu per intentar donar tota la informació de primera mà per aclarir el que ha passat. Però a partir d'aquí, començo a no entendre coses.

Miro com les càmeres de TV3 enfoquen, de lluny, l'arribada dels familiars destrossats per la trista notícia. Ja no m'agrada, però quan veig que al voltant d'aquesta pobra gent hi ha tot de "periodistes" perseguint-los per agafar la millor imatge de les llàgrimes, m'horroritza. Ja no vaig entendre l'entrevista als Matins per part de la Melero de l'alcalde de Vallmoll, visiblement destrossat. Llegeixo per Twitter que a algun programa de cadena nacional posen una música dramàtica de fons mentre s'emet la informació (o el morbo). Espero que no sigui cert, perquè ja seria de traca, Ana Rosa Quintana...

Passen les hores i les "informacions" no cessen. Les cometes hi són perquè es van repetint fins a la sacietat les dades ja donades. Hores i hores amb les mateixes explicacions (algunes de ben bones, val a dir, donades per professionals del món aeronàutic) i inici de conjectures i teories conspiratòries. Alguns, fins i tot, capficats en saber ja la llista de noms per donar-los en antena. No, senyor Cuní, no li toca a vostè saber qui ha mort i qui no. És una informació per als familiars i amics, què és el que li han repetit una i mil vegades. Fins i tot, davant de la insistència del presentador en donar voltes al tema sense anar enlloc, una tertuliana (i mira que tinc una tírria important als tertulians) va haver de dir-li si no hi havia altres temes a tractar que no pas no anar enlloc amb aquest. Se'n van ensortir com van poder.

I tot això ve perquè vaig haver de sentir que "és ben bé que això de ser periodista... Buf..." i jo vaig haver de defensar que "ser periodista no és això, però sembla que és el que vulguin que sigui".