Coets

Estic mirant un capítol de Big Bang Theory on un dels personatges anirà en una nau Soyuz cap a l'Estació Espacial Internacional (ISS). En acabat, miro el Facebook i veig que una de les últimes notícies que ha penjat I fucking love science és que es va haver d'endarrerir el llençament del coet Antares, cosa que feia que 22 minuts enrere a quan ho he llegit (just quan estava veient el capítol de la Soyuz) hagués pogut veure com per fi podia enfilar-se allí dalt del cel en directe, gràcies a un canal d'streaming. I a sobre, quan miro les actualitzacions RSS de Microsiervos, veig que el fet pel qual s'ha endarrerit és ben inusual: una barqueta en un llac.

Sóc jo o avui tocava dosi de coets?

Per cert... Que no es noti que m'encantaria veure enlair-se un coet espacial en directe...

----

Nota després de la primera publicació: va i explota, el coet! No ha tingut gairebé ni temps de volar! I sí, també ho he vist a Facebook, això. Renoi...

Interferències

Alguna vegada heu vist Contact? Suposo que molts de vosaltres no ho hareu fet o us haureu quedat a mitja peli, tant per circumstàncies externes (sé d'algú que mai ha pogut veure el final perquè el trajecte d'autocar mai durava suficient...) com perquè no era del vostre gust. Jo l'he vist unes quantes vegades (ara no us les podria contar, però massa poques per les ganes que sempre tinc de remirar-la). I avui m'ha vingut al cap una de les (moltes) escenes mítiques que té:


Sí, sí, després de sentir la mítica cadència per ràdio a intervals de números primers, es percep, lleument, de fons, un soroll. Aquest soroll sembla que no és tal, sinó una imatge que els extraterrestres envien de tornada... de quan Hitler va inaugurar els Jocs Olímpics de Berlín! (Tranquils, és un spoiler que quasi ni es pot considerar spoiler, perquè té mil coses més rellevants la pel·lícula, així que no teniu excusa per no veure-la). Us estic escrivint una entrada a aquestes hores de la matinada per explicar-vos una escena friki d'una pel·lícula de ciència-ficció? No (bé, sí, però que em serveix d'excusa per a una altra cosa, així que poc a poc).

Jo sóc una persona que ha conviscut amb el dolor durant molt de temps al llarg de la seva vida. El dolor et fa sentir viu, perquè sents. Sembla un contrasentit, és cert, perquè quan estàs fotut, malalt, xungodenassos és quan tens dolor. No només físic, sinó també mental. Si hi ha dolor, hi ha vida, perquè tens sensacions i sentiments que et provoquen aquestes sensacions. Però si hi ha dolor, per molt que hi hagi vida, no hi ha TOTA la vida. El dolor tapa bona part d'aquesta vida, la transforma. Esteu de bon humor quan us trobeu malament? Dormiu bé quan esteu preocupats? Teniu ganes de fer coses, de menjar-vos el món quan us fa mal tot? El dolor està per sobre de la resta. Us batega el cor, ompliu els pulmons d'oxigen, la sang us corre per les venes, però teniu la ment ocupada amb una sola cosa: mal.

No faré una apologia sobre els medicaments ni una oda al fluimucil (per molt que l'Estanislau Verdet creiés que calia fer-ne una cançó), simplement us diré perquè trobo tan important prendre un medicament a temps en la seva justa mesura: els medicaments ens poden treure el dolor de la nostra vida, ens poden fer treure el mal humor injustificat, el malestar... Ens poden treure el soroll de les imatges, que parlàvem al principi. I què passa si ens passem, ens automediquem sense cap tipus de control, ens tornem addictes i dependents dels medicaments, els necessitem més i més...? Que tornem a portar el dolor, el soroll, a la nostra vida.

Amb tots aquests anys de vida, m'he trobat moltes persones que creient-se més dures, passen de prendre un sol medicament, de fer cap visita al metge. Sincerament, trobo que aguantar el dolor (no la pupeta, la rascadeta, el lleuger malestar o els processos inevitables) és la cosa més absurda del món.

Noteu les coses, sentiu-vos vius, però no confongueu el soroll que us tapa com a imatge amb la sensació de gaudir de seguir aquí amb tots nosaltres.

Humanitat

No és la primera vegada que vaig a rehabilitació per culpa d'alguna part malmesa del meu cos. Tampoc és la primera vegada que comparteixo espai amb altres pacients (he fet rehabilitacions individuals, també) ni a la Seguretat Social (sant pagant o per mútua, també). M'abstindré de dir les diferències entre el tractament públic o privat, individual o grup, o públic de fa 13 anys amb el d'ara. Però sí que us explicaré què he trobat en comú, de positiu, al llarg del temps en els tractaments grupals (o individuals en llocs comuns): el bon ambient.

Arribar a una sala de rehabilitació (o les que jo he vist) és anar a un lloc on predomina el respecte, l'amabilitat, la solidaritat. Es demanen les coses "si us plau" i es donen les gràcies. S'aguanten les portes, es respecta l'ordre d'utilització dels aparells i es deixa l'espai necessari perquè tothom pugui fer l'exercici sense destorbar-se. Et cal ajuda per posar-te les bosses amb la parafina i després les tovalloles? Cap problema. A més, abans t'hauran dit si estava més calenta que normalment. Que has d'esperar-te per entrar al terapeuta ocupacional o simplement que faci efecte la calor? Petarem la xerradeta, per fer-nos companyia. Que no hi ha lloc? Una mà s'alçarà tan aviat com hagi acabat perquè puguis seguir endavant amb la teva recuperació.

Molt bé, tenim que els pacients són fantàstics, però... i els fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals? Un amor. Sincerament, jo, els que m'he anat trobant, són fantàstics. Vinguin com a suplents, portin anys, tinguin ganes de vacances, faci calor, fred... és igual: són amables, atents i respectuosos. Alguns són més xerraires, d'altres més divertits, d'altres van més per feina, però cap m'ha fet sentir mai un estorb. Hi ha dies dolents, dies que costen, dies que vols engegar a la gent més enllà d'on han vingut, però ells intenten que no se'ls noti i que el bon ambient comenci per ells.

Sembla estrany, però allí on sempre he recuperat la fe en la humanitat és dins d'una sala de rehabilitació.

Nota lingüística: si dic pacient i no usuari o derivats és perquè, com etimològicament diu el grec, estic passant per una experiència que el terapeuta no passa i jo hi poso de la meva part per ensortir-me'n.

(πάθος = páthos / πάθημα = páthēma (la e és llarga))

Èxit

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc. Ja em faràs saber l’èxit dels exàmens. Tenir bon èxit, mal èxit.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc. L’actuació dels actors ha estat un èxit. Aquesta promoció no ha tingut èxit.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial. Els grans èxits de la comèdia musical nord-americana.

Mai recordem que èxit pot ser una sortida (de fet, d'aquí ve: exitus, en llatí, vol dir sortida, simplement, com l'anglès exit) bona o dolenta, és a dir, que no només ha de ser la segona accepció. I, de fet, què vol dir tenir èxit? On posem el llindar? Trobo que si ja ens costa definir aquest intangible tan subjectiu, amb més raó és estúpid que només ens preparin per a arribar a un punt que no sabem quin és. I si no hi arribem? O si considerem que no hi arribem, tot i que altres podrien pensar que sí? Algú pensa que és una possibilitat real, doncs?

Totes aquestes preguntes m'han vingut últimament al cap, veient que només se'ns prepara (alguns en diuen educar, però em sembla que només transmetre aquests valors no és ben bé l'objectiu del verb) per a arribar al cim de la nostra ambició, però ningú ens ha dit mai que gaudíssim del camí ni que podíem quedar-nos allí on ens trobéssim còmodes. De fet, seguint amb la muntanya (cim, camí...), el gran públic no recorda mai qui ha tingut seny i no ha arriscat excessivament per fer un cim, però sí qui ha anat més amunt que la resta. No són destacables les dues accions? Sort que al mundillo muntanyenc, cada vegada més, es valora el seny i no només el físic, la marca, la foto. 

Tots hauríem d'aprendre aquesta visió, assumir-la i ensenyar-la per tal que fracàs (m. [LC] Èxit del tot dolent, desastrós.) sigui una paraula de ben poc ús a la nostra vida diària, no com ara.

LGBT

A Madrid, aquest cap de setmana, se celebrarà el Dia de l'Orgull LGBT. Molta gent es referirà a l'acte com l'Orgull Gai. No cal dir que si de 4 lletres en desestimes 3, queda molt curt el concepte (que ja amb les 4 lletres queda curt). I no volia escriure res al respecte, perquè no sóc massa amiga d'aquesta data. No ho sóc perquè prefereixo que el meu dia a dia defineixi la meva postura i lluita: portar (o intentar-ho) una vida tal com la porten les persones heterosexuals que conec, amb petits gestos com demostrar afecte a la meva parella en públic, parlar d'ella sense por (o superar-la) en els àmbits on em moc... i que les festes multitudinàries mai han anat amb mi. Però tornant al tema que no volia escriure al respecte... he vist que toca parlar-ne.

Tot va començar amb la llista que cada any ens planten al davant dels 50 homosexuals més influents d'Espanya. Aquesta llista va fer que veiés que a) coneixia menys de la meitat dels llistats b) hi ha molt poques dones amb pes (heterosexuals ja ho sabem, així que tampoc era sorpresa) c) la majoria són gent d'empresa (la influència es marca així) d) pocs activistes i poc coneguts per a la gran majoria de gent. En vista de tot plegat, han aparegut altres llistes posant èmfasi en altres aspectes (vaja, allunyant-se de les empreses), com aquesta centrada en dones. Però aquesta llista em va continuar fent pensar que gent que fa tant per a la societat és ben poc (re)coneguda. I és una pena.

Però si ens allunyem d'aquestes llistes que van començar a aparèixer als voltants del dia internacional (28 de juny) i no de la celebració a Madrid, veiem que com més s'acosta el segon esdeveniment, més teca hi ha als diaris d'aquí, trobant-hi la cara i la creu. Per una banda, la dreta més retrògrada parlant de les zones per evitar la bacanal gay (el que dèiem de la caiguda de lletres, tot i que a l'URL posi bacanal homosexual), però descrivint-les al detall, amb quasi el programa i tot (curiós, si més no...). Per l'altra, com desmuntar els mites que hi ha al voltant de la festa i la manifestacióqueningúsapquehiha, amb un article ben carregat d'ironia i realitat: que tot té un perquè, agradi o no, i que encara hi ha molt per fer.

No, no volia escriure al respecte, però sentint-me identificada amb una de les 4 lletres, sent una part meva (tot i que no el tot), què menys que aportar el meu granet de sorra a fer que un dia no calgui recordar aquesta data.

Si quiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

uiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

Sele

Avui ha estat el segon dia de la selectivitat. Fa més de 10 anys que la vaig fer i suposo que deu anar com llavors: abans del primer examen hi ha nervis i més nervis, però a mesura que el temps passa, tothom es relaxa més i al final només hi ha ganes d'acabar. Tot per aconseguir una nota per estudiar el que vols. O el que creus que has d'estudiar. O el que t'agrada. I si no hi arribes? Ah, això ja és una altra història...

Tots els que hem passat per aquesta selecció sabem els dubtes que es generen sobre la nota: serà suficient? Serà més alta que l'any passat? Entraré? I quan veus que tens dubtes més que raonables, penses "i sinó... què?". Vinga a mirar-te tota la llista de carreres on pots entrar segons el tipus de Batxillerat elegit. O potser, simplement, et guies per les assignatures de l'institut ("aquesta m'agrada, aquesta se'm dóna bé, aquesta ni de conya..."). Però aquest procés ens fa ser millors professionals, després?

A mi no m'agrada que s'hagi de fer la Selectivitat. Ni quan la vaig fer em semblava bé ni m'ho sembla ara. Tothom diu que hi ha d'haver algun filtre. D'acord... però només la nota? I si al Batxillerat m'anaven bé precisament les assignatures més significatives de la carrera que vull fer, però no la resta, i la nota de tall és alta? I si tinc un mal dia a la Selectivitat? I si raons personals han fet que no rendís gaire durant aquests últims anys? Hi pot haver mil i una raons per les quals la nota pot ser baixa i que això no signifiqui que no vals. A més, sincerament, trobo indignant que s'hipotequin dos anys d'escolaritat per un examen. Sobretot a 2n de Batxillerat, tot, absolutament tot, girava entorn a la Sele: els trimestrals eren exàmens d'altres anys, el temari era exclusivament el que entrava... I si no era així, nervis. 

Quina és l'alternativa? Que la nota sigui un factor més a considerar, però no l'únic. Quanta gent comença una carrera perquè no pot entrar a la que vol? I d'aquests, quants la seguiran i voldran dedicar-s'hi? Per què no valorar les motivacions, les accions fetes i les seves habilitats per poder encaminar-los millor? Massa feina? Pot ser, però no seríem pas el primer país que ho fes i, sincerament, crec que funciona prou bé on ho fan.

Mentre continuem mirant només el numeret del costat del nom, no avançarem. 

Lògica

Quan era petita, cap allà a l'inici-mitjans dels noranta, van aparèixer tot un seguit de videojocs per a PC que permetien ser entrenador, jugador, manager i president d'un equip. A casa meva primer va entrar el PC Basket, però en breu vam donar pas al PC Fútbol (no tant per l'esport en sí, sinó pel joc, que oferia moltes més possibilitats). Però exactament... què era?

Per una banda hi havia l'àrea esportiva: elegies els jugadors que volies fitxar al teu equip, les alineacions i la tàctica. Havies de tenir en compte la seva mitja d'inici (quan no hi havies jugat mai), si sortia d'una lesió, si havia millorat el seu rendiment amb el temps... I si no et refiaves de com eres com a entrenador, sempre podies jugar els partits (en les primeres versions, era la manera més senzilla de guanyar tots els partits. En les següents, la cosa ja era una xic més complicada...).

Elecció d'alineació del teu equip

Elecció de la tàctica
i els moviments dels jugadors

Per l'altra, tenies tota la gestió del club: des de la publicitat i les primes a les obres de millora a l'estadi i el preu de les entrades. 

Publicitat, primes,
preu de les entrades...

Obres de remodelació de l'estadi

Com veieu... tot!

El cas és que la meva consciència de gestió era pèssima (ni que tingués 10 anys...). Jo creia que si posava les entrades molt cares i la publicitat també, tindria el màxim d'ingressos. Però veia que el meu germà funcionava d'una altra manera (ni que fos el germà gran...): depenent del partit, canviava els preus, però mai a preus excessius, fent que sempre es contractés el 100% de la publicitat de l'estadi i es tendís a aquesta xifra en el nombre de localitats venudes. Tampoc tenia a tots els cracks mundials que volgués. Sempre comptava amb bons equips, però no plagat d'estrelles (de fet, tenia una tendència que mai entendré a començar amb el Betis B, per fer-lo pujar a Primera (al joc es podia) i, d'allí, acabar líder destacat). D'aquesta manera tan simple em vaig començar a adonar que la solució ràpida i fàcil no havia de ser sempre la millor.

Passats uns anys, ja amb dos dits de front i sabent com funciona el món, crec que els equips de futbol (podria extrapolar-ho a altres esferes) necessiten jugar al PC Fútbol: entendrien que no cal omplir l'equip d'estrelles per aconseguir els objectius, que no cal hipotecar-se per tenir èxit, que tenir un estadi mig buit no afavoreix al club i que posar-ho tot el més car possible no és sinònim d'obtenir els guanys més grans possibles. Qüestió de lògica, que sembla que manca a més d'un.

I anant un xic més enllà... Per quan un futbol sense deutes? Per quan un futbol que no viu d'esquena a la realitat? Que comenci ara mateix i amb tots els equips, sense excepció. Només cal trobar la manera, però que cal canviar-ho ja.