Tornada

Sóc a Florència. És un dilluns d'entre el mes d'octubre i el de desembre de 2006. Deuen ser cap a les dotze de la nit o, fins i tot, passades. Porto un mp3 que em va regalant cançons que m'acompanyen en aquesta experiència. Cançons que diuen com sóc jo. 

Al carrer no hi ha gent. O ben poca. Torno caminant des de força lluny perquè, com cada dilluns, una o dues pel·lícules d'estrena o semiestrena esperaven per ser visionades gratuïtament al teatre Puccini. Una mica més de mitja hora caminant tota sola, aquest cop (com de tant en tant). I arribo cap al centre de la ciutat. Visc prop del duomo. Tinc temps de passar-hi a dir-li bona nit. De veure les seves parets blanques que encara veig amb els fanals tot i la foscor. De veure la cúpula que fa anys que em té el cor robat. Ja puc anar a casa a dormir. Bona nit.

Sóc a Barcelona. És un dimarts del mes d'octubre de 2013. Deuen ser quarts de deu de la nit o potser ja són les deu. He dubtat si posar-me l'mp3 (sí, el mateix que a Florència), però l'he desestimat, així que el deixo descansar a l'alforja. Prefereixo pensar en el que sóc i les meves circumstàncies.

Al carrer no hi ha massa gent. Torno caminant d'un lloc una mica allunyat perquè, gràcies a l'amabilitat d'una persona amb qui vaig fer un gran equip ja fa força anys, he pogut anar a un passi previ d'una obra d'estrena al TNC. Una mica menys de mitja hora caminant, al principi acompanyada, més tard ja sola. I arribo a mig camí. Passo a prop de la Sagrada Família. Tinc temps de mirar-la i dir-li bona nit. De veure les seves parets aparentment esblanqueïdes per la llum dels potents focus que la il·luminen. De girar-me i recordar vivències passades que em tenen el cor robat. Ja puc tornar a casa a dormir. Bona nit.