Vies

La vida se abre camino.

Som a l'any 1993. Un matemàtic vestit de negre i ulleres de pasta està assegut en una taula amb altres comensals. Tenen peix al plat, però no li fan cas. El seu interès està enfocat en quelcom de més important. És llavors quan, després d'una petita disertació més o menys embolicada, ho diu. 

Si sou prou frikis per haver endevinat que era una escena de Jurassic Park, us felicito! Certament, es tracta del doctor Ian Malcolm, matemàtic especialista en caos. Parla sobre la impossibilitat de controlar al 100% la població de dinosaures que han creat a l'illa Nublar els especialistes d'InGen. La vida acabarà triomfant per sobre de tot. Digueu-me friki, però avui he vist clar que aquesta frase té més raó que un sant.

Ara farà un parell d'anys, vaig començar a estudiar Llengua de Signes Catalana. No és que tingui un nivellàs, però amb un B1 ja pots aparentar que en saps una mica i tot. A mesura que l'he anat aprenent, la mímica ha deixat pas als signes. Ara em costa molt fer gestos sense significat, si sé fer el signe. I, sobretot, el que em fa veure que ho tinc ben assumit és quan algú que no m'entén o no té possibilitat d'entendre'm, m'ajudo de la llengua de signes, ja que em ve ipso facto a donar-me un cop de mà (perdoneu el joc de paraules, però és que era massa fàcil).

Que he de parlar amb algú que està lluny i hi ha molt de rebombori? S'escaparà algun signe, segur. Que el meu anglès no arriba on el meu català o castellà sí, però el castellà o català de l'interlocutor no arriba enlloc? Ella ve. Que tinc un pacient amb problemes acústic (per molt que no sigui signant) o de comprensió? LSC. I més d'una vegada, acaba reeixint el meu intent per fer-me entendre!

I és que la comunicació també s'obre camí, sempre.