Però tota aquesta introducció era per parlar-vos del que vaig sentir ahir a la nit. Tot tornant a casa d'un sopar especial vaig veure la lluna gairebé en quart creixent. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a agafar els prismàtics i pujar al terrat. És un dels millors moments per observar-la, ja que no enlluerna molt, cosa que permet que es vegi molt més la tridimensionalitat i els cràters lunars. Un cop mirada i remirada, vaig buscar la troupe de sempre, la que situo sense pensar: Orió (sempre començant pel cinturó i com em recorda a Men in Black), Júpiter (em costa un pelet més de trobar, però és taaaan brillant, que sempre acaba apareixent), Cassiopea i les ósses. La primera constel·lació em va sorprendre, perquè la vaig veure en conjunt molt ràpidament. El planeta, per estar molt més amunt del lloc habitual. Cassiopea estava com sempre i l'Óssa menor, massa difuminada per la contaminació. Tanmateix, l'Óssa major em va fer frepar.
No sé si era l'alçada (un pèl més alta que habitualment en les meves observacions) o què, però mai m'havia donat tant la sensació d'immensitat. Em van venir a la memòria les nits estrellades de campaments o sortides del cau. Em van venir a la memòria perquè vaig tenir la mateixa sensació, la mateixa connexió entre el que veia i jo, tot i que pogués copsar que allò que veia era infinitament més gran del que jo podré ser mai. Una plenitud enmig de la ciutat que mai m'hagués imaginat que podria sentir mirant el cel, lluny de les muntanyes. Us ho recomano.
 |
| La causant i les companyes a l'hora i el dia, gentilesa d'Stellarium |
