Fa temps us vaig fer cinc cèntims d'una part de la meva formació universitària, ja que vaig fer menció de la meva gairebé acabada llicenciatura en Filologia Clàssica i el grau ben acabat de Lingüística amb menció a Grec antic i Hebreu. Abans i tot, ja havia defensat que el grec i el llatí no desapareguessin de l'educació secundària. I avui us he de dir que no entenc perquè la meva antiga facultat, la de Lletres de la UB, ha decidit fer desaparèixer, de cop i volta, una carrera (Filologia Romànica) i múltiples opcions de dins dels graus de Lingüística i Llengües i Literatures Modernes.
A Lingüística abans hi havia l'itinerari d'1 o 2 llengües. Ara només hi haurà el de 2 (com jo vaig fer), però no hi haurà cap de les dues que vaig elegir. S'eliminen les opcions d'estudiar català, àrab, italià, hebreu, portuguès, basc, gallec, polonès, grec i llatí. Només romanen les opcions de l'anglès, el francès, el rus, l'alemany i el castellà, tot i que la meitat de les anteriors encara s'oferten en diferents graus a la mateixa facultat (la resta, s'ofertaran fins que acabin els estudiants que van entrar fins el curs passat). El mateix succeeix al grau de Llengües i Literatures Modernes.
Què vol dir tot plegat? Es reforcen les llengües de "més futur" econòmic que s'imparteixen a la facultat. No em sembla malament que s'ofertin, evidentment, però sí que s'imposin. Bàsicament perquè puc decidir que tot i ser llengües amb més parlants, jo, com a futura (en el seu moment) lingüista o filòloga, no les vull cursar. Per què? Mil motius, per a cadascú diferents. Jo vaig decidir fer hebreu i grec perquè, sobretot, així se'm convalidaven moltes assignatures (venia de la llicenciatura quasi finalitzada de Filologia Clàssica -grec i llatí- i havia cursat un nombre més que respectable d'assignatures d'hebreu). Però potser he d'anar més enrere, a perquè vaig elegir Filologia Clàssica, les optatives de Filologia Hebrea i vaig acabar a Lingüística.
Quan tenia 16 anys, jo tenia molt clar que volia ser periodista. M'encantava escriure, investigar i explicar el que veia (no ho haureu pas notat...). La decisió lògica va ser anar-me'n cap al batxillerat Humanístic. Les acusacions de "te'n vas a l'Humanístic perquè és més fàcil" i derivats van ser recurrents i, evidentment, ignorades. Vaig cursar moltes assignatures que em van encantar: Història de l'art, Història del món contemporani, Geografia, Economia i organització d'empreses... Però, sobretot, Llatí. Feia moltes llengües, llavors, al Batxillerat (català, castellà, anglès, francès i llatí), però l'única que realment m'apassionava era el llatí. No vaig poder fer grec perquè no l'ofertaven, però no pas per falta de ganes. I més, veient que la manera d'ensenyar les llengües clàssiques era radicalment diferent a les natives (català i castellà) i a les modernes estrangeres (anglès i francès). Entre això, que ja em veia com una arqueòloga excavant per trobar inscripcions ocultes per obrir-me pas al món clàssic i que la nota de tall de Periodisme era dubtosament assumible (al final, no me'n vaig quedar tan lluny, però), em vaig convèncer que les clàssiques serien el meu camí.
A la universitat, a l'època de les llicenciatures, vaig descobrir el que era estudiar de veres, fer hores i hores de deures i de cerca, de fer treballar el meu cap a tot drap i tenir dificultats per aprovar. Tot i això, notava com l'esforç valia la pena, que tenia ganes d'aprendre. Justament, gràcies a aquestes ganes d'aprendre i explorar, no em vaig tancar al món grecollatí i vaig poder ser tastaolletes fent optatives i assignatures de lliure elecció d'altres filologies (cosa que amb els graus no es pot fer). Vaig atrevir-me a continuar explorant l'indoeuropeu (que en un parell d'assignatures de la carrera vaig degustar amb delit), a descobrir l'ibèric, el sànscrit, el rus i l'hebreu (i tant em va agradar, que amb la quantitat d'assignatures relacionades que vaig fer, em vaig plantejar seriosament acabar fent Filologia Hebrea). Dec ser de les poques persones que té més crèdits globals dels necessaris, però, a falta de 24 d'obligatoris, no té el títol de la carrera.
Gràcies a aquesta curiositat, vaig anar a parar a la classe de Neurolingüística. L'arqueologia era vista ja més com a afició que com a futur real quan va aparèixer el món de la cognició. Vaig entendre que el meu interès no anava tant en les llengües sinó en el llenguatge, així que vaig poder gaudir d'una carrera estimulant que, tot i que no em va comportar tants maldecaps, també em va ajudar a adonar-me de tot el que havia après en l'anterior carrera, com aplicar-ho i cap a on anar. No us podeu ni imaginar com em va facilitar l'aprenentatge tenir nocions (i més que nocions, en alguns casos) de llengües tipològicament tan diferents, com va fer que així la gaudís més i com fa que entengui més el concepte de llenguatge per sobre del de llengua. Tot plegat ha fet que ara m'atreveixi amb la llengua de signes catalana, cosa que va començar com a simple curiositat i que encara no veig on ni quan pot acabar.
I què té a veure amb el paràgraf inicial? Que tot i que ara mateix estigui en un futur incert, el meu camí cap a la realització personal no ha passat mai per on sembla que tots hem d'anar. Com he dit abans, no tinc res en contra de les llengües que sí que poden elegir els estudiants d'aquests graus ara mateix. De fet, ja heu vist que vaig provar una de les opcions anys enrere, de forma més que inicial (Rus com a segona llengua i la seva literatura, per ser més exactes). Però el meu món, els meus horitzons, no anaven cap allí. I en una facultat on no es va a aprendre llengües (ai, que aquí s'equivoca molta gent!), sinó a entendre-les, no té cap sentit que no pugui endinsar-me ni en, per posar dos exemples, la meva llengua materna (el català, sent una universitat catalana) ni en la llengua origen de la meva llengua materna (el llatí, sent una universitat amb el lema en llatí: libertas perfundet omnia luce) si intento copsar el llenguatge fent Lingüística.
