Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessics d'esperança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessics d'esperança. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de setembre del 2014

Humanitat

No és la primera vegada que vaig a rehabilitació per culpa d'alguna part malmesa del meu cos. Tampoc és la primera vegada que comparteixo espai amb altres pacients (he fet rehabilitacions individuals, també) ni a la Seguretat Social (sant pagant o per mútua, també). M'abstindré de dir les diferències entre el tractament públic o privat, individual o grup, o públic de fa 13 anys amb el d'ara. Però sí que us explicaré què he trobat en comú, de positiu, al llarg del temps en els tractaments grupals (o individuals en llocs comuns): el bon ambient.

Arribar a una sala de rehabilitació (o les que jo he vist) és anar a un lloc on predomina el respecte, l'amabilitat, la solidaritat. Es demanen les coses "si us plau" i es donen les gràcies. S'aguanten les portes, es respecta l'ordre d'utilització dels aparells i es deixa l'espai necessari perquè tothom pugui fer l'exercici sense destorbar-se. Et cal ajuda per posar-te les bosses amb la parafina i després les tovalloles? Cap problema. A més, abans t'hauran dit si estava més calenta que normalment. Que has d'esperar-te per entrar al terapeuta ocupacional o simplement que faci efecte la calor? Petarem la xerradeta, per fer-nos companyia. Que no hi ha lloc? Una mà s'alçarà tan aviat com hagi acabat perquè puguis seguir endavant amb la teva recuperació.

Molt bé, tenim que els pacients són fantàstics, però... i els fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals? Un amor. Sincerament, jo, els que m'he anat trobant, són fantàstics. Vinguin com a suplents, portin anys, tinguin ganes de vacances, faci calor, fred... és igual: són amables, atents i respectuosos. Alguns són més xerraires, d'altres més divertits, d'altres van més per feina, però cap m'ha fet sentir mai un estorb. Hi ha dies dolents, dies que costen, dies que vols engegar a la gent més enllà d'on han vingut, però ells intenten que no se'ls noti i que el bon ambient comenci per ells.

Sembla estrany, però allí on sempre he recuperat la fe en la humanitat és dins d'una sala de rehabilitació.




Nota lingüística: si dic pacient i no usuari o derivats és perquè, com etimològicament diu el grec, estic passant per una experiència que el terapeuta no passa i jo hi poso de la meva part per ensortir-me'n.

(πάθος = páthos / πάθημα = páthēma (la e és llarga))

dimarts, 19 de març del 2013

Memòria

Des de fa uns mesos, estic fent pràctiques a l'Hospital del Mar. No sóc ni metgessa ni infermera, però tinc contacte amb pacients. La majoria són gent gran. 

Una de les sorpreses que vaig tenir des del primer va ser apreciar com una part important dels pacients que visito és nascuda fora de Catalunya. Porten 40 o 50 anys a Catalunya (bona part dels que vénen, a Barcelona o rodalies), ben pocs parlen català, però tots diuen meravelles de la gent que viu en la seva terra d'adopció. Molts són d'origen molt i molt humil, amb baixa escolaritat o analfabets. Treballaven al camp la majoria d'ells o dels seus pares a la seva Galícia, Andalusia, Extremadura... natal. En arribar a terres catalanes, passarien a treballar fregant terres, com a minyones, en fàbriques d'automòbils o rere taulells de botigues o bars. Dels que són d'aquí, no hi ha un patró fixe: des que els que han tingut una vida envoltada de luxes, als que s'han hagut de guanyar absolutament tot amb el seu esforç i el seu patiment. I mentre hi ha qui va estar a la presó pels seus ideals, d'altres sembla que no hagin tingut mai cap interès més enllà del seu dia a dia més quotidià.

Ara, jubilats o a punt de fer-ho, vénen aquí amb problemes de memòria, gairebé sempre. Diuen, ells o els qui els acompanyen, que se'ls obliden les coses, que no els surten els noms de les coses, que han canviat de caràcter, que ja no són el que eren. El que no saben és que gràcies a que vénen, puc aprendre tantes coses del que encara no han oblidat, que puc entendre millor el valor de les coses. Quants d'ells hauran passat vegades i vegades per davant (o per dins) de les barraques del Somorrostro, la platja de davant de l'hospital, per exemple?

I és que mentre ells perden la seva memòria personal, fan que la memòria històrica col·lectiva no només no es perdi, sinó que vagi creixent dia rere dia.

dijous, 27 de desembre del 2012

Plaer

En dies com aquests, en què sembla que només els regals ens poden fer somriure, he reviscut un dels meus moments feliços. Feliços d'acabar amb un somriure d'orella a orella, sense notar el fred.

Fa un temps que he descobert un petit plaer: caminar per Collserola. Ja sabia que podia ser que m'agradés i, fins i tot, que m'hi enganxés, però no sabia que tant. Ja hi havia anat, anys enrere, fins i tot a alta muntanya, però ara m'ho he pres com a mitja rutina. Un cop per setmana o cada 10 dies, m'hi perdo. Com avui, que tenia entre cella i cella fer una ruta que no m'havia sortit del tot bé fa un parell d'anys.

De bon principi, com sempre, encara amb fred al cos, m'he cansat moltíssim fent unes rampes que no eren res de l'altre món. Em paro dues o tres vegades, entre el pantà de Vallvidrera i la font de l'espinagosa. Penso que avui serà un dia difícil. I més quan dubto una bona estona sobre un tram que no veig clar, segons les indicacions del llibre de rutes que segueixo (això que el carrer sigui de baixada, però la pujada et quedi a la dreta, però rodeges una placeta, però..., no va amb mi). Finalment, una vista. Començo a somriure com una idiota: el Tibidabo, la Torre de Collserola, l'observatori Fabra i tot Barcelona als meus peus. Brutal. 

Torno a dubtar un moment. Aquí és on la vaig liar l'última vegada. M'he refiat del meu instint (i de la memòria, que em deia que fes quelcom de diferent). Encert! Seguim amb les vistes. I les energies. I les ganes de córrer i córrer fins a suar moltíssim. Però rient. Corrent amunt i avall, a dreta i a esquerra, he arribat fins a una torre de vigilància i una torre de telecomunicacions, on hi havia Sant Pere Màrtir. D'allí corro a veure on hi havia una bateria antiaèria. Prenc nota, perquè un dia, amb més temps, em miraré tots els llocs de bateries antiaèries de la zona.

Les energies han pujat i pujat, tot i les prop de dues hores de muntanya. Ara calia baixar, així que... què millor que fer-ho corrent? Des de Sant Pere Màrtir fins a les primeres cases de Pedralbes, corrent. I per avinguda Pearson, també. Contenta. Feliç. Llavors, allí m'esperava, una bici del Bicing. Perfecte per tal d'arribar fins a casa sense metro.

Així, rient, amb un gran somriure i ben feliç, he arribat a casa. D'acord, el meu genoll se n'ha ressentit una mica, però... que s'aguanti. L'esquena, en canvi, està com nova. 

Tot un plaer.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Tió

Caga-tió
caga turró.
Si no en tens més,
caga diners.
Si no en tens prou,
caga un ou.
Aquesta és la cantarella que fem a casa per cagar el Tió. No és la versió més extesa, ni la més llarga, ni la més bonica, segurament, però és la meva, la nostra. La canto des que era una personeta petiiiita petita, en aquells temps en què vestia una bata rosa (per a mi, sempre ha estat el batín) que m'escalfava en aquelles nits fredes i amb en Quimet, el meu osset de peluix, a una mà. Abans, però, tant mon germà com jo havíem de recitar el vers davant del pessebre, aguantar els milions de fotografies i de minuts gravats amb la videocàmera i anar a resar (digue-li resar, digue-li anar a cantar, explicar-nos coses...) a la cuina amb la meva àvia. Tornàvem i el tió, amb el tionet al costat, ja estava llest per ser picat amb unes fustes que teníem per la terrassa. Cançó, aixecar la manta i cridar d'alegria. Crec que gairebé em feia més il·lusió veure que hi havia regals que no pas quins eren. I així, tantes vegades com fos pertinent.

Sé que molts de vosaltres no enteneu la gràcia que pot tenir picar un tronc per obtenir regals. Només us puc dir que és el moment més especial de les festes, per a mi. És el moment en què recordar el passat és amb un somriure i el present (aquest any, amb nova incorporació), també.

I més que desitjar-vos bones festes i blablabla..., us desitjo a tots que tingueu un moment Tió a la vostra vida.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Llindars

Hi ha llindars que ens estableixen límits, que no ens deixen aproximar a l'altra part, que ens coarten una petita (o gran) part de la nostra llibertat. Hi ha llindars que no hem de traspassar mai. Però n'hi ha d'altres que són allí per ser mitjancers entre dos móns.

Fa força anys, el dia de Reis, anava pel barri de Gràcia (no em feu dir amb quin propòsit, perquè no ho recordo), quan em vaig trobar amb una estampa que em va fer somriure de tendresa: algú havia deixat un tortell de reis al llindar d'un caixer autòmatic, on hi dormia un sense sostre. Per a mi, tant en aquell moment com ara, és un detall molt bonic. És cert que aquesta persona tenia moltes més carències que no pas no tenir tortell aquell dia, però, en certa manera, aquell gest humanitzava aquella persona que jeia al terra, sobre cartrons. No era només el pobre que anava a dormir cada nit al caixer, sinó una persona que podia tenir il·lusions, sentir alegria, enyorança, esperança...

Ahir, anant amb el 39, vaig veure un fet un pèl semblant: un ós de peluix d'aspecte totalment nou, romanina somrient al llindar de la porta d'una parròquia (no em feu dir quina, que no em vaig fixar amb el nom). Estava assegut, amb el seu cul pelut al darrer esglaó i la seva esquena toveta a la cantonada entre la porta i la paret. Algú, en comptes de llençar-lo a les escombraries, el va deixar allí perquè alguna criatura el tingués com a bon company. D'acord, sé que hi ha altres mètodes molt més decents de donar els peluixos, però amb la cara de felicitat que tenia l'osset, jo crec que no ha estat pas dolenta.

I és que dos llindars marcaven límits de riquesa, d'estatus i tipus de vida, però gràcies a la seva existència, aquest petit contacte entre dos móns que encara els costa d'interaccionar ha estat possible.

Vés a saber si un altre dia, en comptes de llindars parlaré de portes (obertes, a poder ser).