Connexions

No sé què vol dir això de lectures d'estiu. Se suposa que han de ser lectures breus, amenes, lleugeres. Com si a l'estiu se'ns negués pensar. Això també passa amb els llibres que es llegeixen al transport públic. Per variar, no sóc partidària d'aquestes tendències, així que tant al metro (a la resta de transports em marejo...) com per vacances segueixo llegint la mateixa tipologia de llibres (i, de fet, en llegeixo més): assajos, biografies, de viatges i basats en fets reals. De tant en tant hi introdueixo alguna excepció, però no és per cap de les raons anteriorment esmentades. En aquest cas us vull parlar d'un parell de llibres que m'he llegit tant per vacances (ara) com al metro (fa cosa d'un any). Començo pel més recent, pel que fa prop d'una hora que m'he acabat: Pena de muerte, de (Sister) Helen Prejean.

Suposo que la majoria dels pocs dels qui llegireu aquest post, teniu en ment en Sean Penn i la Susan Sarandon interpretant els papers de condemnat a mort i de consellera espiritual respectivament a la pel·lícula. Com sol passar, el film es queda només amb una part del llibre. Per simplificar-ho, es queda a la meitat del llibre (és cap a la pàgina dues-centes -de quatre-centes- on s'acaba el cas que exposa el llargmetratge). Sense simplificar-ho, a un terç o un quart de tot el que narra. No només tracta de la pena de mort d'un sol cas, de l'acompanyament a aquest acusat, de les vivències al corredor de la mort i els sentiments que fan sortir a la llum. Al llibre comptem amb una visió concreta, centrada en dos condemnats, i una visió general, tant dels acusats (tendència a ser gent pobra, de raça negra, amb pocs estudis i que ha matat a algú de raça blanca), com de les famílies dels propis acusats i de les víctimes. Hi ha una crítica brutal al racisme i al classisme permès i acceptat per tothom. Hi ha reflexions sobre conceptes com el perdó, la venjança, els drets humans i la justícia. Fins i tot hi ha Déu, però en la seva justa mesura. Però sobretot hi ha la descripció (i la completa assumpció) d'un sistema presidiari pensat en el càstig i no pas en la reinserció.

A mesura que anaven passant les pàgines d'aquest llibre, he anat connectant molt els meus pensaments amb els que vaig tenir amb un altre llibre (que admeto que vaig deixar a la meitat, tot i que he anat ampliant la informació del llibre per altres bandes) fa temps: Eichmann en Jerusalén, de Hannah Arendt.

Quines similituds tenen? A part de les òbvies (pena de mort, judici mediàtic, problemes d'empatia amb l'acusat, polèmica amb les dues narradores), que en els dos llibres es toquen qüestions incòmodes de fons. Per una banda, en el primer, la qüestió de la naturalesa del càstig. En el segon, la naturalesa del delicte. Dues cares de la mateixa moneda, però que sembla que no es poden veure mai, per molt properes que estiguin. Així doncs, mentre que Prejean no vol trobar les causes de les atrocitats comeses, Arendt refusa qualsevol consideració del càstig per centrar-se en els perquès. Les dues pensen en les persones, però de manera diametralment diferent. La monja consellera cerca la dignitat intrínsecament humana per apel·lar-la i fer-la valer en tot moment. La periodista i filòsofa va a la recerca del pragmatisme i la submissió.

Són punts de vista complementaris? Es reforcen mútuament? Tenen alguna cosa a veure? Potser no, però hagués estat interessant una conversa entre elles dues sobre aquests temes.

Xivarri

Arribem amb l'Star, un dels catamarans de la flota del Nautilus, a davant de la Roca Foradada, prop de l'Estartit. Tothom xerra, s'aixeca, mira, agafa la càmera de fotos, es queixa del sol, de la calor... fins que arriba l'ombra. Amb l'ombra, el silenci humà. Amb el silenci de les persones, es pot sentir el so de les aus. Tots mirem amunt, embadalits amb l'espectacle. Fins que no torna el sol, no torna la xerrameca humana.

Som a sota, a la part de visió subaquàtica del catamarà. Primer no veiem res, només una blavor espectral. Poc a poc apareixen els primers peixos, nedant solitàriament. Cada vegada n'hi ha més. Tothom s'afanya a buscar-los tant amb la mirada, com amb el dit, com amb la càmera o el mòbil. Per com estava jo situada, veia més fàcilment el fons marí d'algues i peixos més petits. I m'he perdut, així, entre aquell bosc submarí, movent-se sincrònicament, sense sentir res més

Com m'agrada que la natura ens faci deixar de banda el xivarri que provoquem!

Periodisme

A mi el periodisme sempre m'ha interessat. De fet, sempre he tingut el cuquet d'estudiar periodisme o comunicació, però mai ho he acabat de fer efectiu, però això no vol dir que no continuï interessant-me per aquest món. És per això que m'acostumo a fixar força en les cobertures de notícies importants, per veure si es fa el periodisme que jo admiro o es fa una pseudocosa que se li diu periodisme d'investigació, però que no deixa de ser intromissió a la intimitat i morbositat. Ahir en vam tenir un bon exemple.

Com és sabut per tothom, un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf es va estavellar als Alps francesos, fent que morís tot el passatge. Com és una notícia que ens toca per proximitat, s'entén que hi hagi una major cobertura, com també va passar amb l'atac terrorista a Tunis la setmana passada. Entenc que hi hagi enviats especials a tot arreu per intentar donar tota la informació de primera mà per aclarir el que ha passat. Però a partir d'aquí, començo a no entendre coses.

Miro com les càmeres de TV3 enfoquen, de lluny, l'arribada dels familiars destrossats per la trista notícia. Ja no m'agrada, però quan veig que al voltant d'aquesta pobra gent hi ha tot de "periodistes" perseguint-los per agafar la millor imatge de les llàgrimes, m'horroritza. Ja no vaig entendre l'entrevista als Matins per part de la Melero de l'alcalde de Vallmoll, visiblement destrossat. Llegeixo per Twitter que a algun programa de cadena nacional posen una música dramàtica de fons mentre s'emet la informació (o el morbo). Espero que no sigui cert, perquè ja seria de traca, Ana Rosa Quintana...

Passen les hores i les "informacions" no cessen. Les cometes hi són perquè es van repetint fins a la sacietat les dades ja donades. Hores i hores amb les mateixes explicacions (algunes de ben bones, val a dir, donades per professionals del món aeronàutic) i inici de conjectures i teories conspiratòries. Alguns, fins i tot, capficats en saber ja la llista de noms per donar-los en antena. No, senyor Cuní, no li toca a vostè saber qui ha mort i qui no. És una informació per als familiars i amics, què és el que li han repetit una i mil vegades. Fins i tot, davant de la insistència del presentador en donar voltes al tema sense anar enlloc, una tertuliana (i mira que tinc una tírria important als tertulians) va haver de dir-li si no hi havia altres temes a tractar que no pas no anar enlloc amb aquest. Se'n van ensortir com van poder.

I tot això ve perquè vaig haver de sentir que "és ben bé que això de ser periodista... Buf..." i jo vaig haver de defensar que "ser periodista no és això, però sembla que és el que vulguin que sigui".

Acostumar-se

Fa uns dies vaig anar a París. Típica escapada de cap de setmana que et permeten les companyies aèrees low cost, impensable no tants anys enrere. Una nit per arribar i situar-nos, un dia per fer la ruta estipulada en qualsevol top ten i un dia per fer el friki. Després de la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, els Camps Elisis, el Louvre (amb sales pactades dies abans), Notre Dame, el Sacré Coeur, el passeig obligatori per Montmartre, el Moulin Rouge (i la ingent quantitat d'establiments de temàtica sexual) i Trocadéro, després de tot això calia un dia diferent.

Vam començar a l'estació de metro d'Arts et Métiers, la qual emula el submarí julesvernià de Vint mil llegües de viatge submarí, per agafar el metro fins al cementiri de Père Lachaise. Allí vam fer gala de la nostra gran previsió treient el mapa del cementiri amb totes les tombes de famosos que volíem trobar. En van ser cap a una vintena. La majoria de les que cercàvem eren austeres, però algunes de les veïnes o de les últimes que vam trobar, mostraven una gran feina per fer-ne un lloc excepcional. I tot i que els carrers i les avingudes no eren estrets, val a dir que els corbs, algunes tombes colpidores (en especial, les dels camps d'extermini nazi) i alguns caminets estrets, van fer que l'ambient fos l'idoni per gaudir de la visita. Cal sumar-hi l'hora: poc després de l'obertura, cosa que va fer disminuir molt el nombre de possibles parladors al nostre voltant. Ens quedava molt per veure, encara!

Un altre cop vora el Sena, va tocar visitar el museu de les clavegueres. Potser perquè anàvem amb la idea de la visita a Barcelona (visita guiada i per a grup reduït a trams reals), potser perquè no ens vam parar del tot a llegir el prospecte, no ens va desagradar, però tampoc podíem esperar gaire de quatre euros i mig en una ciutat cara com París (tot i que el Louvre, per ser com és, resulta ben barat costant dotze euros). Això sí, ens quedava la traca final.

Era l'estrella del dia. Teníem moltes esperances posades a les catacombes. De fet, des que a Milenio 3, farà uns deu anys, vaig escoltar com l'Iker Jiménez i el seu equip es van endinsar a aquell indret i van descriure els túnels i més túnels, i l'ossari que s'hi trobava, amb el misteri que l'envoltava, que en tenia ganes. Per fi havia arribat el dia.

Després d'una cua d'uns tres quarts d'hora, vam poder accedir per uns més que ben invertits deu euros a les escales que descendien cap a les galeries d'aquelles que un dia foren mines. Començarem amb la part històrica i geològica de l'indret, ben explicada i il·lustrada en francès, anglès i castellà. Tot va ser absolutament perfecte quan vam deixar passar un grup d'estatunidencs que trencaven l'ambient de silenci i misteri del lloc. Tot eren passadissos llargs, poc il·luminats. De tant en tant, una sala on podíem llegir les informacions. Humitat, foscor i història als nostres passos.

Un dels nombrosos túnels de les catacombes

De sobte, però, un cartell ens indicava que ens endinsàvem al terreny dels morts, allí on al segle XVIII van haver de recuperar les mines abandonades per donar pas als ossos de tots els morts que ja no tenien cabuda al Cementiri dels Innocents.

"Atura't! Aquest d'aquí és l'imperi de la mort"

A banda i banda vèiem parets de tíbies, húmers, fèmurs i peronés. A sobre seu, cranis i més cranis. Al capdamunt, la resta d'ossos, més petits. Aquesta manera d'ordenar els ossos va ser feta al segle XIX, per tal de convertir l'indret en un lloc turístic. Al principi, tothom es quedava parat. No sabien si mirar o no mirar. Si passar de llarg ràpid o anar a poc a poc. Jo mateixa, després del xoc inicial, vaig començar a entretenir-me a identificar les diferents tipologies d'ossos, les seves estructures i unions. Això ho vaig fer amb un tram i amb altre i un altre...

Una de les moltes parets de l'ossari

Però va arribar un moment que em vaig acostumar. Jo i tothom. Era com cercant les tombes al cementiri, que t'acostumes a veure-les com monuments, no com a hàbitats mortals. Aquí passava el mateix, potser fins i tot més fredament encara. O més ambivalent. Per una banda, vam arribar a la conclusió que si no t'hi fixaves (o si la llum hagués estat més baixa), realment podies no veure-hi ossos. Podíem haver assumit que eren roques polides per l'erosió de l'aigua. Però no. Mort i més mort a banda i banda. T'hi acostumaves, sí. Es feia fins i tot repetitiu. Però a la vegada, era neguitós. No deixaven de ser parts de persones que un dia van viure, com nosaltres. Hi havia fragments escrits durant el recorregut tot evocant passatges de diferents obres literàries amb referència a la mort, al descans etern.

En acabat, tocava pujar escalons i més escalons, per acabar anant a petar a una botiga de regals on, si no hi havia hagut prou prova que ens havíem acostumat a l'ambient, tot eren regals d'ossos i esquelets amb més o menys gràcia. És ben bé que els éssers humans ens podem acostumar al que sigui, per molt estrany que ens sembli a priori.

Plenitud

Alguna vegada heu mirat el cel? Sí, tots ho hem fet, però... de debò, de debò? És a dir, quedant-vos estona i pensant? Jo us puc dir que he adquirit aquest fantàstic hàbit gràcies a un regal de Nadal: el Tió va decidir que seria bo cagar-me uns prismàtics per fer observació i la veritat és que la va encertar de ple. Ja que el genoll encara m'impedeix fer esport, com a mínim he trobat una nova afició. Cada dues setmanes, més o menys, pujo al terrat del meu edifici amb algun objectiu en ment. Al principi només volia veure la lluna, però en poc temps em vaig adonar que podia veure molts més astres. Gràcies a la tecnologia (SkyMap al mòbil, Stellarium a l'ordinador i diverses pàgines web) he pogut situar-me per poder veure planetes, estrelles i constel·lacions. Tot un gust! Fins i tot vaig arribar a seguir el pas de l'Estació Espacial Internacional! Ara ja em situo ràpidament i trobo els vells amics celestials que puc veure tot i la contaminació lumínica. Només em falta tenir una mica més de traça i mitjans per poder fer fotografies astronòmiques i ja serà perfecte!

Però tota aquesta introducció era per parlar-vos del que vaig sentir ahir a la nit. Tot tornant a casa d'un sopar especial vaig veure la lluna gairebé en quart creixent. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a agafar els prismàtics i pujar al terrat. És un dels millors moments per observar-la, ja que no enlluerna molt, cosa que permet que es vegi molt més la tridimensionalitat i els cràters lunars. Un cop mirada i remirada, vaig buscar la troupe de sempre, la que situo sense pensar: Orió (sempre començant pel cinturó i com em recorda a Men in Black), Júpiter (em costa un pelet més de trobar, però és taaaan brillant, que sempre acaba apareixent), Cassiopea i les ósses. La primera constel·lació em va sorprendre, perquè la vaig veure en conjunt molt ràpidament. El planeta, per estar molt més amunt del lloc habitual. Cassiopea estava com sempre i l'Óssa menor, massa difuminada per la contaminació. Tanmateix, l'Óssa major em va fer frepar.

No sé si era l'alçada (un pèl més alta que habitualment en les meves observacions) o què, però mai m'havia donat tant la sensació d'immensitat. Em van venir a la memòria les nits estrellades de campaments o sortides del cau. Em van venir a la memòria perquè vaig tenir la mateixa sensació, la mateixa connexió entre el que veia i jo, tot i que pogués copsar que allò que veia era infinitament més gran del que jo podré ser mai. Una plenitud enmig de la ciutat que mai m'hagués imaginat que podria sentir mirant el cel, lluny de les muntanyes. Us ho recomano.

La causant i les companyes a l'hora i el dia, gentilesa d'Stellarium

Rutina

Com cada dimarts i dijous des de fa un mes, surto d'un centre de Bellvitge cap a la biblioteca municipal de prop de la parada de Torrassa. Allí dino, llegeixo una mica i xafardejo internet.

Per dinar, si el temps m'ho permet, m'assec a un dels bancs de davant de la biblioteca. La zona és agradable, ja que té gespeta i és prou ampla com per no sentir-se enmig de tot el rebombori. El meu lloc acostuma a ser just davant de la passarel·la que dóna accés a la biblioteca. A sota hi queda un espai, on sempre hi ha col·locats de tal manera uns cartrons per poder-hi passar la nit. En un dels laterals i de forma ben visible hi ha escrit "SONRÍE".

Jo tinc la meva rutina, però hi ha altres persones que també tenen la seva: el de seguretat fa la cigarreta, el noi de sempre ja està fent la becaina a un dels sofàs, a un altre hi ha la noia que repassa insistentment el mòbil, els bibliotecaris consulten els seus ordinadors... Però avui ha canviat alguna coseta.

Als cartrons hi havia també un matalàs i un sac de dormir. L'inquilí no hi és mai, però avui un home s'hi ha acostat. Primer, ha mirat una mica la disposició de les poques pertinences que hi havia i, tot seguit, ha col·locat de forma més amagada una bossa de menjar, per tal que ningú a part del destinatari la pogués agafar. S'ha quedat uns quants metres enllà, tot esperant veure la persona que ocupa el lloc. Tanmateix, passats uns minuts, s'ha donat per vençut.

He pujat a dalt i m'he trobat el guàrdia de seguretat fent la cigarreta, el noi fent la becaina, la noia repassant el mòbil i els bibliotecaris mirant l'ordinador.

Criteris

Fa uns dies que veig, més clar que mai, que el que per uns és una norma, per a d'altres, ni de broma. Els dos casos més clars que em vénen al cap:

Cas 1

ACS vs Jon D. Domínguez

Tot i que l'empresa de Florentino Pérez es veu a hores llum que ha causat els terratrèmols que es podien sentir a les costes properes a la plataforma Castor, fet que ha provocat que s'impedís la continuació de l'activitat a la plataforma, ja té una indemnització multimilionària. Qui pot signar un contracte on, tot i que l'altra part sigui causant d'un dany, sigui indemnitzada?
 (Més informació, aquí.)

L'altra vessant és la d'un director de fotografia que, refiant-se només d'un pacte de paraula, ha perdut l'oportunitat de poder posar en el currículum que ha participat a l'anunci més famós de cada any: el de la Loteria de Nadal. Tot ve perquè va ser part de l'equip de la maqueta de l'anunci que va anar a concurs i, posteriorment, va guanyar, però l'empresa amb qui va fer el rodatge va decidir que no era l'escollit en l'anunci final. La maqueta va ser rodada de forma voluntària, sense rebre cap remuneració.
(Si voleu saber més sobre el tema, aquí.)

Cas 2

Zidane vs entrenadors de bàsquet

Zinedine Zidane va ser un tros de jugador. Quan va penjar les botes va decidir que el seu camí continuava lligat als camps de futbol, però des de la banqueta. Va començar a treure's la màxima titulació per dirigir equips de futbol a França. Com que encara no el té, se suposa que no pot entrenar el filial del Madrid (i se suposa que no ho fa, que n'és el segon entrenador... ehem, ehem...), però... tot indica que li aixecaran la suspensió.
(Mireu la notícia aquí.)

Els entrenadors de bàsquet a Catalunya tenen un nou maldecap: han de convalidar els títols dels cursos que ja han fet si van ser cursats més tard del 1999. Convalidar els títols implica no només dir "ja ho tinc", sinó haver de pagar per assessorament per a les convalidacions, haver de fer tràmits per veure tot allò convalidat i haver-se de matricular a tot allò no convalidat. En resum: tot allò que fins ara servia i que havia costat temps, esforç i diners ara ja no val.
(Les claus del conflicte, aquí.)

Sóc jo o hi ha com diferents criteris, en tot plegat?

Coets

Estic mirant un capítol de Big Bang Theory on un dels personatges anirà en una nau Soyuz cap a l'Estació Espacial Internacional (ISS). En acabat, miro el Facebook i veig que una de les últimes notícies que ha penjat I fucking love science és que es va haver d'endarrerir el llençament del coet Antares, cosa que feia que 22 minuts enrere a quan ho he llegit (just quan estava veient el capítol de la Soyuz) hagués pogut veure com per fi podia enfilar-se allí dalt del cel en directe, gràcies a un canal d'streaming. I a sobre, quan miro les actualitzacions RSS de Microsiervos, veig que el fet pel qual s'ha endarrerit és ben inusual: una barqueta en un llac.

Sóc jo o avui tocava dosi de coets?

Per cert... Que no es noti que m'encantaria veure enlair-se un coet espacial en directe...

----

Nota després de la primera publicació: va i explota, el coet! No ha tingut gairebé ni temps de volar! I sí, també ho he vist a Facebook, això. Renoi...

Interferències

Alguna vegada heu vist Contact? Suposo que molts de vosaltres no ho hareu fet o us haureu quedat a mitja peli, tant per circumstàncies externes (sé d'algú que mai ha pogut veure el final perquè el trajecte d'autocar mai durava suficient...) com perquè no era del vostre gust. Jo l'he vist unes quantes vegades (ara no us les podria contar, però massa poques per les ganes que sempre tinc de remirar-la). I avui m'ha vingut al cap una de les (moltes) escenes mítiques que té:


Sí, sí, després de sentir la mítica cadència per ràdio a intervals de números primers, es percep, lleument, de fons, un soroll. Aquest soroll sembla que no és tal, sinó una imatge que els extraterrestres envien de tornada... de quan Hitler va inaugurar els Jocs Olímpics de Berlín! (Tranquils, és un spoiler que quasi ni es pot considerar spoiler, perquè té mil coses més rellevants la pel·lícula, així que no teniu excusa per no veure-la). Us estic escrivint una entrada a aquestes hores de la matinada per explicar-vos una escena friki d'una pel·lícula de ciència-ficció? No (bé, sí, però que em serveix d'excusa per a una altra cosa, així que poc a poc).

Jo sóc una persona que ha conviscut amb el dolor durant molt de temps al llarg de la seva vida. El dolor et fa sentir viu, perquè sents. Sembla un contrasentit, és cert, perquè quan estàs fotut, malalt, xungodenassos és quan tens dolor. No només físic, sinó també mental. Si hi ha dolor, hi ha vida, perquè tens sensacions i sentiments que et provoquen aquestes sensacions. Però si hi ha dolor, per molt que hi hagi vida, no hi ha TOTA la vida. El dolor tapa bona part d'aquesta vida, la transforma. Esteu de bon humor quan us trobeu malament? Dormiu bé quan esteu preocupats? Teniu ganes de fer coses, de menjar-vos el món quan us fa mal tot? El dolor està per sobre de la resta. Us batega el cor, ompliu els pulmons d'oxigen, la sang us corre per les venes, però teniu la ment ocupada amb una sola cosa: mal.

No faré una apologia sobre els medicaments ni una oda al fluimucil (per molt que l'Estanislau Verdet creiés que calia fer-ne una cançó), simplement us diré perquè trobo tan important prendre un medicament a temps en la seva justa mesura: els medicaments ens poden treure el dolor de la nostra vida, ens poden fer treure el mal humor injustificat, el malestar... Ens poden treure el soroll de les imatges, que parlàvem al principi. I què passa si ens passem, ens automediquem sense cap tipus de control, ens tornem addictes i dependents dels medicaments, els necessitem més i més...? Que tornem a portar el dolor, el soroll, a la nostra vida.

Amb tots aquests anys de vida, m'he trobat moltes persones que creient-se més dures, passen de prendre un sol medicament, de fer cap visita al metge. Sincerament, trobo que aguantar el dolor (no la pupeta, la rascadeta, el lleuger malestar o els processos inevitables) és la cosa més absurda del món.

Noteu les coses, sentiu-vos vius, però no confongueu el soroll que us tapa com a imatge amb la sensació de gaudir de seguir aquí amb tots nosaltres.

Èxit

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc. Ja em faràs saber l’èxit dels exàmens. Tenir bon èxit, mal èxit.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc. L’actuació dels actors ha estat un èxit. Aquesta promoció no ha tingut èxit.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial. Els grans èxits de la comèdia musical nord-americana.

Mai recordem que èxit pot ser una sortida (de fet, d'aquí ve: exitus, en llatí, vol dir sortida, simplement, com l'anglès exit) bona o dolenta, és a dir, que no només ha de ser la segona accepció. I, de fet, què vol dir tenir èxit? On posem el llindar? Trobo que si ja ens costa definir aquest intangible tan subjectiu, amb més raó és estúpid que només ens preparin per a arribar a un punt que no sabem quin és. I si no hi arribem? O si considerem que no hi arribem, tot i que altres podrien pensar que sí? Algú pensa que és una possibilitat real, doncs?

Totes aquestes preguntes m'han vingut últimament al cap, veient que només se'ns prepara (alguns en diuen educar, però em sembla que només transmetre aquests valors no és ben bé l'objectiu del verb) per a arribar al cim de la nostra ambició, però ningú ens ha dit mai que gaudíssim del camí ni que podíem quedar-nos allí on ens trobéssim còmodes. De fet, seguint amb la muntanya (cim, camí...), el gran públic no recorda mai qui ha tingut seny i no ha arriscat excessivament per fer un cim, però sí qui ha anat més amunt que la resta. No són destacables les dues accions? Sort que al mundillo muntanyenc, cada vegada més, es valora el seny i no només el físic, la marca, la foto. 

Tots hauríem d'aprendre aquesta visió, assumir-la i ensenyar-la per tal que fracàs (m. [LC] Èxit del tot dolent, desastrós.) sigui una paraula de ben poc ús a la nostra vida diària, no com ara.

LGBT

A Madrid, aquest cap de setmana, se celebrarà el Dia de l'Orgull LGBT. Molta gent es referirà a l'acte com l'Orgull Gai. No cal dir que si de 4 lletres en desestimes 3, queda molt curt el concepte (que ja amb les 4 lletres queda curt). I no volia escriure res al respecte, perquè no sóc massa amiga d'aquesta data. No ho sóc perquè prefereixo que el meu dia a dia defineixi la meva postura i lluita: portar (o intentar-ho) una vida tal com la porten les persones heterosexuals que conec, amb petits gestos com demostrar afecte a la meva parella en públic, parlar d'ella sense por (o superar-la) en els àmbits on em moc... i que les festes multitudinàries mai han anat amb mi. Però tornant al tema que no volia escriure al respecte... he vist que toca parlar-ne.

Tot va començar amb la llista que cada any ens planten al davant dels 50 homosexuals més influents d'Espanya. Aquesta llista va fer que veiés que a) coneixia menys de la meitat dels llistats b) hi ha molt poques dones amb pes (heterosexuals ja ho sabem, així que tampoc era sorpresa) c) la majoria són gent d'empresa (la influència es marca així) d) pocs activistes i poc coneguts per a la gran majoria de gent. En vista de tot plegat, han aparegut altres llistes posant èmfasi en altres aspectes (vaja, allunyant-se de les empreses), com aquesta centrada en dones. Però aquesta llista em va continuar fent pensar que gent que fa tant per a la societat és ben poc (re)coneguda. I és una pena.

Però si ens allunyem d'aquestes llistes que van començar a aparèixer als voltants del dia internacional (28 de juny) i no de la celebració a Madrid, veiem que com més s'acosta el segon esdeveniment, més teca hi ha als diaris d'aquí, trobant-hi la cara i la creu. Per una banda, la dreta més retrògrada parlant de les zones per evitar la bacanal gay (el que dèiem de la caiguda de lletres, tot i que a l'URL posi bacanal homosexual), però descrivint-les al detall, amb quasi el programa i tot (curiós, si més no...). Per l'altra, com desmuntar els mites que hi ha al voltant de la festa i la manifestacióqueningúsapquehiha, amb un article ben carregat d'ironia i realitat: que tot té un perquè, agradi o no, i que encara hi ha molt per fer.

No, no volia escriure al respecte, però sentint-me identificada amb una de les 4 lletres, sent una part meva (tot i que no el tot), què menys que aportar el meu granet de sorra a fer que un dia no calgui recordar aquesta data.

Si quiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

uiere evitar que sus hijos contemplen con toda normalidad cómo se besan o meten mano parejas de homosexuales, ver desfilar a ángeles caídos en taparrabos, ser testigos de cómo camareros vestidos de efebos sudorosos sirven alcohol sin control y cómo se ataca indiscriminadamente a la Iglesia, entonces deberá evitar los ejes principales de esta fiesta. Son éstos: - See more at: http://www.gaceta.es/noticias/zonas-evitar-durante-bacanal-homosexual-04072014-1333#sthash.kVVQZIcc.dpuf

Sele

Avui ha estat el segon dia de la selectivitat. Fa més de 10 anys que la vaig fer i suposo que deu anar com llavors: abans del primer examen hi ha nervis i més nervis, però a mesura que el temps passa, tothom es relaxa més i al final només hi ha ganes d'acabar. Tot per aconseguir una nota per estudiar el que vols. O el que creus que has d'estudiar. O el que t'agrada. I si no hi arribes? Ah, això ja és una altra història...

Tots els que hem passat per aquesta selecció sabem els dubtes que es generen sobre la nota: serà suficient? Serà més alta que l'any passat? Entraré? I quan veus que tens dubtes més que raonables, penses "i sinó... què?". Vinga a mirar-te tota la llista de carreres on pots entrar segons el tipus de Batxillerat elegit. O potser, simplement, et guies per les assignatures de l'institut ("aquesta m'agrada, aquesta se'm dóna bé, aquesta ni de conya..."). Però aquest procés ens fa ser millors professionals, després?

A mi no m'agrada que s'hagi de fer la Selectivitat. Ni quan la vaig fer em semblava bé ni m'ho sembla ara. Tothom diu que hi ha d'haver algun filtre. D'acord... però només la nota? I si al Batxillerat m'anaven bé precisament les assignatures més significatives de la carrera que vull fer, però no la resta, i la nota de tall és alta? I si tinc un mal dia a la Selectivitat? I si raons personals han fet que no rendís gaire durant aquests últims anys? Hi pot haver mil i una raons per les quals la nota pot ser baixa i que això no signifiqui que no vals. A més, sincerament, trobo indignant que s'hipotequin dos anys d'escolaritat per un examen. Sobretot a 2n de Batxillerat, tot, absolutament tot, girava entorn a la Sele: els trimestrals eren exàmens d'altres anys, el temari era exclusivament el que entrava... I si no era així, nervis. 

Quina és l'alternativa? Que la nota sigui un factor més a considerar, però no l'únic. Quanta gent comença una carrera perquè no pot entrar a la que vol? I d'aquests, quants la seguiran i voldran dedicar-s'hi? Per què no valorar les motivacions, les accions fetes i les seves habilitats per poder encaminar-los millor? Massa feina? Pot ser, però no seríem pas el primer país que ho fes i, sincerament, crec que funciona prou bé on ho fan.

Mentre continuem mirant només el numeret del costat del nom, no avançarem. 

Lògica

Quan era petita, cap allà a l'inici-mitjans dels noranta, van aparèixer tot un seguit de videojocs per a PC que permetien ser entrenador, jugador, manager i president d'un equip. A casa meva primer va entrar el PC Basket, però en breu vam donar pas al PC Fútbol (no tant per l'esport en sí, sinó pel joc, que oferia moltes més possibilitats). Però exactament... què era?

Per una banda hi havia l'àrea esportiva: elegies els jugadors que volies fitxar al teu equip, les alineacions i la tàctica. Havies de tenir en compte la seva mitja d'inici (quan no hi havies jugat mai), si sortia d'una lesió, si havia millorat el seu rendiment amb el temps... I si no et refiaves de com eres com a entrenador, sempre podies jugar els partits (en les primeres versions, era la manera més senzilla de guanyar tots els partits. En les següents, la cosa ja era una xic més complicada...).

Elecció d'alineació del teu equip

Elecció de la tàctica
i els moviments dels jugadors

Per l'altra, tenies tota la gestió del club: des de la publicitat i les primes a les obres de millora a l'estadi i el preu de les entrades. 

Publicitat, primes,
preu de les entrades...

Obres de remodelació de l'estadi

Com veieu... tot!

El cas és que la meva consciència de gestió era pèssima (ni que tingués 10 anys...). Jo creia que si posava les entrades molt cares i la publicitat també, tindria el màxim d'ingressos. Però veia que el meu germà funcionava d'una altra manera (ni que fos el germà gran...): depenent del partit, canviava els preus, però mai a preus excessius, fent que sempre es contractés el 100% de la publicitat de l'estadi i es tendís a aquesta xifra en el nombre de localitats venudes. Tampoc tenia a tots els cracks mundials que volgués. Sempre comptava amb bons equips, però no plagat d'estrelles (de fet, tenia una tendència que mai entendré a començar amb el Betis B, per fer-lo pujar a Primera (al joc es podia) i, d'allí, acabar líder destacat). D'aquesta manera tan simple em vaig començar a adonar que la solució ràpida i fàcil no havia de ser sempre la millor.

Passats uns anys, ja amb dos dits de front i sabent com funciona el món, crec que els equips de futbol (podria extrapolar-ho a altres esferes) necessiten jugar al PC Fútbol: entendrien que no cal omplir l'equip d'estrelles per aconseguir els objectius, que no cal hipotecar-se per tenir èxit, que tenir un estadi mig buit no afavoreix al club i que posar-ho tot el més car possible no és sinònim d'obtenir els guanys més grans possibles. Qüestió de lògica, que sembla que manca a més d'un.

I anant un xic més enllà... Per quan un futbol sense deutes? Per quan un futbol que no viu d'esquena a la realitat? Que comenci ara mateix i amb tots els equips, sense excepció. Només cal trobar la manera, però que cal canviar-ho ja.

Polsim

Salta com si saludés a la càmara. És una de les poques persones que pot dir que ha estat a un lloc fora de la Terra. Que pot dir que ha caminat sobre aquesta superfície que té tant a veure amb nosaltres. 

A tothom li fascina l'absència de gravetat, però a mi sempre m'ha inquietat saber el tacte de la superfície. Com més la miro, més em sembla que és un munt de cendres. Segurament, l'impacte del gran meteorit que va separar la Lluna de la Terra i la gran quantitat d'impactes que ha rebut des de llavors ha produït aquest polsim grisós. Però m'agrada més pensar que és fruit de les cendres de tot allò que vull ben lluny del nostre planeta, però que cal que vegi dia rere dia per tal de no oblidar-me'n. Hi ha referents que no cal perdre.

I tot perquè em continuen meravellant fotografies d'aquest tipus cada vegada que les veig...

Campanyes

A totes les campanyes electorals hi ha alguna ficada de pota amb els eslògans, les campanyes gràfiques... Qui no recorda la foto d'en Mas fent de messies (i les conyes de MASsies associades) o en Rajoy dient "Me gustan los catalanas. Hacen cosas."? Aquesta vegada crec que qui s'endú la palma és el PSC (no dic fora dels anuncis de campanya, que ja sabem que allí l'Arias Cañete ha guanyat de golejada).

Què ha fet el PSC? Abans de res... Heu vist l'anunci de televisió? Un candidat jove i desconegut per al gran públic que mentre se sent una veu en off sembla que repassi la lliçó i la vomiti exagerant davant la càmara. Aquesta és la imatge que volen donar? Aquesta és la manera de presentar un nou candidat? Deixant de banda el discurs de partit que tingui, la veritat és que em dóna la sensació, pel que he anat veient a les notícies, que té força més recorregut i potencial que el que deixen veure en aquell anunci.

I què en diem de l'eslògan? "Canviem Europa. Aturem Rajoy." "Canviem Europa" és positiu, és obrir horitzons, és mirar endavant. "Aturem Rajoy". De debò? Era mentida la frase anterior? Perquè aquesta és negativa, de tancament i de mirar allò conegut, només, sense aportacions. Vaja, que tot el que sempre havien dit els socialistes respecte el PP de l'oposició, que només sabien criticar, no proposar, s'ho poden aplicar: només van en contra de. La resta, només és fum. I si no ho és, per què fan aquest tipus de campanya?

La veritat és que sempre ens venen que és important tant la forma com el fons, però sembla que sempre ens oblidem d'una de les dues coses, perquè sí, hi ha partits que només tenen forma, però això m'ho reservo... per ara.

Menyspreu

Dani Alves ha donat la volta al món fent que un gest racista com pocs (tirar un plàtan a un jugador negre) sigui ridiculitzat (va agafar el plàtan del terra, el va pelar i se'n va menjar un tros). Neymar Jr., seguint el partit amb el mòbil al costat, va trigar ben poc en iniciar una campanya d'oda a la menja de plàtans que ha fet fortuna arreu. Mentrestant, a la NBA, el propietari d'una de les franquícies que juga els playoffs, Los Angeles Clippers, li deia a la seva parella que anés al llit amb tots els homes negres que volgués, però que no els portés al camp. La reacció dels jugadors de l'equip (que té un bon grapat de jugadors negres) no es va fer esperar: després d'amenaçar en no jugar, van decidir fer la roda d'escalfament amb la samarreta del revés i llençant a terra les dessuadores amb el nom complet de l'equip. I el comissionat de la NBA tampoc ha defraudat: expulsat de per vida de la NBA i la màxima multa (2'5 milions de dòlars). 

Ja era hora que el "no al racisme" fos una cosa global i amb fets. Tot i això, encara vaig veure molts comentaris a la notícia de l'Alves on directa o indirectament se li deia "mono". I reien. Deuen ser els mateixos que des de temps immemorials han cridat "uh-uh", imitant un mico, quan un jugador de l'equip rival negre o mulat tocava la pilota. Potser ara ja són menys els que ho fan (per sort!). Tanmateix, segur que són ells i tants d'altres els qui comencen amb un "puta" + el nom de l'equip rival per referir-s'hi. O "puta/puto" + país/nació per referir-s'hi. O "hijo de puta" + nom o nacionalitat del jugador per referir-s'hi. O aneu pensant en crits ofensius a les parelles dels jugadors, als fills... Fins i tot, escarni a jugadors i aficionats morts. Tot s'hi val. I en això, per desgràcia, no s'és tan contundent.

Els jugadors, per molt que siguin professionals i guanyin un dineral, no han d'aguantar-ho tot. Ni per raça, condició sexual, nacionalitat, llengua parlada, parentiu... per cap motiu! Ni ells ni els aficionats, que, a sobre no cobren, s'han de sentir de tot. I, altra vegada per desgràcia, cap afició se'n salva.

Quan creixerem i deixarem de creure que part de l'esport professional és insultar i menysprear al rival per treure l'adrenalina de la nostra vida diària? Quan deixarem de menysprear com a hobby?

Espiral

Començo jugant al Criminal Case i, mentre espero que se'm carregui la barra d'energia del jugador per poder continuar jugant, miro Cuánto cabrón, Cuánta razón i Memedeportes, webs on he descobert coses com el joc anteriorment esmentat, per exemple. I quan torno a Facebook per tornar a mirar com vaig d'energia, em topo amb la notícia: "Desenterrados los cartuchos de E.T. el extraterrestre". Vés per on, em trasllada a dos llocs de record ben diferents. Per una banda, salta l'alarma de la memòria que em diu que ja sabia que estaven buscant aquest videojoc (però tot i que porto uns 10' cercant per Google, tots els blocs que segueixo per RSS i les pàgines anteriorment esmentades, sóc incapaç de recordar on ho vaig veure). És més, recordo quin videojoc és, no perquè hi hagi jugat (jo no tenia Atari, sinó Spectrum), sinó perquè hi havia aquest cartell a Cuánta razón (vist de forma aleatòria, quan ja havia vist tots els del dia, que ara he vist que un altre cartell posava que no estaven destruïts), però és que també sortia a la web de Microsiervos, on parlaven d'una enorme base de dades de jocs antics de consoles com l'Atari (i un dels exemples era aquest joc). Però és que l'altra alarma de memòria és que la notícia ha sortit a... Hobby Consolas!!! Jo em comprova la revista quan era un moc! Encara recordo la portada sobre l'Street Fighter II...! Evidentment, després d'aquest atac de nostàlgia no m'he pogut resistir de seguir l'enllaç a "Seis anécdotas curiosas sobre Dragon Ball", que m'ha aportat quatre anècdotes que no sabia (sabia la segona i la sisena!). I si a sobre et diuen que són anècdotes extretes d'aquest compendi, t'agafen unes ganes immenses d'incrementar la teva biblioteca sobre Bola de Drac (sí, evidentment, no seria el primer llibre d'informació sobre la sèrie que tindria).

I d'això se'n diu entrar en una espiral friki.

Mal

Fa unes hores ha mort en Tito Vilanova d'un maleït càncer. En saber la notícia, tot s'ha tornat més trist. Era una d'aquelles persones que sense conèixer personalment, la percebies propera, humana, entranyable. Tal com va passar amb la Tatiana Sisquella fa uns mesos. La mateixa tristesa. Ells, joves, han mort massa aviat. 

Joves també són els qui anònimanent lluiten contra la mateixa malaltia als hospitals, tal com van fer ells. I tal com ells, malauradament, alguns també perden la partida. Ells no crec que sàpiguen que deixen petja. Sembla impossible que una vegada deixes de banda els tests, la simptomatologia i els diagnòstics, et quedis amb la persona. I sí, t'entristeix saber que no han pogut superar la malaltia, que ja no hi són.

Fa mal que li passi a algú que coneixes, encara que sigui de manera indirecta. I fa més mal pensar que si t'ha dolgut en la distància, no et podries ni imaginar com seria en la proximitat.

Dormir

Ara que escric són passades les dues de la matinada. És tard i vol ploure, que en diuen. Per variar, estic en aquell moment que tinc son, però no tinc son. Que voldria dormir, però sé que em costarà. Que el cap bull i no el puc frenar. I, tanmateix, ja són hores. O això m'han dit sempre.

Sembla com si només els infants ben petits i la gent amb moments puntuals d'estrès tingui problemes per dormir. Us puc ben dir que és mentida. Però, de fet... què vol dir "tenir problemes per dormir"? Segur que si mirem algun manual mèdic o psiquiàtric trobaríem algun barem objectiu. Sincerament, ara mateix, m'interessen ben poc. I sé que a vosaltres tampoc us interessa. Com també sé que per a la majoria de vosaltres i per a mi és un concepte absolutament diferent.

"Ui, com m'ha costat adormir-me avui: una hora ben bona donant voltes!"
"No sé què m'ha passat avui que m'he llevat com quatre vegades..."
"He somiat tant... i tantes tonteries, avui...!"

"Mira que me'n vaig anar a dormir tard, però a les set ja tenia els ulls ben oberts!"

Us sonen? Segur que les heu dites alguna vegada. Ara canvieu l'avui pel normalment o l'una hora ben bona per quatre hores ben bones. Així us acosteu més al que em passa a mi, en algun dels casos.

De les tres pertorbacions de la son descrites, el meu cos és fan incondicional de la primera i la tercera: que em posi al llit, tanqui els ulls i no hi hagi manera que m'adormi, i que un cop ho faci, la meva ment continuï al cent per cent i somiï coses inimaginables (Hollywood, guions a mi!)... i me'n recordi (perquè somiar, somiem tots, però no ho recordem sempre).

Llavors és quan la gent em diu "tu no dorms". Efectivament, entre setmana, ben poquet. Imagineu que mai us adormiu abans de les 2 (i com a màxim, poden ser quarts de 5) i a l'endemà us heu de llevar a les 8 com a tard. I un dia i un altre i un altre... Al divendres vols matar. És el preu que he de pagar per seguir l'horari general. Com a mínim, val a dir, ara ja em desperto als matins i no faig tard (o no massa, tot i que el despertador sona i sona i sona...), no com en èpoques pretèrites, quan fins i tot algun examen es va deixar de fer per culpa de les poques hores de son. Ara, aprofito les hores "tontes" nocturnes per fer el friki amb totes les de la llei: videojocs, sèries, programes frikis diversos... Un autèntic plaer! I sí, teniu raó quan us dic que sempre hi ha temps per a tot i em responeu "però és que tu no dorms!"...

Però també hi ha qui diu que "ets una dormilega!", perquè als caps de setmana dormo el que no he dormit durant la setmana. Saludable? No massa. Bàsicament, perquè dormir més hores, en molts casos, no implica dormir millor (cosa que és extremadament frustrant). És cert que els matins de dissabte i diumenge són una mica un mite (si és que no tinc obligacions o semiobligacions tipus anar a fer alguna escapadeta), però és que el cos demana un reset. I quan dic el cos, no només em refereixo als ulls (i a les ulleres no d'òptica que porto incorporades perennement), sinó a tot el cos. Tot pesa, tot costa i tot fa una mica més de mal o menys plaer. 

I tot t'ha vingut ara de gran? No, i ara! Massa fàcil que seria! Amb 3-4 anys ja en muntava alguna de divertida a les nits, de tant en tant (i en Dumbo sempre venia a calmar-me, gràcies a la seva peli), i durant l'etapa escolar, volia escanyar tota la gent que dormia amb mi durant les colònies i les convivències que o bé no callaven fins quan els donava la gana i, just quan callaven, s'adormien (gairebé sempre m'he tragat el no poder dormir i no he molestat a la resta, perquè prou tenia amb mi per intentar fer el procés per poder-me adormir), o bé començaven a parlar quan es despertaven ben d'hora al matí, perquè clar, si no tenien son, ningú n'havia de tenir (és la cosa més insuportable de totes, crec).

Què toca ara? Espero que poc a poc anar tenint més qualitat de son (que, tot i certes baixades, és cert que ha tingut aquesta tendència), encara que les hores no tinguin aquesta tendència ascendent.

Per què tot aquest rotllo? Per una banda, perquè em venia molt de gust deixar-ho anar. Per una altra, per fer veure que dormir malament va més enllà d'una mala nit (i segur que hi ha gent que ho passa molt pitjor que jo! De fet, sobretot, la mala qualitat de son és quelcom en bona part subjectiva: he tingut èpoques de dormir menys que d'altres, però tenint molta menys sensació de malestar). I per últim, perquè no és una cosa per prendre a la lleugera i que no té perquè tenir una solució a curt termini (tant de bo!).

Capítols

Estic mirant un capítol d'Anatomía de Grey. Un dels molts capítols que últimaments estic veient de la sèrie. A causa del descans de dos mesos que s'han pres, estic mirant tots els espisodis anteriors. Un a un, recordant diàlegs i sensacions d'una sèrie que m'ha acompanyat tantes vegades. M'enganxen les temàtiques mèdiques, així que era fàcil que m'interessés. Però també m'han captivat personatges, trames i, sobretot, reflexions que en trec. En el d'avui parlaven d'aus migratòries i d'aquí me n'he anat ben lluny. Tan lluny com fins a l'Ismael Serrano (ni us explico la de vegades que l'he escoltat per estar amb mi mateixa).

Todos saben que las aves migratorias

siempre encuentran el camino de regreso.

I d'aquí salto als records, a les coses que he sentit i viscut. A les persones que han estat amb mi. I tinc ganes que siguin com les aus migratòries, que tornin. Només per avui, per fer la prova. Qui la passi, que es quedi. El que sigui un record agradable i que em faci sentir forta, que romangui. La resta, que deixi pas. Que no faci com sempre, que retornen quan volen en els pitjors moments. No, això no ho vull. Toquen les bones aus migratòries, les que tot i saber que se'n van, tornen i em fan feliç.

I això és el que passa veient un capítol qualsevol... Us sembla estrany que després necessiti comentar-los?