Connexions

No sé què vol dir això de lectures d'estiu. Se suposa que han de ser lectures breus, amenes, lleugeres. Com si a l'estiu se'ns negués pensar. Això també passa amb els llibres que es llegeixen al transport públic. Per variar, no sóc partidària d'aquestes tendències, així que tant al metro (a la resta de transports em marejo...) com per vacances segueixo llegint la mateixa tipologia de llibres (i, de fet, en llegeixo més): assajos, biografies, de viatges i basats en fets reals. De tant en tant hi introdueixo alguna excepció, però no és per cap de les raons anteriorment esmentades. En aquest cas us vull parlar d'un parell de llibres que m'he llegit tant per vacances (ara) com al metro (fa cosa d'un any). Començo pel més recent, pel que fa prop d'una hora que m'he acabat: Pena de muerte, de (Sister) Helen Prejean.

Suposo que la majoria dels pocs dels qui llegireu aquest post, teniu en ment en Sean Penn i la Susan Sarandon interpretant els papers de condemnat a mort i de consellera espiritual respectivament a la pel·lícula. Com sol passar, el film es queda només amb una part del llibre. Per simplificar-ho, es queda a la meitat del llibre (és cap a la pàgina dues-centes -de quatre-centes- on s'acaba el cas que exposa el llargmetratge). Sense simplificar-ho, a un terç o un quart de tot el que narra. No només tracta de la pena de mort d'un sol cas, de l'acompanyament a aquest acusat, de les vivències al corredor de la mort i els sentiments que fan sortir a la llum. Al llibre comptem amb una visió concreta, centrada en dos condemnats, i una visió general, tant dels acusats (tendència a ser gent pobra, de raça negra, amb pocs estudis i que ha matat a algú de raça blanca), com de les famílies dels propis acusats i de les víctimes. Hi ha una crítica brutal al racisme i al classisme permès i acceptat per tothom. Hi ha reflexions sobre conceptes com el perdó, la venjança, els drets humans i la justícia. Fins i tot hi ha Déu, però en la seva justa mesura. Però sobretot hi ha la descripció (i la completa assumpció) d'un sistema presidiari pensat en el càstig i no pas en la reinserció.

A mesura que anaven passant les pàgines d'aquest llibre, he anat connectant molt els meus pensaments amb els que vaig tenir amb un altre llibre (que admeto que vaig deixar a la meitat, tot i que he anat ampliant la informació del llibre per altres bandes) fa temps: Eichmann en Jerusalén, de Hannah Arendt.

Quines similituds tenen? A part de les òbvies (pena de mort, judici mediàtic, problemes d'empatia amb l'acusat, polèmica amb les dues narradores), que en els dos llibres es toquen qüestions incòmodes de fons. Per una banda, en el primer, la qüestió de la naturalesa del càstig. En el segon, la naturalesa del delicte. Dues cares de la mateixa moneda, però que sembla que no es poden veure mai, per molt properes que estiguin. Així doncs, mentre que Prejean no vol trobar les causes de les atrocitats comeses, Arendt refusa qualsevol consideració del càstig per centrar-se en els perquès. Les dues pensen en les persones, però de manera diametralment diferent. La monja consellera cerca la dignitat intrínsecament humana per apel·lar-la i fer-la valer en tot moment. La periodista i filòsofa va a la recerca del pragmatisme i la submissió.

Són punts de vista complementaris? Es reforcen mútuament? Tenen alguna cosa a veure? Potser no, però hagués estat interessant una conversa entre elles dues sobre aquests temes.

Càstig

L'origen de la meva relació amb la Divina Comèdia es remonta al 2001, quan vaig anar d'intercanvi als Estats Units i em van fer llegir fragments de l'infern en anglès a la classe de literatura universal. Entre que el meu nivell d'anglès no era per tirar coets, que era una versió escolar i que només llegíem els resumets, la veritat és que no me'n vaig fer massa a la idea, del que era, però ja em va picar el cucuet (de fet, vaig fer la sobrada de comprar-me un exemplar complet de tota l'obra en anglès a la desapareguda Llibreria Francesa i... sí, com tots podíeu suposar, descansa gustosament a una estanteria de casa meva.

No sé si era ben bé aquest, però s'hi assemblava força: negre, petit, finet...

Més endavant, vaig anar d'Erasmus a Florència, la terra de Dante. Per intentar aprendre una mica d'italià abans d'anar-hi, vaig comprar-me una gramàtica (que sí que vaig utilitzar) i el Purgatori amb italià adaptat per a gent que comença amb això de l'idioma (vaig llegir-ne poques pàgines, ho admeto...). Tanmateix, un cop allí, em vaig veure vivint a dues portes de la casa del poeta i, per sopresa meva, un friki home hi recitava tooooota l'obra a hores marcades.

Casa di Dante, on es recitava la Divina Commedia

L'artista

I ja per últim, ens trobem a ahir. Regal de Reis: La Divina Comedia. El manga. Tercera oportunitat de llegir una adaptació del clàssic de la literatura universal (sempre m'ha fet gràcia això d'universal i l'antropocentrisme que transmet aquesta afirmació). A la tercera va la vençuda, diuen... I, sí, aquesta sí. 200 pàgines de manga llegits en una bona estona d'insomni, adients per fer-me una idea aproximada del que diu l'obra.

El manga!

I direu "ahà, molt bé...". Ja, això era una petita (estil meu) introducció sobre la por dels cristians més devots envers el més enllà. Perquè, realment, et fa venir por de veres veure o imaginar-te totes aquestes escenes de càstig etern. D'acord, quan penses que et digui tot això algú que diu que els no batejats es queden als llims i veus aquí a Virgili (70 a.. - 19 a.C.) passant amb una gran tranquil·itat per l'infern i el purgatori (els llims estan a l'entrada de l'infern)... No cola. Però veus les imatges i penses "i si..." i tornes a veure Virgili i et tranquil·litzes. 

Bé, el cas és que per un moment he entès perquè la gent creu en aquesta visió de la vida eterna, perquè hi tenen tanta por i intenten viure segons creuen que ho han de fer per no anar-hi a parar una vegada morts. Les imatges són esfereïdores i és ben clar el missatge (val a dir que de l'homosexualitat o l'avortament crec que no se'n parla, explícitament, però es pot inferir en segons quins pecats amb més o menys rapidesa). Però, certament, això no treu que vegis incongruències i que per viure com creus que has de viure, facis mal a altres que han elegit una altra opció, opció que sense tenir aquesta cantarella no veuries com a dolenta.

I per què no parlo de la Bíblia? Perquè crec que m'ha sobtat més veure un escrit (digue-li escrit, digue-li adaptació de l'escrit) fet a partir de l'assumpció i la reflexió del que una persona creu que diu Déu, que no pas el propi llibre (llibres, realment) canònic. I em sobta que es continuï veient gairebé igual a com es veia al segle XIV i no només per uns instants, com a impacte de la maldat que desprenen les paraules (i els dibuixos, en el cas del còmic), sinó com a línia de vida. Però és així i amb això hem de jugar. Encara que sigui tan estrany per a uns i altres.


Per cert... M'he baixat per a llibre electrònic l'obra en italià. Ja tocava, no?