Capítols

Estic mirant un capítol d'Anatomía de Grey. Un dels molts capítols que últimaments estic veient de la sèrie. A causa del descans de dos mesos que s'han pres, estic mirant tots els espisodis anteriors. Un a un, recordant diàlegs i sensacions d'una sèrie que m'ha acompanyat tantes vegades. M'enganxen les temàtiques mèdiques, així que era fàcil que m'interessés. Però també m'han captivat personatges, trames i, sobretot, reflexions que en trec. En el d'avui parlaven d'aus migratòries i d'aquí me n'he anat ben lluny. Tan lluny com fins a l'Ismael Serrano (ni us explico la de vegades que l'he escoltat per estar amb mi mateixa).

Todos saben que las aves migratorias

siempre encuentran el camino de regreso.

I d'aquí salto als records, a les coses que he sentit i viscut. A les persones que han estat amb mi. I tinc ganes que siguin com les aus migratòries, que tornin. Només per avui, per fer la prova. Qui la passi, que es quedi. El que sigui un record agradable i que em faci sentir forta, que romangui. La resta, que deixi pas. Que no faci com sempre, que retornen quan volen en els pitjors moments. No, això no ho vull. Toquen les bones aus migratòries, les que tot i saber que se'n van, tornen i em fan feliç.

I això és el que passa veient un capítol qualsevol... Us sembla estrany que després necessiti comentar-los?

Càstig

L'origen de la meva relació amb la Divina Comèdia es remonta al 2001, quan vaig anar d'intercanvi als Estats Units i em van fer llegir fragments de l'infern en anglès a la classe de literatura universal. Entre que el meu nivell d'anglès no era per tirar coets, que era una versió escolar i que només llegíem els resumets, la veritat és que no me'n vaig fer massa a la idea, del que era, però ja em va picar el cucuet (de fet, vaig fer la sobrada de comprar-me un exemplar complet de tota l'obra en anglès a la desapareguda Llibreria Francesa i... sí, com tots podíeu suposar, descansa gustosament a una estanteria de casa meva.

No sé si era ben bé aquest, però s'hi assemblava força: negre, petit, finet...

Més endavant, vaig anar d'Erasmus a Florència, la terra de Dante. Per intentar aprendre una mica d'italià abans d'anar-hi, vaig comprar-me una gramàtica (que sí que vaig utilitzar) i el Purgatori amb italià adaptat per a gent que comença amb això de l'idioma (vaig llegir-ne poques pàgines, ho admeto...). Tanmateix, un cop allí, em vaig veure vivint a dues portes de la casa del poeta i, per sopresa meva, un friki home hi recitava tooooota l'obra a hores marcades.

Casa di Dante, on es recitava la Divina Commedia

L'artista

I ja per últim, ens trobem a ahir. Regal de Reis: La Divina Comedia. El manga. Tercera oportunitat de llegir una adaptació del clàssic de la literatura universal (sempre m'ha fet gràcia això d'universal i l'antropocentrisme que transmet aquesta afirmació). A la tercera va la vençuda, diuen... I, sí, aquesta sí. 200 pàgines de manga llegits en una bona estona d'insomni, adients per fer-me una idea aproximada del que diu l'obra.

El manga!

I direu "ahà, molt bé...". Ja, això era una petita (estil meu) introducció sobre la por dels cristians més devots envers el més enllà. Perquè, realment, et fa venir por de veres veure o imaginar-te totes aquestes escenes de càstig etern. D'acord, quan penses que et digui tot això algú que diu que els no batejats es queden als llims i veus aquí a Virgili (70 a.. - 19 a.C.) passant amb una gran tranquil·itat per l'infern i el purgatori (els llims estan a l'entrada de l'infern)... No cola. Però veus les imatges i penses "i si..." i tornes a veure Virgili i et tranquil·litzes. 

Bé, el cas és que per un moment he entès perquè la gent creu en aquesta visió de la vida eterna, perquè hi tenen tanta por i intenten viure segons creuen que ho han de fer per no anar-hi a parar una vegada morts. Les imatges són esfereïdores i és ben clar el missatge (val a dir que de l'homosexualitat o l'avortament crec que no se'n parla, explícitament, però es pot inferir en segons quins pecats amb més o menys rapidesa). Però, certament, això no treu que vegis incongruències i que per viure com creus que has de viure, facis mal a altres que han elegit una altra opció, opció que sense tenir aquesta cantarella no veuries com a dolenta.

I per què no parlo de la Bíblia? Perquè crec que m'ha sobtat més veure un escrit (digue-li escrit, digue-li adaptació de l'escrit) fet a partir de l'assumpció i la reflexió del que una persona creu que diu Déu, que no pas el propi llibre (llibres, realment) canònic. I em sobta que es continuï veient gairebé igual a com es veia al segle XIV i no només per uns instants, com a impacte de la maldat que desprenen les paraules (i els dibuixos, en el cas del còmic), sinó com a línia de vida. Però és així i amb això hem de jugar. Encara que sigui tan estrany per a uns i altres.


Per cert... M'he baixat per a llibre electrònic l'obra en italià. Ja tocava, no?

Arrugues

Sempre havia pensat que el Nadal era cosa de nens. Una època que només podien gaudir les criatures o, com a màxim, els qui havien d'entrar al seu joc. Jo només hi entro quan hi el tió pel mig, sinó... a mi no se m'hi ha perdut res. Però fa uns dies vaig constatar que no era ben bé cert.

El passat 23 de desembre va tenir lloc la cavalcada del Pare Noel. Pels qui no ho sabíeu (com jo, fins pocs dies abans), és tradició que el Pare Noel, dalt d'una carrossa amb les Mares Noels repartint caramels, agafi les cartes dels infants pels carrers del Carmel (sé que per Sants també hi fa visita i no sé si per alguna banda més). Tot de gent espera pels carrers com passa tant ell com la resta del seguici: petits i grans que gaudeixen tant o més del moment que els que són al carrer veient passar la processó nadalenca. Jo hi vaig ser vestida amb un peto fosforescent i un gorro de Pare Noel, intentant que tot anés com la seda, sense incidents. Davant tenia un trenet amb tot de nens que flipaven de ser allí i, darrere, una comparsa de dones de 40 cap amunt (així es deien), que cantaven i reien i s'ho passaven d'allò més bé. Una de les dones, una de les de més edat, no parava de fer-me bromes i de compartir el bon rotllo i l'energia que aquella cavalcada li transmetia. Quan em girava, la veia a ella i a la resta de companyes fent anar els braços i les cames amb més salero que jo en pocs anys! I cantant totes les nadales que els venien al cap. Eren ben felices de ser allí.

Pel carrer, els més petitons obrien els ulls com a plats cada vegada que veien un gorro nadalenc. Els pares, alguns més inconscientment que d'altres, ho donaven tot per ells. Fins i tot, gairebé posar-se sota les rodes del carruatge del Pare Noel. Però hi havia tota una sèrie d'espectadors més assossegats que s'ho miraven amb el mateix delit: la gent gran. Veure com se'ls feia l'arrugueta al costat dels llavis i dels ulls quan sortien al balcó per veure l'espectacle, em feia fer el mateix gest a l'acte. No hi comptava, amb ells. Tampoc que la comparsa del meu darrere no parés de saludar a gent de la seva quinta, rient i feliç per veure les seves familiars i amigues sent felices. No, no hi comptava. Perquè només era per als nens. Però no. No només és per als nens. També és per a ells. Per a la seva il·lusió. Que mai els manqui, encara que només sigui en ocasions com aquesta.

Vies

La vida se abre camino.

Som a l'any 1993. Un matemàtic vestit de negre i ulleres de pasta està assegut en una taula amb altres comensals. Tenen peix al plat, però no li fan cas. El seu interès està enfocat en quelcom de més important. És llavors quan, després d'una petita disertació més o menys embolicada, ho diu. 

Si sou prou frikis per haver endevinat que era una escena de Jurassic Park, us felicito! Certament, es tracta del doctor Ian Malcolm, matemàtic especialista en caos. Parla sobre la impossibilitat de controlar al 100% la població de dinosaures que han creat a l'illa Nublar els especialistes d'InGen. La vida acabarà triomfant per sobre de tot. Digueu-me friki, però avui he vist clar que aquesta frase té més raó que un sant.

Ara farà un parell d'anys, vaig començar a estudiar Llengua de Signes Catalana. No és que tingui un nivellàs, però amb un B1 ja pots aparentar que en saps una mica i tot. A mesura que l'he anat aprenent, la mímica ha deixat pas als signes. Ara em costa molt fer gestos sense significat, si sé fer el signe. I, sobretot, el que em fa veure que ho tinc ben assumit és quan algú que no m'entén o no té possibilitat d'entendre'm, m'ajudo de la llengua de signes, ja que em ve ipso facto a donar-me un cop de mà (perdoneu el joc de paraules, però és que era massa fàcil).

Que he de parlar amb algú que està lluny i hi ha molt de rebombori? S'escaparà algun signe, segur. Que el meu anglès no arriba on el meu català o castellà sí, però el castellà o català de l'interlocutor no arriba enlloc? Ella ve. Que tinc un pacient amb problemes acústic (per molt que no sigui signant) o de comprensió? LSC. I més d'una vegada, acaba reeixint el meu intent per fer-me entendre!

I és que la comunicació també s'obre camí, sempre.

Caputxa

Quantes vegades us heu allunyat d'algú que porta la caputxa posada? Imagineu-vos que esteu en un carrer no massa transitat de la ciutat, de nit, amb no gaire il·luminació. De sobte, apareix una persona que us ve de cara. Porta caputxa. La reacció que més acostumo a veure és la d'apartar-se. De fet, jo he vist com la gent s'aparatava de mi més d'una vegada.

La primera va ser farà cosa de dos anys. Anava pel carrer en algun moment de l'any que feia una mica de fresca i vent (no us sé dir més). Anava amb la caputxa de la meva dessuadora posada i la bandana al coll (el que tots diem buf, vaja). No era per cap tipus d'estratègia amençant, simplement que no tenia gorro i em gelo el cap amb facilitat a la mínima que fa vent. Dues dones van decidir que jo no era de fiar i van apartar-se deliberadament de qualsevol trajectòria pròxima a mi. Vaig flipar. No entenia com una persona tan poca cosa com jo pogués provocar aquesta reacció. De fet, després d'allò, vaig decidir no anar amb la caputxa posada a manifestacions, encara que em vingués un gran mal de cap, per tal de no aixecar susceptibilitats en cossos policials que tenen com a una de les dianes d'identificació les caputxes.

El cas és que una vegada vaig descobrir que portar la caputxa era còmode, tot i que poc atraient per a la resta, així que ho vaig intentar entendre (em direu que perquè, però mireu, cadascú es planteja les preguntes que vol). Primer de tot, saber el motiu de la meva comoditat i, després, la de la incomoditat de la resta. Han estat dos anys i, aquesta nit, ha conclòs el meu "estudi".

M'agrada estar amb la caputxa posada, no només per salut (ja us dic que tinc un cap una mica fredolic), sinó també per introversió. És una manera d'estar aïllada sense estar-ho. Una manera de notar-me a mi mateixa i deixar a banda tot el que em rodeja. És una capa d'invisibilitat perfecta, sense haver de desaparèixer: tothom es fixa en la caputxa, no en qui hi ha a sota, així que pots no ser-hi per a ningú més que per a tu. A més, és una manera d'aparentar fortalesa, la qual no cal que realment tinguis. Per això avui (a part de pel vent) me l'he posat: passar pel costat d'una estació d'autobusos a la nit, amb poca gent i menys llum no ve de gust si sembles vulnerable. Posar-me la caputxa era com posar-me la meva armadura contra el món. I la veritat és que m'he sentit més segura. La gent, a part de veure només una caputxa amb potes, infereix la fortalesa i la duresa de l'aspecte, així que no cal enfrontar-s'hi. Ja em va bé que no es fixin que sóc de mirar el terra i de ser poca cosa, com el noi amb la caputxa posada que m'he creuat: ens hem adonat de la presència de l'altre, ens hem mirat i hem tornat a mirar el terra. Els dos la portàvem pel mateix.

 

Gent pacífica. Introvertida. A vegades, solitària. Normalment és el que som i el que amaguem sota la nostra caputxa. No ho digueu massa, però, que se sabrà el secret.

Tornada

Sóc a Florència. És un dilluns d'entre el mes d'octubre i el de desembre de 2006. Deuen ser cap a les dotze de la nit o, fins i tot, passades. Porto un mp3 que em va regalant cançons que m'acompanyen en aquesta experiència. Cançons que diuen com sóc jo. 

Al carrer no hi ha gent. O ben poca. Torno caminant des de força lluny perquè, com cada dilluns, una o dues pel·lícules d'estrena o semiestrena esperaven per ser visionades gratuïtament al teatre Puccini. Una mica més de mitja hora caminant tota sola, aquest cop (com de tant en tant). I arribo cap al centre de la ciutat. Visc prop del duomo. Tinc temps de passar-hi a dir-li bona nit. De veure les seves parets blanques que encara veig amb els fanals tot i la foscor. De veure la cúpula que fa anys que em té el cor robat. Ja puc anar a casa a dormir. Bona nit.

Sóc a Barcelona. És un dimarts del mes d'octubre de 2013. Deuen ser quarts de deu de la nit o potser ja són les deu. He dubtat si posar-me l'mp3 (sí, el mateix que a Florència), però l'he desestimat, així que el deixo descansar a l'alforja. Prefereixo pensar en el que sóc i les meves circumstàncies.

Al carrer no hi ha massa gent. Torno caminant d'un lloc una mica allunyat perquè, gràcies a l'amabilitat d'una persona amb qui vaig fer un gran equip ja fa força anys, he pogut anar a un passi previ d'una obra d'estrena al TNC. Una mica menys de mitja hora caminant, al principi acompanyada, més tard ja sola. I arribo a mig camí. Passo a prop de la Sagrada Família. Tinc temps de mirar-la i dir-li bona nit. De veure les seves parets aparentment esblanqueïdes per la llum dels potents focus que la il·luminen. De girar-me i recordar vivències passades que em tenen el cor robat. Ja puc tornar a casa a dormir. Bona nit.

Portes

Cada ics anys toca plantejar-se nous reptes. Les etapes es tanquen i cal saber quina nova porta s'ha d'obrir. Llavors et trobes com a l'1, 2, 3, pensant quin coi de porta és l'encertada. Jo vull l'apartament a "Torrevieja, Alicante" però... i si em toca la Ruperta? Y hasta aquí puedo leer...

La cosa és que fa temps que dono voltes al perquè de tanta indecisió per fer les coses. Per què ens fa tanta por prendre decisions? Per què ens fa tanta por abandonar allò conegut? Diuen que és normal, que l'ésser humà té por a allò desconegut. Que és una por que se't va passant, poc a poc, que t'has d'anar entrenant perquè així sigui. Qüestió evolutiva, diuen. D'acord. Sort que de tant en tant surt gent amb un parell diferent, que se surt de la línia i pren decisions. 

Us imagineu un món on no sabéssim què hi ha més enllà de Galícia? Un món sense res nou, sempre tot repetit i antic. Un món sense saber si aquell animal és bo per menjar o aquella planta és tòxica. Un món petit i fosc. De debò????

Avui he anat al cinema a veure Kon-Tiki. No és d'estranyar, ja que sóc molt amant dels llibres i les pel·lícules basats en viatges d'aventurers. M'encanta llegir sobre llocs on és ben complicat que hi vagi: de l'Everest a Iraq, passant per la resta d'Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania, Europa... o l'Antàrtida. Tant me fa. Si la història m'atrapa, ja pot ser on sigui. I el que més m'atrau és els nassos que té la gent de fer el que fa. La sensació de llibertat que denoten les seves paraules. Per molt que hi hagi moments de tot (fins i tot, de contenció), hi ha hagut un cop de puny a la taula i un arreveure (esperant, en algun cas de forma prou legitimada, que no fos un adéu per sempre). I em podeu dir que hi ha hagut gent al llarg de la història que ha creuat el Pacífic amb una embarcació més que precària per veure si la ruta teòrica entre el Perú i la Polinèsia era certa (com a Kon-Tiki), sense possibilitat de ser rescatats, sense saber si en sortirien vius... i nosaltres estem patint per obrir una nova porta a la nostra vida? He llegit sobre la primera expedició amb èxit a la muntanya més alta del món (sí, allà on ara, amb pasta, hi pots pujar i, si cal, portant-t'hi els xerpes), sense saber del cert què es trobarien, com aguataria el seu cos. He vist pel·lícules i reportatges sobre la primera vegada que l'home va anar fora de la Terra i a la Lluna. Us penseu que no tenien por? (Ara és quan dic "a mi no m'hi veuran mai", hehe.) Segur que sí i molta. I què me'n dieu del primer en creuar l'Atlàntic sobre un avió, sense escales? Pànic. Però ho van fer. I gràcies a això tenim més coneixements científics (i alguns de ben aplicats). Ells van saltar al buit sense xarxa. Alguns van caure irremeiablement al fons, però gràcies a ells i als que sí que ho aconseguiren, avui som qui som i vivim com vivim.

Ja va sent hora de dir que si ells van poder fer una cosa inimaginable per a mi, jo puc obrir la porta i enfrontar-me a la meva quotidianitat. Si és l'equivocada, ja en sortirant d'altres i una a una les aniré superant. Sens més.

Jim's new life - Empire of the Sun. Un bon exemple del que he dit.