Ajust

Agafes un ansat, l'omples d'aigua i cap al foc. L'estona d'escalfar varia segons la mida de l'envàs i del punt de calor. Arriba el moment en què les bombolletes, tímidament, pugen, pugen, pugen i es fan grosses i grosses. Exploten amb virulència. Just en aquell instant hi aboques la pasta. Hi ha hagut una variació de temperatura. Ja no bull. Hi ha una nova avaluació de la situació per part dels elements. En un moment, la pasta canviarà les seves propietats i n'adquirirà de noves.

Què voleu que us digui? El trobo màgic, aquest instant.

Utopia

La ignorància es cura llegint

i el racisme, viatjant.

Segur que aquesta afirmació l'heu llegit més d'una vegada. I us l'heu cregut. És més, la deveu haver posat d'estat a alguna xarxa social en algun moment de la vostra vida. Llàstima que no sigui certa.

Per una banda, la ignorància es cura llegint... o no. De fet, si fos llegint, així, sens més, no hi hauria tan paleto a la nostra societat, perquè d'analfabets ja n'hi ha ben pocs i cap de jove. I doncs? És que ningú sap que som la generació en la història de la humanitat que més ha llegit? O és que l'acte per esbrinar què ens comenten de fotografies que pengem no és llegir? I el que responem teclejant als nostres telèfons? Clar, però és que no és literatura... Vaja, així que ja hem de dir que la ignorància es cura llegint LITERATURA. D'acord. Que jo sàpiga, totes les novel·les sobre amors impossibles que són repudiades pels entesos són literatura, però no es consideren font de cultura. O sigui que ha de ser bona literatura. Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. Això és literatura i, fins i tot, bona literatura. Et fa pensar en tot un món per tal de poder arribar a aquesta frase. Ara, cultura, cultura, no sé si... Vaja, que ara mateix quedaria amb que la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA. I, ja posats, quanta gent que diu tenir tanta cultura no sap res del dia a dia, de la seva gent, de la seva vida? Això no és ignorància, també? Per tant, potser, ens hauríem de quedar amb la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA, A PART D'ESTAR LLIGAT SEMPRE A LA REALITAT I AL DIA DIA QUE ES VIU DE FORMA VITAL. Una mica llarg...

Per l'altra, tenim que el racisme es cura viatjant. Molt bé. Per això a molta gent li serveix anar-se'n de viatge i "Oh, és que si tots fossin com ell..." o "Ai, pobrets... Mira que n'arriben a ser, de desgraciats...". Això no és ser racista? Millor apuntar que el racisme es cura viatjant I TENINT LA MENT OBERTA A ALTRES PERSONES I CULTURES. Em sembla que també s'ha desvirtuat una mica la rapidesa de l'enunciat...

A part que... no es pot tenir cultura escoltant i observant el nostre entorn, sent respecutuosos i reflexius? Pensem-hi...

Memòria

Des de fa uns mesos, estic fent pràctiques a l'Hospital del Mar. No sóc ni metgessa ni infermera, però tinc contacte amb pacients. La majoria són gent gran. 

Una de les sorpreses que vaig tenir des del primer va ser apreciar com una part important dels pacients que visito és nascuda fora de Catalunya. Porten 40 o 50 anys a Catalunya (bona part dels que vénen, a Barcelona o rodalies), ben pocs parlen català, però tots diuen meravelles de la gent que viu en la seva terra d'adopció. Molts són d'origen molt i molt humil, amb baixa escolaritat o analfabets. Treballaven al camp la majoria d'ells o dels seus pares a la seva Galícia, Andalusia, Extremadura... natal. En arribar a terres catalanes, passarien a treballar fregant terres, com a minyones, en fàbriques d'automòbils o rere taulells de botigues o bars. Dels que són d'aquí, no hi ha un patró fixe: des que els que han tingut una vida envoltada de luxes, als que s'han hagut de guanyar absolutament tot amb el seu esforç i el seu patiment. I mentre hi ha qui va estar a la presó pels seus ideals, d'altres sembla que no hagin tingut mai cap interès més enllà del seu dia a dia més quotidià.

Ara, jubilats o a punt de fer-ho, vénen aquí amb problemes de memòria, gairebé sempre. Diuen, ells o els qui els acompanyen, que se'ls obliden les coses, que no els surten els noms de les coses, que han canviat de caràcter, que ja no són el que eren. El que no saben és que gràcies a que vénen, puc aprendre tantes coses del que encara no han oblidat, que puc entendre millor el valor de les coses. Quants d'ells hauran passat vegades i vegades per davant (o per dins) de les barraques del Somorrostro, la platja de davant de l'hospital, per exemple?

I és que mentre ells perden la seva memòria personal, fan que la memòria històrica col·lectiva no només no es perdi, sinó que vagi creixent dia rere dia.

Bilingüisme

Últimament he hagut de llegir força articles sobre bilingüisme, a nivell lingüístic i neurolingüístic, així que revisem algunes veritats i mentides al respecte:

- Cal dominar ambdues llengües al mateix nivell per ser bilingüe?

FALS. Hi ha dos tipus de bilingüe: el no equilibrat, que és el més habitual (té un domini desigual d'ambdues llengües), o equilibrat (té un domini molt semblant dels dos idiomes).

- Té algun inconvenient ser bilingüe?

CERT. En els estudis sobre tasques de denominació s'ha constatat que els bilingües són mil·lèsimes de segon més lents que els monolingües a l'hora de respondre.

- Té algun avantatge ser bilingüe?

CERT. La majoria d'estudis de switching (canvis d'ordre en una mateixa tasca) diuen que la tasca es realitza millor en subjectes bilingües.

- Si aprenc dues llengües quan sóc un infant, això només em provoca dificultats d'aprenentatge?

FALS. Tot i que hi ha un període en què les criatures barregen les dues llengües sense saber adequar l'ús al context, les llengües tenen certes especificitats que fan que ens fixem en certs aspectes de la nostra realitat per tal de parlar-la correctament, cosa que fa que com més llengües dominem, tindrem un concepte de la realitat més ampli. És la teoria del pensar per parlar.

Distància

Tots ens movem per modes. Ara hi ha la moda de dir que les noves tecnologies són perjudicials. Alhora, però, hi ha la moda d'adquirir qualsevol producte tecnològic per anar a l'última. Estrany, si més no. O no heu sentit mai la típica persona que es queixa de "quan estic amb els meus amics, no paren de mirar el whatsapp i no em fan ni cas", però l'individu en qüestió ens porta un Iphone 5 que li ha costat un ronyó i part de l'altre.

Admeto que pot arribar a exasperar l'ús exagerat de les noves tecnologies i com proper pot arribar a ser aquest comportament amb una addicció plena (o, fins i tot, com s'hi acaba convertint). Però vull dir que jo sí que estic a favor dels xats, els telèfons intel·ligents i les noves tecnologies en general. Segurament ens manca cultura tecnològica per saber treure'n prou profit de forma saludable, tanmateix jo dec a internet (al mòbil o a l'ordinador) no sentir la distància de manera tan cruel en molts casos, conservar l'amistat (o augmentar-la) de persones que per a mi són ben importants, i mantenir el contacte freqüent amb qui no tinc possibilitat de tenir-ne de forma no virtual. A més, li dec un aspecte que ningú ha valorat: l'escriptura de correus electrònics, missatges de mòbil i en xats diversos ha fet que pugui explicar-me i dir per primera vegada coses que cara a cara em costen un horror. Després d'aquest primer pas, el contacte més humà, que en diuen, és molt més fàcil. Prou bé, no?

Així doncs, no tot són tòpics en aquest (i en qualsevol) món. Hi ha més veritats que persones, gairebé, i poques coses són bones o dolentes sense tenir en compte el bon o mal ús que en fem.

Plena

Ara ja ho puc dir: no entenc per què ens hem d'engreixar com porcs en una granja per Nadal. No, no i no! No estimaré més a la meva família pel fet que em donguin més menjar. De fet, farà que l'odiï, perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que el fet de fer-me menjar per sobre de la meva capacitat estomacal.

Què té de bo aixecar-se de la taula per córrer cap al lavabo o la cuina a buscar sals de fruites i digestius? Mai ho entendré. I parlar de menjar mentre estàs menjant i ja no tens més ganes de menjar. Menjar, menjar, menjar...

En fi, que espero que sigui una tradició que deixi de perpetuar-se. Com a mínim, així serà per part meva.

Plaer

En dies com aquests, en què sembla que només els regals ens poden fer somriure, he reviscut un dels meus moments feliços. Feliços d'acabar amb un somriure d'orella a orella, sense notar el fred.

Fa un temps que he descobert un petit plaer: caminar per Collserola. Ja sabia que podia ser que m'agradés i, fins i tot, que m'hi enganxés, però no sabia que tant. Ja hi havia anat, anys enrere, fins i tot a alta muntanya, però ara m'ho he pres com a mitja rutina. Un cop per setmana o cada 10 dies, m'hi perdo. Com avui, que tenia entre cella i cella fer una ruta que no m'havia sortit del tot bé fa un parell d'anys.

De bon principi, com sempre, encara amb fred al cos, m'he cansat moltíssim fent unes rampes que no eren res de l'altre món. Em paro dues o tres vegades, entre el pantà de Vallvidrera i la font de l'espinagosa. Penso que avui serà un dia difícil. I més quan dubto una bona estona sobre un tram que no veig clar, segons les indicacions del llibre de rutes que segueixo (això que el carrer sigui de baixada, però la pujada et quedi a la dreta, però rodeges una placeta, però..., no va amb mi). Finalment, una vista. Començo a somriure com una idiota: el Tibidabo, la Torre de Collserola, l'observatori Fabra i tot Barcelona als meus peus. Brutal. 

Torno a dubtar un moment. Aquí és on la vaig liar l'última vegada. M'he refiat del meu instint (i de la memòria, que em deia que fes quelcom de diferent). Encert! Seguim amb les vistes. I les energies. I les ganes de córrer i córrer fins a suar moltíssim. Però rient. Corrent amunt i avall, a dreta i a esquerra, he arribat fins a una torre de vigilància i una torre de telecomunicacions, on hi havia Sant Pere Màrtir. D'allí corro a veure on hi havia una bateria antiaèria. Prenc nota, perquè un dia, amb més temps, em miraré tots els llocs de bateries antiaèries de la zona.

Les energies han pujat i pujat, tot i les prop de dues hores de muntanya. Ara calia baixar, així que... què millor que fer-ho corrent? Des de Sant Pere Màrtir fins a les primeres cases de Pedralbes, corrent. I per avinguda Pearson, també. Contenta. Feliç. Llavors, allí m'esperava, una bici del Bicing. Perfecte per tal d'arribar fins a casa sense metro.

Així, rient, amb un gran somriure i ben feliç, he arribat a casa. D'acord, el meu genoll se n'ha ressentit una mica, però... que s'aguanti. L'esquena, en canvi, està com nova. 

Tot un plaer.