Acostumar-se

Fa uns dies vaig anar a París. Típica escapada de cap de setmana que et permeten les companyies aèrees low cost, impensable no tants anys enrere. Una nit per arribar i situar-nos, un dia per fer la ruta estipulada en qualsevol top ten i un dia per fer el friki. Després de la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, els Camps Elisis, el Louvre (amb sales pactades dies abans), Notre Dame, el Sacré Coeur, el passeig obligatori per Montmartre, el Moulin Rouge (i la ingent quantitat d'establiments de temàtica sexual) i Trocadéro, després de tot això calia un dia diferent.

Vam començar a l'estació de metro d'Arts et Métiers, la qual emula el submarí julesvernià de Vint mil llegües de viatge submarí, per agafar el metro fins al cementiri de Père Lachaise. Allí vam fer gala de la nostra gran previsió treient el mapa del cementiri amb totes les tombes de famosos que volíem trobar. En van ser cap a una vintena. La majoria de les que cercàvem eren austeres, però algunes de les veïnes o de les últimes que vam trobar, mostraven una gran feina per fer-ne un lloc excepcional. I tot i que els carrers i les avingudes no eren estrets, val a dir que els corbs, algunes tombes colpidores (en especial, les dels camps d'extermini nazi) i alguns caminets estrets, van fer que l'ambient fos l'idoni per gaudir de la visita. Cal sumar-hi l'hora: poc després de l'obertura, cosa que va fer disminuir molt el nombre de possibles parladors al nostre voltant. Ens quedava molt per veure, encara!

Un altre cop vora el Sena, va tocar visitar el museu de les clavegueres. Potser perquè anàvem amb la idea de la visita a Barcelona (visita guiada i per a grup reduït a trams reals), potser perquè no ens vam parar del tot a llegir el prospecte, no ens va desagradar, però tampoc podíem esperar gaire de quatre euros i mig en una ciutat cara com París (tot i que el Louvre, per ser com és, resulta ben barat costant dotze euros). Això sí, ens quedava la traca final.

Era l'estrella del dia. Teníem moltes esperances posades a les catacombes. De fet, des que a Milenio 3, farà uns deu anys, vaig escoltar com l'Iker Jiménez i el seu equip es van endinsar a aquell indret i van descriure els túnels i més túnels, i l'ossari que s'hi trobava, amb el misteri que l'envoltava, que en tenia ganes. Per fi havia arribat el dia.

Després d'una cua d'uns tres quarts d'hora, vam poder accedir per uns més que ben invertits deu euros a les escales que descendien cap a les galeries d'aquelles que un dia foren mines. Començarem amb la part històrica i geològica de l'indret, ben explicada i il·lustrada en francès, anglès i castellà. Tot va ser absolutament perfecte quan vam deixar passar un grup d'estatunidencs que trencaven l'ambient de silenci i misteri del lloc. Tot eren passadissos llargs, poc il·luminats. De tant en tant, una sala on podíem llegir les informacions. Humitat, foscor i història als nostres passos.

Un dels nombrosos túnels de les catacombes

De sobte, però, un cartell ens indicava que ens endinsàvem al terreny dels morts, allí on al segle XVIII van haver de recuperar les mines abandonades per donar pas als ossos de tots els morts que ja no tenien cabuda al Cementiri dels Innocents.

"Atura't! Aquest d'aquí és l'imperi de la mort"

A banda i banda vèiem parets de tíbies, húmers, fèmurs i peronés. A sobre seu, cranis i més cranis. Al capdamunt, la resta d'ossos, més petits. Aquesta manera d'ordenar els ossos va ser feta al segle XIX, per tal de convertir l'indret en un lloc turístic. Al principi, tothom es quedava parat. No sabien si mirar o no mirar. Si passar de llarg ràpid o anar a poc a poc. Jo mateixa, després del xoc inicial, vaig començar a entretenir-me a identificar les diferents tipologies d'ossos, les seves estructures i unions. Això ho vaig fer amb un tram i amb altre i un altre...

Una de les moltes parets de l'ossari

Però va arribar un moment que em vaig acostumar. Jo i tothom. Era com cercant les tombes al cementiri, que t'acostumes a veure-les com monuments, no com a hàbitats mortals. Aquí passava el mateix, potser fins i tot més fredament encara. O més ambivalent. Per una banda, vam arribar a la conclusió que si no t'hi fixaves (o si la llum hagués estat més baixa), realment podies no veure-hi ossos. Podíem haver assumit que eren roques polides per l'erosió de l'aigua. Però no. Mort i més mort a banda i banda. T'hi acostumaves, sí. Es feia fins i tot repetitiu. Però a la vegada, era neguitós. No deixaven de ser parts de persones que un dia van viure, com nosaltres. Hi havia fragments escrits durant el recorregut tot evocant passatges de diferents obres literàries amb referència a la mort, al descans etern.

En acabat, tocava pujar escalons i més escalons, per acabar anant a petar a una botiga de regals on, si no hi havia hagut prou prova que ens havíem acostumat a l'ambient, tot eren regals d'ossos i esquelets amb més o menys gràcia. És ben bé que els éssers humans ens podem acostumar al que sigui, per molt estrany que ens sembli a priori.

Plenitud

Alguna vegada heu mirat el cel? Sí, tots ho hem fet, però... de debò, de debò? És a dir, quedant-vos estona i pensant? Jo us puc dir que he adquirit aquest fantàstic hàbit gràcies a un regal de Nadal: el Tió va decidir que seria bo cagar-me uns prismàtics per fer observació i la veritat és que la va encertar de ple. Ja que el genoll encara m'impedeix fer esport, com a mínim he trobat una nova afició. Cada dues setmanes, més o menys, pujo al terrat del meu edifici amb algun objectiu en ment. Al principi només volia veure la lluna, però en poc temps em vaig adonar que podia veure molts més astres. Gràcies a la tecnologia (SkyMap al mòbil, Stellarium a l'ordinador i diverses pàgines web) he pogut situar-me per poder veure planetes, estrelles i constel·lacions. Tot un gust! Fins i tot vaig arribar a seguir el pas de l'Estació Espacial Internacional! Ara ja em situo ràpidament i trobo els vells amics celestials que puc veure tot i la contaminació lumínica. Només em falta tenir una mica més de traça i mitjans per poder fer fotografies astronòmiques i ja serà perfecte!

Però tota aquesta introducció era per parlar-vos del que vaig sentir ahir a la nit. Tot tornant a casa d'un sopar especial vaig veure la lluna gairebé en quart creixent. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a agafar els prismàtics i pujar al terrat. És un dels millors moments per observar-la, ja que no enlluerna molt, cosa que permet que es vegi molt més la tridimensionalitat i els cràters lunars. Un cop mirada i remirada, vaig buscar la troupe de sempre, la que situo sense pensar: Orió (sempre començant pel cinturó i com em recorda a Men in Black), Júpiter (em costa un pelet més de trobar, però és taaaan brillant, que sempre acaba apareixent), Cassiopea i les ósses. La primera constel·lació em va sorprendre, perquè la vaig veure en conjunt molt ràpidament. El planeta, per estar molt més amunt del lloc habitual. Cassiopea estava com sempre i l'Óssa menor, massa difuminada per la contaminació. Tanmateix, l'Óssa major em va fer frepar.

No sé si era l'alçada (un pèl més alta que habitualment en les meves observacions) o què, però mai m'havia donat tant la sensació d'immensitat. Em van venir a la memòria les nits estrellades de campaments o sortides del cau. Em van venir a la memòria perquè vaig tenir la mateixa sensació, la mateixa connexió entre el que veia i jo, tot i que pogués copsar que allò que veia era infinitament més gran del que jo podré ser mai. Una plenitud enmig de la ciutat que mai m'hagués imaginat que podria sentir mirant el cel, lluny de les muntanyes. Us ho recomano.

La causant i les companyes a l'hora i el dia, gentilesa d'Stellarium

Rutina

Com cada dimarts i dijous des de fa un mes, surto d'un centre de Bellvitge cap a la biblioteca municipal de prop de la parada de Torrassa. Allí dino, llegeixo una mica i xafardejo internet.

Per dinar, si el temps m'ho permet, m'assec a un dels bancs de davant de la biblioteca. La zona és agradable, ja que té gespeta i és prou ampla com per no sentir-se enmig de tot el rebombori. El meu lloc acostuma a ser just davant de la passarel·la que dóna accés a la biblioteca. A sota hi queda un espai, on sempre hi ha col·locats de tal manera uns cartrons per poder-hi passar la nit. En un dels laterals i de forma ben visible hi ha escrit "SONRÍE".

Jo tinc la meva rutina, però hi ha altres persones que també tenen la seva: el de seguretat fa la cigarreta, el noi de sempre ja està fent la becaina a un dels sofàs, a un altre hi ha la noia que repassa insistentment el mòbil, els bibliotecaris consulten els seus ordinadors... Però avui ha canviat alguna coseta.

Als cartrons hi havia també un matalàs i un sac de dormir. L'inquilí no hi és mai, però avui un home s'hi ha acostat. Primer, ha mirat una mica la disposició de les poques pertinences que hi havia i, tot seguit, ha col·locat de forma més amagada una bossa de menjar, per tal que ningú a part del destinatari la pogués agafar. S'ha quedat uns quants metres enllà, tot esperant veure la persona que ocupa el lloc. Tanmateix, passats uns minuts, s'ha donat per vençut.

He pujat a dalt i m'he trobat el guàrdia de seguretat fent la cigarreta, el noi fent la becaina, la noia repassant el mòbil i els bibliotecaris mirant l'ordinador.

Criteris

Fa uns dies que veig, més clar que mai, que el que per uns és una norma, per a d'altres, ni de broma. Els dos casos més clars que em vénen al cap:

Cas 1

ACS vs Jon D. Domínguez

Tot i que l'empresa de Florentino Pérez es veu a hores llum que ha causat els terratrèmols que es podien sentir a les costes properes a la plataforma Castor, fet que ha provocat que s'impedís la continuació de l'activitat a la plataforma, ja té una indemnització multimilionària. Qui pot signar un contracte on, tot i que l'altra part sigui causant d'un dany, sigui indemnitzada?
 (Més informació, aquí.)

L'altra vessant és la d'un director de fotografia que, refiant-se només d'un pacte de paraula, ha perdut l'oportunitat de poder posar en el currículum que ha participat a l'anunci més famós de cada any: el de la Loteria de Nadal. Tot ve perquè va ser part de l'equip de la maqueta de l'anunci que va anar a concurs i, posteriorment, va guanyar, però l'empresa amb qui va fer el rodatge va decidir que no era l'escollit en l'anunci final. La maqueta va ser rodada de forma voluntària, sense rebre cap remuneració.
(Si voleu saber més sobre el tema, aquí.)

Cas 2

Zidane vs entrenadors de bàsquet

Zinedine Zidane va ser un tros de jugador. Quan va penjar les botes va decidir que el seu camí continuava lligat als camps de futbol, però des de la banqueta. Va començar a treure's la màxima titulació per dirigir equips de futbol a França. Com que encara no el té, se suposa que no pot entrenar el filial del Madrid (i se suposa que no ho fa, que n'és el segon entrenador... ehem, ehem...), però... tot indica que li aixecaran la suspensió.
(Mireu la notícia aquí.)

Els entrenadors de bàsquet a Catalunya tenen un nou maldecap: han de convalidar els títols dels cursos que ja han fet si van ser cursats més tard del 1999. Convalidar els títols implica no només dir "ja ho tinc", sinó haver de pagar per assessorament per a les convalidacions, haver de fer tràmits per veure tot allò convalidat i haver-se de matricular a tot allò no convalidat. En resum: tot allò que fins ara servia i que havia costat temps, esforç i diners ara ja no val.
(Les claus del conflicte, aquí.)

Sóc jo o hi ha com diferents criteris, en tot plegat?

Coets

Estic mirant un capítol de Big Bang Theory on un dels personatges anirà en una nau Soyuz cap a l'Estació Espacial Internacional (ISS). En acabat, miro el Facebook i veig que una de les últimes notícies que ha penjat I fucking love science és que es va haver d'endarrerir el llençament del coet Antares, cosa que feia que 22 minuts enrere a quan ho he llegit (just quan estava veient el capítol de la Soyuz) hagués pogut veure com per fi podia enfilar-se allí dalt del cel en directe, gràcies a un canal d'streaming. I a sobre, quan miro les actualitzacions RSS de Microsiervos, veig que el fet pel qual s'ha endarrerit és ben inusual: una barqueta en un llac.

Sóc jo o avui tocava dosi de coets?

Per cert... Que no es noti que m'encantaria veure enlair-se un coet espacial en directe...

----

Nota després de la primera publicació: va i explota, el coet! No ha tingut gairebé ni temps de volar! I sí, també ho he vist a Facebook, això. Renoi...

Interferències

Alguna vegada heu vist Contact? Suposo que molts de vosaltres no ho hareu fet o us haureu quedat a mitja peli, tant per circumstàncies externes (sé d'algú que mai ha pogut veure el final perquè el trajecte d'autocar mai durava suficient...) com perquè no era del vostre gust. Jo l'he vist unes quantes vegades (ara no us les podria contar, però massa poques per les ganes que sempre tinc de remirar-la). I avui m'ha vingut al cap una de les (moltes) escenes mítiques que té:


Sí, sí, després de sentir la mítica cadència per ràdio a intervals de números primers, es percep, lleument, de fons, un soroll. Aquest soroll sembla que no és tal, sinó una imatge que els extraterrestres envien de tornada... de quan Hitler va inaugurar els Jocs Olímpics de Berlín! (Tranquils, és un spoiler que quasi ni es pot considerar spoiler, perquè té mil coses més rellevants la pel·lícula, així que no teniu excusa per no veure-la). Us estic escrivint una entrada a aquestes hores de la matinada per explicar-vos una escena friki d'una pel·lícula de ciència-ficció? No (bé, sí, però que em serveix d'excusa per a una altra cosa, així que poc a poc).

Jo sóc una persona que ha conviscut amb el dolor durant molt de temps al llarg de la seva vida. El dolor et fa sentir viu, perquè sents. Sembla un contrasentit, és cert, perquè quan estàs fotut, malalt, xungodenassos és quan tens dolor. No només físic, sinó també mental. Si hi ha dolor, hi ha vida, perquè tens sensacions i sentiments que et provoquen aquestes sensacions. Però si hi ha dolor, per molt que hi hagi vida, no hi ha TOTA la vida. El dolor tapa bona part d'aquesta vida, la transforma. Esteu de bon humor quan us trobeu malament? Dormiu bé quan esteu preocupats? Teniu ganes de fer coses, de menjar-vos el món quan us fa mal tot? El dolor està per sobre de la resta. Us batega el cor, ompliu els pulmons d'oxigen, la sang us corre per les venes, però teniu la ment ocupada amb una sola cosa: mal.

No faré una apologia sobre els medicaments ni una oda al fluimucil (per molt que l'Estanislau Verdet creiés que calia fer-ne una cançó), simplement us diré perquè trobo tan important prendre un medicament a temps en la seva justa mesura: els medicaments ens poden treure el dolor de la nostra vida, ens poden fer treure el mal humor injustificat, el malestar... Ens poden treure el soroll de les imatges, que parlàvem al principi. I què passa si ens passem, ens automediquem sense cap tipus de control, ens tornem addictes i dependents dels medicaments, els necessitem més i més...? Que tornem a portar el dolor, el soroll, a la nostra vida.

Amb tots aquests anys de vida, m'he trobat moltes persones que creient-se més dures, passen de prendre un sol medicament, de fer cap visita al metge. Sincerament, trobo que aguantar el dolor (no la pupeta, la rascadeta, el lleuger malestar o els processos inevitables) és la cosa més absurda del món.

Noteu les coses, sentiu-vos vius, però no confongueu el soroll que us tapa com a imatge amb la sensació de gaudir de seguir aquí amb tots nosaltres.

Humanitat

No és la primera vegada que vaig a rehabilitació per culpa d'alguna part malmesa del meu cos. Tampoc és la primera vegada que comparteixo espai amb altres pacients (he fet rehabilitacions individuals, també) ni a la Seguretat Social (sant pagant o per mútua, també). M'abstindré de dir les diferències entre el tractament públic o privat, individual o grup, o públic de fa 13 anys amb el d'ara. Però sí que us explicaré què he trobat en comú, de positiu, al llarg del temps en els tractaments grupals (o individuals en llocs comuns): el bon ambient.

Arribar a una sala de rehabilitació (o les que jo he vist) és anar a un lloc on predomina el respecte, l'amabilitat, la solidaritat. Es demanen les coses "si us plau" i es donen les gràcies. S'aguanten les portes, es respecta l'ordre d'utilització dels aparells i es deixa l'espai necessari perquè tothom pugui fer l'exercici sense destorbar-se. Et cal ajuda per posar-te les bosses amb la parafina i després les tovalloles? Cap problema. A més, abans t'hauran dit si estava més calenta que normalment. Que has d'esperar-te per entrar al terapeuta ocupacional o simplement que faci efecte la calor? Petarem la xerradeta, per fer-nos companyia. Que no hi ha lloc? Una mà s'alçarà tan aviat com hagi acabat perquè puguis seguir endavant amb la teva recuperació.

Molt bé, tenim que els pacients són fantàstics, però... i els fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals? Un amor. Sincerament, jo, els que m'he anat trobant, són fantàstics. Vinguin com a suplents, portin anys, tinguin ganes de vacances, faci calor, fred... és igual: són amables, atents i respectuosos. Alguns són més xerraires, d'altres més divertits, d'altres van més per feina, però cap m'ha fet sentir mai un estorb. Hi ha dies dolents, dies que costen, dies que vols engegar a la gent més enllà d'on han vingut, però ells intenten que no se'ls noti i que el bon ambient comenci per ells.

Sembla estrany, però allí on sempre he recuperat la fe en la humanitat és dins d'una sala de rehabilitació.

Nota lingüística: si dic pacient i no usuari o derivats és perquè, com etimològicament diu el grec, estic passant per una experiència que el terapeuta no passa i jo hi poso de la meva part per ensortir-me'n.

(πάθος = páthos / πάθημα = páthēma (la e és llarga))