Campanyes

A totes les campanyes electorals hi ha alguna ficada de pota amb els eslògans, les campanyes gràfiques... Qui no recorda la foto d'en Mas fent de messies (i les conyes de MASsies associades) o en Rajoy dient "Me gustan los catalanas. Hacen cosas."? Aquesta vegada crec que qui s'endú la palma és el PSC (no dic fora dels anuncis de campanya, que ja sabem que allí l'Arias Cañete ha guanyat de golejada).

Què ha fet el PSC? Abans de res... Heu vist l'anunci de televisió? Un candidat jove i desconegut per al gran públic que mentre se sent una veu en off sembla que repassi la lliçó i la vomiti exagerant davant la càmara. Aquesta és la imatge que volen donar? Aquesta és la manera de presentar un nou candidat? Deixant de banda el discurs de partit que tingui, la veritat és que em dóna la sensació, pel que he anat veient a les notícies, que té força més recorregut i potencial que el que deixen veure en aquell anunci.

I què en diem de l'eslògan? "Canviem Europa. Aturem Rajoy." "Canviem Europa" és positiu, és obrir horitzons, és mirar endavant. "Aturem Rajoy". De debò? Era mentida la frase anterior? Perquè aquesta és negativa, de tancament i de mirar allò conegut, només, sense aportacions. Vaja, que tot el que sempre havien dit els socialistes respecte el PP de l'oposició, que només sabien criticar, no proposar, s'ho poden aplicar: només van en contra de. La resta, només és fum. I si no ho és, per què fan aquest tipus de campanya?

La veritat és que sempre ens venen que és important tant la forma com el fons, però sembla que sempre ens oblidem d'una de les dues coses, perquè sí, hi ha partits que només tenen forma, però això m'ho reservo... per ara.

Filologia

Fa temps us vaig fer cinc cèntims d'una part de la meva formació universitària, ja que vaig fer menció de la meva gairebé acabada llicenciatura en Filologia Clàssica i el grau ben acabat de Lingüística amb menció a Grec antic i Hebreu. Abans i tot, ja havia defensat que el grec i el llatí no desapareguessin de l'educació secundària. I avui us he de dir que no entenc perquè la meva antiga facultat, la de Lletres de la UB, ha decidit fer desaparèixer, de cop i volta, una carrera (Filologia Romànica) i múltiples opcions de dins dels graus de Lingüística i Llengües i Literatures Modernes.

A Lingüística abans hi havia l'itinerari d'1 o 2 llengües. Ara només hi haurà el de 2 (com jo vaig fer), però no hi haurà cap de les dues que vaig elegir. S'eliminen les opcions d'estudiar català, àrab, italià, hebreu, portuguès, basc, gallec, polonès, grec i llatí. Només romanen les opcions de l'anglès, el francès, el rus, l'alemany i el castellà, tot i que la meitat de les anteriors encara s'oferten en diferents graus a la mateixa facultat (la resta, s'ofertaran fins que acabin els estudiants que van entrar fins el curs passat). El mateix succeeix al grau de Llengües i Literatures Modernes.

Què vol dir tot plegat? Es reforcen les llengües de "més futur" econòmic que s'imparteixen a la facultat. No em sembla malament que s'ofertin, evidentment, però sí que s'imposin. Bàsicament perquè puc decidir que tot i ser llengües amb més parlants, jo, com a futura (en el seu moment) lingüista o filòloga, no les vull cursar. Per què? Mil motius, per a cadascú diferents. Jo vaig decidir fer hebreu i grec perquè, sobretot, així se'm convalidaven moltes assignatures (venia de la llicenciatura quasi finalitzada de Filologia Clàssica -grec i llatí- i havia cursat un nombre més que respectable d'assignatures d'hebreu). Però potser he d'anar més enrere, a perquè vaig elegir Filologia Clàssica, les optatives de Filologia Hebrea i vaig acabar a Lingüística.

Quan tenia 16 anys, jo tenia molt clar que volia ser periodista. M'encantava escriure, investigar i explicar el que veia (no ho haureu pas notat...). La decisió lògica va ser anar-me'n cap al batxillerat Humanístic. Les acusacions de "te'n vas a l'Humanístic perquè és més fàcil" i derivats van ser recurrents i, evidentment, ignorades. Vaig cursar moltes assignatures que em van encantar: Història de l'art, Història del món contemporani, Geografia, Economia i organització d'empreses... Però, sobretot, Llatí. Feia moltes llengües, llavors, al Batxillerat (català, castellà, anglès, francès i llatí), però l'única que realment m'apassionava era el llatí. No vaig poder fer grec perquè no l'ofertaven, però no pas per falta de ganes. I més, veient que la manera d'ensenyar les llengües clàssiques era radicalment diferent a les natives (català i castellà) i a les modernes estrangeres (anglès i francès). Entre això, que ja em veia com una arqueòloga excavant per trobar inscripcions ocultes per obrir-me pas al món clàssic i que la nota de tall de Periodisme era dubtosament assumible (al final, no me'n vaig quedar tan lluny, però), em vaig convèncer que les clàssiques serien el meu camí.

A la universitat, a l'època de les llicenciatures, vaig descobrir el que era estudiar de veres, fer hores i hores de deures i de cerca, de fer treballar el meu cap a tot drap i tenir dificultats per aprovar. Tot i això, notava com l'esforç valia la pena, que tenia ganes d'aprendre. Justament, gràcies a aquestes ganes d'aprendre i explorar, no em vaig tancar al món grecollatí i vaig poder ser tastaolletes fent optatives i assignatures de lliure elecció d'altres filologies (cosa que amb els graus no es pot fer). Vaig atrevir-me a continuar explorant l'indoeuropeu (que en un parell d'assignatures de la carrera vaig degustar amb delit), a descobrir l'ibèric, el sànscrit, el rus i l'hebreu (i tant em va agradar, que amb la quantitat d'assignatures relacionades que vaig fer, em vaig plantejar seriosament acabar fent Filologia Hebrea). Dec ser de les poques persones que té més crèdits globals dels necessaris, però, a falta de 24 d'obligatoris, no té el títol de la carrera.

Gràcies a aquesta curiositat, vaig anar a parar a la classe de Neurolingüística. L'arqueologia era vista ja més com a afició que com a futur real quan va aparèixer el món de la cognició. Vaig entendre que el meu interès no anava tant en les llengües sinó en el llenguatge, així que vaig poder gaudir d'una carrera estimulant que, tot i que no em va comportar tants maldecaps, també em va ajudar a adonar-me de tot el que havia après en l'anterior carrera, com aplicar-ho i cap a on anar. No us podeu ni imaginar com em va facilitar l'aprenentatge tenir nocions (i més que nocions, en alguns casos) de llengües tipològicament tan diferents, com va fer que així la gaudís més i com fa que entengui més el concepte de llenguatge per sobre del de llengua. Tot plegat ha fet que ara m'atreveixi amb la llengua de signes catalana, cosa que va començar com a simple curiositat i que encara no veig on ni quan pot acabar.

I què té a veure amb el paràgraf inicial? Que tot i que ara mateix estigui en un futur incert, el meu camí cap a la realització personal no ha passat mai per on sembla que tots hem d'anar. Com he dit abans, no tinc res en contra de les llengües que sí que poden elegir els estudiants d'aquests graus ara mateix. De fet, ja heu vist que vaig provar una de les opcions anys enrere, de forma més que inicial (Rus com a segona llengua i la seva literatura, per ser més exactes). Però el meu món, els meus horitzons, no anaven cap allí. I en una facultat on no es va a aprendre llengües (ai, que aquí s'equivoca molta gent!), sinó a entendre-les, no té cap sentit que no pugui endinsar-me ni en, per posar dos exemples, la meva llengua materna (el català, sent una universitat catalana) ni en la llengua origen de la meva llengua materna (el llatí, sent una universitat amb el lema en llatí: libertas perfundet omnia luce) si intento copsar el llenguatge fent Lingüística.

Menyspreu

Dani Alves ha donat la volta al món fent que un gest racista com pocs (tirar un plàtan a un jugador negre) sigui ridiculitzat (va agafar el plàtan del terra, el va pelar i se'n va menjar un tros). Neymar Jr., seguint el partit amb el mòbil al costat, va trigar ben poc en iniciar una campanya d'oda a la menja de plàtans que ha fet fortuna arreu. Mentrestant, a la NBA, el propietari d'una de les franquícies que juga els playoffs, Los Angeles Clippers, li deia a la seva parella que anés al llit amb tots els homes negres que volgués, però que no els portés al camp. La reacció dels jugadors de l'equip (que té un bon grapat de jugadors negres) no es va fer esperar: després d'amenaçar en no jugar, van decidir fer la roda d'escalfament amb la samarreta del revés i llençant a terra les dessuadores amb el nom complet de l'equip. I el comissionat de la NBA tampoc ha defraudat: expulsat de per vida de la NBA i la màxima multa (2'5 milions de dòlars). 

Ja era hora que el "no al racisme" fos una cosa global i amb fets. Tot i això, encara vaig veure molts comentaris a la notícia de l'Alves on directa o indirectament se li deia "mono". I reien. Deuen ser els mateixos que des de temps immemorials han cridat "uh-uh", imitant un mico, quan un jugador de l'equip rival negre o mulat tocava la pilota. Potser ara ja són menys els que ho fan (per sort!). Tanmateix, segur que són ells i tants d'altres els qui comencen amb un "puta" + el nom de l'equip rival per referir-s'hi. O "puta/puto" + país/nació per referir-s'hi. O "hijo de puta" + nom o nacionalitat del jugador per referir-s'hi. O aneu pensant en crits ofensius a les parelles dels jugadors, als fills... Fins i tot, escarni a jugadors i aficionats morts. Tot s'hi val. I en això, per desgràcia, no s'és tan contundent.

Els jugadors, per molt que siguin professionals i guanyin un dineral, no han d'aguantar-ho tot. Ni per raça, condició sexual, nacionalitat, llengua parlada, parentiu... per cap motiu! Ni ells ni els aficionats, que, a sobre no cobren, s'han de sentir de tot. I, altra vegada per desgràcia, cap afició se'n salva.

Quan creixerem i deixarem de creure que part de l'esport professional és insultar i menysprear al rival per treure l'adrenalina de la nostra vida diària? Quan deixarem de menysprear com a hobby?

Espiral

Començo jugant al Criminal Case i, mentre espero que se'm carregui la barra d'energia del jugador per poder continuar jugant, miro Cuánto cabrón, Cuánta razón i Memedeportes, webs on he descobert coses com el joc anteriorment esmentat, per exemple. I quan torno a Facebook per tornar a mirar com vaig d'energia, em topo amb la notícia: "Desenterrados los cartuchos de E.T. el extraterrestre". Vés per on, em trasllada a dos llocs de record ben diferents. Per una banda, salta l'alarma de la memòria que em diu que ja sabia que estaven buscant aquest videojoc (però tot i que porto uns 10' cercant per Google, tots els blocs que segueixo per RSS i les pàgines anteriorment esmentades, sóc incapaç de recordar on ho vaig veure). És més, recordo quin videojoc és, no perquè hi hagi jugat (jo no tenia Atari, sinó Spectrum), sinó perquè hi havia aquest cartell a Cuánta razón (vist de forma aleatòria, quan ja havia vist tots els del dia, que ara he vist que un altre cartell posava que no estaven destruïts), però és que també sortia a la web de Microsiervos, on parlaven d'una enorme base de dades de jocs antics de consoles com l'Atari (i un dels exemples era aquest joc). Però és que l'altra alarma de memòria és que la notícia ha sortit a... Hobby Consolas!!! Jo em comprova la revista quan era un moc! Encara recordo la portada sobre l'Street Fighter II...! Evidentment, després d'aquest atac de nostàlgia no m'he pogut resistir de seguir l'enllaç a "Seis anécdotas curiosas sobre Dragon Ball", que m'ha aportat quatre anècdotes que no sabia (sabia la segona i la sisena!). I si a sobre et diuen que són anècdotes extretes d'aquest compendi, t'agafen unes ganes immenses d'incrementar la teva biblioteca sobre Bola de Drac (sí, evidentment, no seria el primer llibre d'informació sobre la sèrie que tindria).

I d'això se'n diu entrar en una espiral friki.

Mal

Fa unes hores ha mort en Tito Vilanova d'un maleït càncer. En saber la notícia, tot s'ha tornat més trist. Era una d'aquelles persones que sense conèixer personalment, la percebies propera, humana, entranyable. Tal com va passar amb la Tatiana Sisquella fa uns mesos. La mateixa tristesa. Ells, joves, han mort massa aviat. 

Joves també són els qui anònimanent lluiten contra la mateixa malaltia als hospitals, tal com van fer ells. I tal com ells, malauradament, alguns també perden la partida. Ells no crec que sàpiguen que deixen petja. Sembla impossible que una vegada deixes de banda els tests, la simptomatologia i els diagnòstics, et quedis amb la persona. I sí, t'entristeix saber que no han pogut superar la malaltia, que ja no hi són.

Fa mal que li passi a algú que coneixes, encara que sigui de manera indirecta. I fa més mal pensar que si t'ha dolgut en la distància, no et podries ni imaginar com seria en la proximitat.

Dormir

Ara que escric són passades les dues de la matinada. És tard i vol ploure, que en diuen. Per variar, estic en aquell moment que tinc son, però no tinc son. Que voldria dormir, però sé que em costarà. Que el cap bull i no el puc frenar. I, tanmateix, ja són hores. O això m'han dit sempre.

Sembla com si només els infants ben petits i la gent amb moments puntuals d'estrès tingui problemes per dormir. Us puc ben dir que és mentida. Però, de fet... què vol dir "tenir problemes per dormir"? Segur que si mirem algun manual mèdic o psiquiàtric trobaríem algun barem objectiu. Sincerament, ara mateix, m'interessen ben poc. I sé que a vosaltres tampoc us interessa. Com també sé que per a la majoria de vosaltres i per a mi és un concepte absolutament diferent.

"Ui, com m'ha costat adormir-me avui: una hora ben bona donant voltes!"
"No sé què m'ha passat avui que m'he llevat com quatre vegades..."
"He somiat tant... i tantes tonteries, avui...!"

"Mira que me'n vaig anar a dormir tard, però a les set ja tenia els ulls ben oberts!"

Us sonen? Segur que les heu dites alguna vegada. Ara canvieu l'avui pel normalment o l'una hora ben bona per quatre hores ben bones. Així us acosteu més al que em passa a mi, en algun dels casos.

De les tres pertorbacions de la son descrites, el meu cos és fan incondicional de la primera i la tercera: que em posi al llit, tanqui els ulls i no hi hagi manera que m'adormi, i que un cop ho faci, la meva ment continuï al cent per cent i somiï coses inimaginables (Hollywood, guions a mi!)... i me'n recordi (perquè somiar, somiem tots, però no ho recordem sempre).

Llavors és quan la gent em diu "tu no dorms". Efectivament, entre setmana, ben poquet. Imagineu que mai us adormiu abans de les 2 (i com a màxim, poden ser quarts de 5) i a l'endemà us heu de llevar a les 8 com a tard. I un dia i un altre i un altre... Al divendres vols matar. És el preu que he de pagar per seguir l'horari general. Com a mínim, val a dir, ara ja em desperto als matins i no faig tard (o no massa, tot i que el despertador sona i sona i sona...), no com en èpoques pretèrites, quan fins i tot algun examen es va deixar de fer per culpa de les poques hores de son. Ara, aprofito les hores "tontes" nocturnes per fer el friki amb totes les de la llei: videojocs, sèries, programes frikis diversos... Un autèntic plaer! I sí, teniu raó quan us dic que sempre hi ha temps per a tot i em responeu "però és que tu no dorms!"...

Però també hi ha qui diu que "ets una dormilega!", perquè als caps de setmana dormo el que no he dormit durant la setmana. Saludable? No massa. Bàsicament, perquè dormir més hores, en molts casos, no implica dormir millor (cosa que és extremadament frustrant). És cert que els matins de dissabte i diumenge són una mica un mite (si és que no tinc obligacions o semiobligacions tipus anar a fer alguna escapadeta), però és que el cos demana un reset. I quan dic el cos, no només em refereixo als ulls (i a les ulleres no d'òptica que porto incorporades perennement), sinó a tot el cos. Tot pesa, tot costa i tot fa una mica més de mal o menys plaer. 

I tot t'ha vingut ara de gran? No, i ara! Massa fàcil que seria! Amb 3-4 anys ja en muntava alguna de divertida a les nits, de tant en tant (i en Dumbo sempre venia a calmar-me, gràcies a la seva peli), i durant l'etapa escolar, volia escanyar tota la gent que dormia amb mi durant les colònies i les convivències que o bé no callaven fins quan els donava la gana i, just quan callaven, s'adormien (gairebé sempre m'he tragat el no poder dormir i no he molestat a la resta, perquè prou tenia amb mi per intentar fer el procés per poder-me adormir), o bé començaven a parlar quan es despertaven ben d'hora al matí, perquè clar, si no tenien son, ningú n'havia de tenir (és la cosa més insuportable de totes, crec).

Què toca ara? Espero que poc a poc anar tenint més qualitat de son (que, tot i certes baixades, és cert que ha tingut aquesta tendència), encara que les hores no tinguin aquesta tendència ascendent.

Per què tot aquest rotllo? Per una banda, perquè em venia molt de gust deixar-ho anar. Per una altra, per fer veure que dormir malament va més enllà d'una mala nit (i segur que hi ha gent que ho passa molt pitjor que jo! De fet, sobretot, la mala qualitat de son és quelcom en bona part subjectiva: he tingut èpoques de dormir menys que d'altres, però tenint molta menys sensació de malestar). I per últim, perquè no és una cosa per prendre a la lleugera i que no té perquè tenir una solució a curt termini (tant de bo!).

Característiques

Fa anys, vaig tenir una revelació. Estava a primer de Filologia Clàssica, fent l'assignatura de Lingüística General. El cas és que ens van dir que cada llengua tenia les seves pròpies característiques (oh, sorpresa), fins i tot, que la separació de síl·labes no podia ser tal en segons quines llengües, com l'anglès. En aquell moment se'm va quedar la informació, però no va ser emprada per a res.

Anys més tard, ja a Lingüística, cursant Tipologia Lingüística, em van dir exactament el mateix. En aquell cas, a més, hi havia un noi britànic o americà (ara no ho recordo) d'intercanvi que va confirmar que mai havien estudiat les síl·labes ni res que s'hi assemblés. Per molt que ja ho sabés, va ser l'assumpció absoluta d'aquesta certesa. Ells es mouen per chunks o agrupacions (ja siguin de lletres o de paraules). Per això ens és tan difícil tenir la seva fluència, ja que sempre parlem sil·làbicament (tal com és la nostra llengua) i ho volem aplicar a la resta. De fet, fins i tot jo, amb aquesta consciència lingüística present, encara ara caic en l'error de pensar sil·làbicament noves paraules o frases en anglès, amb el seu conseqüent error de pronunciació.

Però no és l'única cosa que m'ha fet ballat el cap de l'anglès. Un altre aspecte m'havia sobtat tota la vida i mai havia entès perquè: els concursos de lletrejar. No heu vist mai una sèrie o pel·lícula on surt algun nano en edat escolar que es prepara per al concurs estatal de lletreig? Ara mateix us podria posar l'exemple de la Lisa a Los Simpsons i d'un pacient a Doctores de Filadèlfia (sí, poso els noms en la llegua que veig les sèries, nye). Ben concentrats en la tasca, preguntant l'etimologia dels mots (embadalida, estava). Però per què? Això no ho fem ni en català ni en castellà. Seran frikis... Però no, tot té sentit. Un sentit ben senzill: la seva llengua és opaca, és a dir, que sense saber la paraula no és ben clar que se sàpiga pronunciar adequadament (per exemple, tots sabeu que door i choose es pronuncien diferent, tot i que hi hagi -oo-). Ells necessiten saber que psychology prové dels mots grecs ψυχή (psyché) i λόγος (lógos) per saber que s'escriu amb y i ch (com nosaltres hauríem de saber que circumvalació i circumvolució, etimològicament del prefix llatí circum, es maté la m, tot i l'anomalia ortogràfica de m+v). Però ells ho fan i munten la de cal déu per fer que la gent recordi com s'escriuen aquells mots que no tenen cap sentit lògic (així, d'entrada). Nosaltres, com a màxim, muntem petits consursets a classe amb els temps verbals (serà que en les llengües romàniques hi ha una major complexitat verbal que en anglès? Serà, serà).

I parlant dels verbs... l'última epifania lingüística (aquesta ja més discutida, segons quina teoria sintàctica ens és més propera):  com que puc posar paraules (adverbis, el subjecte...) enmig de les paraules que conformen el temps verbal? La total impunitat d'ordre sintàctic que no havia entès mai (tipus have you ever been...) em va ser revelada: quan analitzem sintàcticament a l'estil chomskià l'anglès, els auxiliars van cap a una banda, mentre que la semàntica del verb cap a una altra, a nivell diferents (cosa que en català no passa, ja que es dos van juntets i al mateix nivell). Amb la boca oberta i pensant que se non è vero, è ben trovato em vaig quedar. A mi, ja us dic, em va servir.

Tres cosetes que he anat descobrint al llarg dels anys en anglès que ningú t'acaba de dir mai i que si el meu subconscient les integrés del tot, farien de mi una bona English speaker (deixant de banda el vocabulari, ehem...), però com que no...

L'anglès, aquell gran desconegut, ben proper a nosaltres... Aix...