Dormir

Ara que escric són passades les dues de la matinada. És tard i vol ploure, que en diuen. Per variar, estic en aquell moment que tinc son, però no tinc son. Que voldria dormir, però sé que em costarà. Que el cap bull i no el puc frenar. I, tanmateix, ja són hores. O això m'han dit sempre.

Sembla com si només els infants ben petits i la gent amb moments puntuals d'estrès tingui problemes per dormir. Us puc ben dir que és mentida. Però, de fet... què vol dir "tenir problemes per dormir"? Segur que si mirem algun manual mèdic o psiquiàtric trobaríem algun barem objectiu. Sincerament, ara mateix, m'interessen ben poc. I sé que a vosaltres tampoc us interessa. Com també sé que per a la majoria de vosaltres i per a mi és un concepte absolutament diferent.

"Ui, com m'ha costat adormir-me avui: una hora ben bona donant voltes!"
"No sé què m'ha passat avui que m'he llevat com quatre vegades..."
"He somiat tant... i tantes tonteries, avui...!"

"Mira que me'n vaig anar a dormir tard, però a les set ja tenia els ulls ben oberts!"

Us sonen? Segur que les heu dites alguna vegada. Ara canvieu l'avui pel normalment o l'una hora ben bona per quatre hores ben bones. Així us acosteu més al que em passa a mi, en algun dels casos.

De les tres pertorbacions de la son descrites, el meu cos és fan incondicional de la primera i la tercera: que em posi al llit, tanqui els ulls i no hi hagi manera que m'adormi, i que un cop ho faci, la meva ment continuï al cent per cent i somiï coses inimaginables (Hollywood, guions a mi!)... i me'n recordi (perquè somiar, somiem tots, però no ho recordem sempre).

Llavors és quan la gent em diu "tu no dorms". Efectivament, entre setmana, ben poquet. Imagineu que mai us adormiu abans de les 2 (i com a màxim, poden ser quarts de 5) i a l'endemà us heu de llevar a les 8 com a tard. I un dia i un altre i un altre... Al divendres vols matar. És el preu que he de pagar per seguir l'horari general. Com a mínim, val a dir, ara ja em desperto als matins i no faig tard (o no massa, tot i que el despertador sona i sona i sona...), no com en èpoques pretèrites, quan fins i tot algun examen es va deixar de fer per culpa de les poques hores de son. Ara, aprofito les hores "tontes" nocturnes per fer el friki amb totes les de la llei: videojocs, sèries, programes frikis diversos... Un autèntic plaer! I sí, teniu raó quan us dic que sempre hi ha temps per a tot i em responeu "però és que tu no dorms!"...

Però també hi ha qui diu que "ets una dormilega!", perquè als caps de setmana dormo el que no he dormit durant la setmana. Saludable? No massa. Bàsicament, perquè dormir més hores, en molts casos, no implica dormir millor (cosa que és extremadament frustrant). És cert que els matins de dissabte i diumenge són una mica un mite (si és que no tinc obligacions o semiobligacions tipus anar a fer alguna escapadeta), però és que el cos demana un reset. I quan dic el cos, no només em refereixo als ulls (i a les ulleres no d'òptica que porto incorporades perennement), sinó a tot el cos. Tot pesa, tot costa i tot fa una mica més de mal o menys plaer. 

I tot t'ha vingut ara de gran? No, i ara! Massa fàcil que seria! Amb 3-4 anys ja en muntava alguna de divertida a les nits, de tant en tant (i en Dumbo sempre venia a calmar-me, gràcies a la seva peli), i durant l'etapa escolar, volia escanyar tota la gent que dormia amb mi durant les colònies i les convivències que o bé no callaven fins quan els donava la gana i, just quan callaven, s'adormien (gairebé sempre m'he tragat el no poder dormir i no he molestat a la resta, perquè prou tenia amb mi per intentar fer el procés per poder-me adormir), o bé començaven a parlar quan es despertaven ben d'hora al matí, perquè clar, si no tenien son, ningú n'havia de tenir (és la cosa més insuportable de totes, crec).

Què toca ara? Espero que poc a poc anar tenint més qualitat de son (que, tot i certes baixades, és cert que ha tingut aquesta tendència), encara que les hores no tinguin aquesta tendència ascendent.

Per què tot aquest rotllo? Per una banda, perquè em venia molt de gust deixar-ho anar. Per una altra, per fer veure que dormir malament va més enllà d'una mala nit (i segur que hi ha gent que ho passa molt pitjor que jo! De fet, sobretot, la mala qualitat de son és quelcom en bona part subjectiva: he tingut èpoques de dormir menys que d'altres, però tenint molta menys sensació de malestar). I per últim, perquè no és una cosa per prendre a la lleugera i que no té perquè tenir una solució a curt termini (tant de bo!).

Característiques

Fa anys, vaig tenir una revelació. Estava a primer de Filologia Clàssica, fent l'assignatura de Lingüística General. El cas és que ens van dir que cada llengua tenia les seves pròpies característiques (oh, sorpresa), fins i tot, que la separació de síl·labes no podia ser tal en segons quines llengües, com l'anglès. En aquell moment se'm va quedar la informació, però no va ser emprada per a res.

Anys més tard, ja a Lingüística, cursant Tipologia Lingüística, em van dir exactament el mateix. En aquell cas, a més, hi havia un noi britànic o americà (ara no ho recordo) d'intercanvi que va confirmar que mai havien estudiat les síl·labes ni res que s'hi assemblés. Per molt que ja ho sabés, va ser l'assumpció absoluta d'aquesta certesa. Ells es mouen per chunks o agrupacions (ja siguin de lletres o de paraules). Per això ens és tan difícil tenir la seva fluència, ja que sempre parlem sil·làbicament (tal com és la nostra llengua) i ho volem aplicar a la resta. De fet, fins i tot jo, amb aquesta consciència lingüística present, encara ara caic en l'error de pensar sil·làbicament noves paraules o frases en anglès, amb el seu conseqüent error de pronunciació.

Però no és l'única cosa que m'ha fet ballat el cap de l'anglès. Un altre aspecte m'havia sobtat tota la vida i mai havia entès perquè: els concursos de lletrejar. No heu vist mai una sèrie o pel·lícula on surt algun nano en edat escolar que es prepara per al concurs estatal de lletreig? Ara mateix us podria posar l'exemple de la Lisa a Los Simpsons i d'un pacient a Doctores de Filadèlfia (sí, poso els noms en la llegua que veig les sèries, nye). Ben concentrats en la tasca, preguntant l'etimologia dels mots (embadalida, estava). Però per què? Això no ho fem ni en català ni en castellà. Seran frikis... Però no, tot té sentit. Un sentit ben senzill: la seva llengua és opaca, és a dir, que sense saber la paraula no és ben clar que se sàpiga pronunciar adequadament (per exemple, tots sabeu que door i choose es pronuncien diferent, tot i que hi hagi -oo-). Ells necessiten saber que psychology prové dels mots grecs ψυχή (psyché) i λόγος (lógos) per saber que s'escriu amb y i ch (com nosaltres hauríem de saber que circumvalació i circumvolució, etimològicament del prefix llatí circum, es maté la m, tot i l'anomalia ortogràfica de m+v). Però ells ho fan i munten la de cal déu per fer que la gent recordi com s'escriuen aquells mots que no tenen cap sentit lògic (així, d'entrada). Nosaltres, com a màxim, muntem petits consursets a classe amb els temps verbals (serà que en les llengües romàniques hi ha una major complexitat verbal que en anglès? Serà, serà).

I parlant dels verbs... l'última epifania lingüística (aquesta ja més discutida, segons quina teoria sintàctica ens és més propera):  com que puc posar paraules (adverbis, el subjecte...) enmig de les paraules que conformen el temps verbal? La total impunitat d'ordre sintàctic que no havia entès mai (tipus have you ever been...) em va ser revelada: quan analitzem sintàcticament a l'estil chomskià l'anglès, els auxiliars van cap a una banda, mentre que la semàntica del verb cap a una altra, a nivell diferents (cosa que en català no passa, ja que es dos van juntets i al mateix nivell). Amb la boca oberta i pensant que se non è vero, è ben trovato em vaig quedar. A mi, ja us dic, em va servir.

Tres cosetes que he anat descobrint al llarg dels anys en anglès que ningú t'acaba de dir mai i que si el meu subconscient les integrés del tot, farien de mi una bona English speaker (deixant de banda el vocabulari, ehem...), però com que no...

L'anglès, aquell gran desconegut, ben proper a nosaltres... Aix...

Capítols

Estic mirant un capítol d'Anatomía de Grey. Un dels molts capítols que últimaments estic veient de la sèrie. A causa del descans de dos mesos que s'han pres, estic mirant tots els espisodis anteriors. Un a un, recordant diàlegs i sensacions d'una sèrie que m'ha acompanyat tantes vegades. M'enganxen les temàtiques mèdiques, així que era fàcil que m'interessés. Però també m'han captivat personatges, trames i, sobretot, reflexions que en trec. En el d'avui parlaven d'aus migratòries i d'aquí me n'he anat ben lluny. Tan lluny com fins a l'Ismael Serrano (ni us explico la de vegades que l'he escoltat per estar amb mi mateixa).

Todos saben que las aves migratorias

siempre encuentran el camino de regreso.

I d'aquí salto als records, a les coses que he sentit i viscut. A les persones que han estat amb mi. I tinc ganes que siguin com les aus migratòries, que tornin. Només per avui, per fer la prova. Qui la passi, que es quedi. El que sigui un record agradable i que em faci sentir forta, que romangui. La resta, que deixi pas. Que no faci com sempre, que retornen quan volen en els pitjors moments. No, això no ho vull. Toquen les bones aus migratòries, les que tot i saber que se'n van, tornen i em fan feliç.

I això és el que passa veient un capítol qualsevol... Us sembla estrany que després necessiti comentar-los?

Càstig

L'origen de la meva relació amb la Divina Comèdia es remonta al 2001, quan vaig anar d'intercanvi als Estats Units i em van fer llegir fragments de l'infern en anglès a la classe de literatura universal. Entre que el meu nivell d'anglès no era per tirar coets, que era una versió escolar i que només llegíem els resumets, la veritat és que no me'n vaig fer massa a la idea, del que era, però ja em va picar el cucuet (de fet, vaig fer la sobrada de comprar-me un exemplar complet de tota l'obra en anglès a la desapareguda Llibreria Francesa i... sí, com tots podíeu suposar, descansa gustosament a una estanteria de casa meva.

No sé si era ben bé aquest, però s'hi assemblava força: negre, petit, finet...

Més endavant, vaig anar d'Erasmus a Florència, la terra de Dante. Per intentar aprendre una mica d'italià abans d'anar-hi, vaig comprar-me una gramàtica (que sí que vaig utilitzar) i el Purgatori amb italià adaptat per a gent que comença amb això de l'idioma (vaig llegir-ne poques pàgines, ho admeto...). Tanmateix, un cop allí, em vaig veure vivint a dues portes de la casa del poeta i, per sopresa meva, un friki home hi recitava tooooota l'obra a hores marcades.

Casa di Dante, on es recitava la Divina Commedia

L'artista

I ja per últim, ens trobem a ahir. Regal de Reis: La Divina Comedia. El manga. Tercera oportunitat de llegir una adaptació del clàssic de la literatura universal (sempre m'ha fet gràcia això d'universal i l'antropocentrisme que transmet aquesta afirmació). A la tercera va la vençuda, diuen... I, sí, aquesta sí. 200 pàgines de manga llegits en una bona estona d'insomni, adients per fer-me una idea aproximada del que diu l'obra.

El manga!

I direu "ahà, molt bé...". Ja, això era una petita (estil meu) introducció sobre la por dels cristians més devots envers el més enllà. Perquè, realment, et fa venir por de veres veure o imaginar-te totes aquestes escenes de càstig etern. D'acord, quan penses que et digui tot això algú que diu que els no batejats es queden als llims i veus aquí a Virgili (70 a.. - 19 a.C.) passant amb una gran tranquil·itat per l'infern i el purgatori (els llims estan a l'entrada de l'infern)... No cola. Però veus les imatges i penses "i si..." i tornes a veure Virgili i et tranquil·litzes. 

Bé, el cas és que per un moment he entès perquè la gent creu en aquesta visió de la vida eterna, perquè hi tenen tanta por i intenten viure segons creuen que ho han de fer per no anar-hi a parar una vegada morts. Les imatges són esfereïdores i és ben clar el missatge (val a dir que de l'homosexualitat o l'avortament crec que no se'n parla, explícitament, però es pot inferir en segons quins pecats amb més o menys rapidesa). Però, certament, això no treu que vegis incongruències i que per viure com creus que has de viure, facis mal a altres que han elegit una altra opció, opció que sense tenir aquesta cantarella no veuries com a dolenta.

I per què no parlo de la Bíblia? Perquè crec que m'ha sobtat més veure un escrit (digue-li escrit, digue-li adaptació de l'escrit) fet a partir de l'assumpció i la reflexió del que una persona creu que diu Déu, que no pas el propi llibre (llibres, realment) canònic. I em sobta que es continuï veient gairebé igual a com es veia al segle XIV i no només per uns instants, com a impacte de la maldat que desprenen les paraules (i els dibuixos, en el cas del còmic), sinó com a línia de vida. Però és així i amb això hem de jugar. Encara que sigui tan estrany per a uns i altres.


Per cert... M'he baixat per a llibre electrònic l'obra en italià. Ja tocava, no?

Arrugues

Sempre havia pensat que el Nadal era cosa de nens. Una època que només podien gaudir les criatures o, com a màxim, els qui havien d'entrar al seu joc. Jo només hi entro quan hi el tió pel mig, sinó... a mi no se m'hi ha perdut res. Però fa uns dies vaig constatar que no era ben bé cert.

El passat 23 de desembre va tenir lloc la cavalcada del Pare Noel. Pels qui no ho sabíeu (com jo, fins pocs dies abans), és tradició que el Pare Noel, dalt d'una carrossa amb les Mares Noels repartint caramels, agafi les cartes dels infants pels carrers del Carmel (sé que per Sants també hi fa visita i no sé si per alguna banda més). Tot de gent espera pels carrers com passa tant ell com la resta del seguici: petits i grans que gaudeixen tant o més del moment que els que són al carrer veient passar la processó nadalenca. Jo hi vaig ser vestida amb un peto fosforescent i un gorro de Pare Noel, intentant que tot anés com la seda, sense incidents. Davant tenia un trenet amb tot de nens que flipaven de ser allí i, darrere, una comparsa de dones de 40 cap amunt (així es deien), que cantaven i reien i s'ho passaven d'allò més bé. Una de les dones, una de les de més edat, no parava de fer-me bromes i de compartir el bon rotllo i l'energia que aquella cavalcada li transmetia. Quan em girava, la veia a ella i a la resta de companyes fent anar els braços i les cames amb més salero que jo en pocs anys! I cantant totes les nadales que els venien al cap. Eren ben felices de ser allí.

Pel carrer, els més petitons obrien els ulls com a plats cada vegada que veien un gorro nadalenc. Els pares, alguns més inconscientment que d'altres, ho donaven tot per ells. Fins i tot, gairebé posar-se sota les rodes del carruatge del Pare Noel. Però hi havia tota una sèrie d'espectadors més assossegats que s'ho miraven amb el mateix delit: la gent gran. Veure com se'ls feia l'arrugueta al costat dels llavis i dels ulls quan sortien al balcó per veure l'espectacle, em feia fer el mateix gest a l'acte. No hi comptava, amb ells. Tampoc que la comparsa del meu darrere no parés de saludar a gent de la seva quinta, rient i feliç per veure les seves familiars i amigues sent felices. No, no hi comptava. Perquè només era per als nens. Però no. No només és per als nens. També és per a ells. Per a la seva il·lusió. Que mai els manqui, encara que només sigui en ocasions com aquesta.

Vies

La vida se abre camino.

Som a l'any 1993. Un matemàtic vestit de negre i ulleres de pasta està assegut en una taula amb altres comensals. Tenen peix al plat, però no li fan cas. El seu interès està enfocat en quelcom de més important. És llavors quan, després d'una petita disertació més o menys embolicada, ho diu. 

Si sou prou frikis per haver endevinat que era una escena de Jurassic Park, us felicito! Certament, es tracta del doctor Ian Malcolm, matemàtic especialista en caos. Parla sobre la impossibilitat de controlar al 100% la població de dinosaures que han creat a l'illa Nublar els especialistes d'InGen. La vida acabarà triomfant per sobre de tot. Digueu-me friki, però avui he vist clar que aquesta frase té més raó que un sant.

Ara farà un parell d'anys, vaig començar a estudiar Llengua de Signes Catalana. No és que tingui un nivellàs, però amb un B1 ja pots aparentar que en saps una mica i tot. A mesura que l'he anat aprenent, la mímica ha deixat pas als signes. Ara em costa molt fer gestos sense significat, si sé fer el signe. I, sobretot, el que em fa veure que ho tinc ben assumit és quan algú que no m'entén o no té possibilitat d'entendre'm, m'ajudo de la llengua de signes, ja que em ve ipso facto a donar-me un cop de mà (perdoneu el joc de paraules, però és que era massa fàcil).

Que he de parlar amb algú que està lluny i hi ha molt de rebombori? S'escaparà algun signe, segur. Que el meu anglès no arriba on el meu català o castellà sí, però el castellà o català de l'interlocutor no arriba enlloc? Ella ve. Que tinc un pacient amb problemes acústic (per molt que no sigui signant) o de comprensió? LSC. I més d'una vegada, acaba reeixint el meu intent per fer-me entendre!

I és que la comunicació també s'obre camí, sempre.

Caputxa

Quantes vegades us heu allunyat d'algú que porta la caputxa posada? Imagineu-vos que esteu en un carrer no massa transitat de la ciutat, de nit, amb no gaire il·luminació. De sobte, apareix una persona que us ve de cara. Porta caputxa. La reacció que més acostumo a veure és la d'apartar-se. De fet, jo he vist com la gent s'aparatava de mi més d'una vegada.

La primera va ser farà cosa de dos anys. Anava pel carrer en algun moment de l'any que feia una mica de fresca i vent (no us sé dir més). Anava amb la caputxa de la meva dessuadora posada i la bandana al coll (el que tots diem buf, vaja). No era per cap tipus d'estratègia amençant, simplement que no tenia gorro i em gelo el cap amb facilitat a la mínima que fa vent. Dues dones van decidir que jo no era de fiar i van apartar-se deliberadament de qualsevol trajectòria pròxima a mi. Vaig flipar. No entenia com una persona tan poca cosa com jo pogués provocar aquesta reacció. De fet, després d'allò, vaig decidir no anar amb la caputxa posada a manifestacions, encara que em vingués un gran mal de cap, per tal de no aixecar susceptibilitats en cossos policials que tenen com a una de les dianes d'identificació les caputxes.

El cas és que una vegada vaig descobrir que portar la caputxa era còmode, tot i que poc atraient per a la resta, així que ho vaig intentar entendre (em direu que perquè, però mireu, cadascú es planteja les preguntes que vol). Primer de tot, saber el motiu de la meva comoditat i, després, la de la incomoditat de la resta. Han estat dos anys i, aquesta nit, ha conclòs el meu "estudi".

M'agrada estar amb la caputxa posada, no només per salut (ja us dic que tinc un cap una mica fredolic), sinó també per introversió. És una manera d'estar aïllada sense estar-ho. Una manera de notar-me a mi mateixa i deixar a banda tot el que em rodeja. És una capa d'invisibilitat perfecta, sense haver de desaparèixer: tothom es fixa en la caputxa, no en qui hi ha a sota, així que pots no ser-hi per a ningú més que per a tu. A més, és una manera d'aparentar fortalesa, la qual no cal que realment tinguis. Per això avui (a part de pel vent) me l'he posat: passar pel costat d'una estació d'autobusos a la nit, amb poca gent i menys llum no ve de gust si sembles vulnerable. Posar-me la caputxa era com posar-me la meva armadura contra el món. I la veritat és que m'he sentit més segura. La gent, a part de veure només una caputxa amb potes, infereix la fortalesa i la duresa de l'aspecte, així que no cal enfrontar-s'hi. Ja em va bé que no es fixin que sóc de mirar el terra i de ser poca cosa, com el noi amb la caputxa posada que m'he creuat: ens hem adonat de la presència de l'altre, ens hem mirat i hem tornat a mirar el terra. Els dos la portàvem pel mateix.

 

Gent pacífica. Introvertida. A vegades, solitària. Normalment és el que som i el que amaguem sota la nostra caputxa. No ho digueu massa, però, que se sabrà el secret.