Tornada

Sóc a Florència. És un dilluns d'entre el mes d'octubre i el de desembre de 2006. Deuen ser cap a les dotze de la nit o, fins i tot, passades. Porto un mp3 que em va regalant cançons que m'acompanyen en aquesta experiència. Cançons que diuen com sóc jo. 

Al carrer no hi ha gent. O ben poca. Torno caminant des de força lluny perquè, com cada dilluns, una o dues pel·lícules d'estrena o semiestrena esperaven per ser visionades gratuïtament al teatre Puccini. Una mica més de mitja hora caminant tota sola, aquest cop (com de tant en tant). I arribo cap al centre de la ciutat. Visc prop del duomo. Tinc temps de passar-hi a dir-li bona nit. De veure les seves parets blanques que encara veig amb els fanals tot i la foscor. De veure la cúpula que fa anys que em té el cor robat. Ja puc anar a casa a dormir. Bona nit.

Sóc a Barcelona. És un dimarts del mes d'octubre de 2013. Deuen ser quarts de deu de la nit o potser ja són les deu. He dubtat si posar-me l'mp3 (sí, el mateix que a Florència), però l'he desestimat, així que el deixo descansar a l'alforja. Prefereixo pensar en el que sóc i les meves circumstàncies.

Al carrer no hi ha massa gent. Torno caminant d'un lloc una mica allunyat perquè, gràcies a l'amabilitat d'una persona amb qui vaig fer un gran equip ja fa força anys, he pogut anar a un passi previ d'una obra d'estrena al TNC. Una mica menys de mitja hora caminant, al principi acompanyada, més tard ja sola. I arribo a mig camí. Passo a prop de la Sagrada Família. Tinc temps de mirar-la i dir-li bona nit. De veure les seves parets aparentment esblanqueïdes per la llum dels potents focus que la il·luminen. De girar-me i recordar vivències passades que em tenen el cor robat. Ja puc tornar a casa a dormir. Bona nit.

Portes

Cada ics anys toca plantejar-se nous reptes. Les etapes es tanquen i cal saber quina nova porta s'ha d'obrir. Llavors et trobes com a l'1, 2, 3, pensant quin coi de porta és l'encertada. Jo vull l'apartament a "Torrevieja, Alicante" però... i si em toca la Ruperta? Y hasta aquí puedo leer...

La cosa és que fa temps que dono voltes al perquè de tanta indecisió per fer les coses. Per què ens fa tanta por prendre decisions? Per què ens fa tanta por abandonar allò conegut? Diuen que és normal, que l'ésser humà té por a allò desconegut. Que és una por que se't va passant, poc a poc, que t'has d'anar entrenant perquè així sigui. Qüestió evolutiva, diuen. D'acord. Sort que de tant en tant surt gent amb un parell diferent, que se surt de la línia i pren decisions. 

Us imagineu un món on no sabéssim què hi ha més enllà de Galícia? Un món sense res nou, sempre tot repetit i antic. Un món sense saber si aquell animal és bo per menjar o aquella planta és tòxica. Un món petit i fosc. De debò????

Avui he anat al cinema a veure Kon-Tiki. No és d'estranyar, ja que sóc molt amant dels llibres i les pel·lícules basats en viatges d'aventurers. M'encanta llegir sobre llocs on és ben complicat que hi vagi: de l'Everest a Iraq, passant per la resta d'Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania, Europa... o l'Antàrtida. Tant me fa. Si la història m'atrapa, ja pot ser on sigui. I el que més m'atrau és els nassos que té la gent de fer el que fa. La sensació de llibertat que denoten les seves paraules. Per molt que hi hagi moments de tot (fins i tot, de contenció), hi ha hagut un cop de puny a la taula i un arreveure (esperant, en algun cas de forma prou legitimada, que no fos un adéu per sempre). I em podeu dir que hi ha hagut gent al llarg de la història que ha creuat el Pacífic amb una embarcació més que precària per veure si la ruta teòrica entre el Perú i la Polinèsia era certa (com a Kon-Tiki), sense possibilitat de ser rescatats, sense saber si en sortirien vius... i nosaltres estem patint per obrir una nova porta a la nostra vida? He llegit sobre la primera expedició amb èxit a la muntanya més alta del món (sí, allà on ara, amb pasta, hi pots pujar i, si cal, portant-t'hi els xerpes), sense saber del cert què es trobarien, com aguataria el seu cos. He vist pel·lícules i reportatges sobre la primera vegada que l'home va anar fora de la Terra i a la Lluna. Us penseu que no tenien por? (Ara és quan dic "a mi no m'hi veuran mai", hehe.) Segur que sí i molta. I què me'n dieu del primer en creuar l'Atlàntic sobre un avió, sense escales? Pànic. Però ho van fer. I gràcies a això tenim més coneixements científics (i alguns de ben aplicats). Ells van saltar al buit sense xarxa. Alguns van caure irremeiablement al fons, però gràcies a ells i als que sí que ho aconseguiren, avui som qui som i vivim com vivim.

Ja va sent hora de dir que si ells van poder fer una cosa inimaginable per a mi, jo puc obrir la porta i enfrontar-me a la meva quotidianitat. Si és l'equivocada, ja en sortirant d'altres i una a una les aniré superant. Sens més.

Jim's new life - Empire of the Sun. Un bon exemple del que he dit.

Maiinglishisverigüel

Els espanyols no són persones amb bon nivell d'idiomes, tradicionalment (ni catalans, bascos, asturians, valencians, aragonesos de la Franja o dels Pirineus i gallecs, per molt que siguin bilingües (o trilingües, en casos com la Val d'Aran). És el que té tenir una llengua tan majoritària, que llavors sembla que fa com mandra introduir de tal manera alguna altra per aprendre-la: ja sigui que es fa doblatge i no subtitulat a les pel·lícules i sèries, els llibres amb idioma original són una minoria a les llibreries... Però és que a França passa el mateix, i a Anglaterra, Estats Units, Austràlia, Xina... 

Tanmateix, les crítiques fan que sigui impossible atrevir-se sense un nivellàs que hi acompanyi. Hi ha queixes per l'accent i per paraules i expressions dialectals quan es parla en castellà (l'andalús, el català...), hi ha riotes per l'accent quan es parla en anglès (el cas de Sergio Ramos, Ana Botella...), hi ha despreci quan es nota que no s'és natiu (a París, uns quants llocs d'Anglaterra...) i poques ganes d'intentar aprendre (a Xina, per exemple, però vaja, podríem dir qualsevol dels casos anteriors). Molt bé, no? Llavors, quan comencem a parlar una llengua? Quan es té accent neutre (que el neutre deu ser alguna cosa que no pas neutre, però vaja, això ja és per un altre dia) i gramàtica de natiu?

A més, tot això fa que la forma no ens faci veure el fons. En el cas d'ahir, de l'Ana Botella, amb el seu discurs en anglès, après de memòria afectadament i amb una pronunciació molt macarrònica, com diríem aquí. Sí, d'acord, ho admeto. Però era anglès i s'entenia perfectament. El problema no era aquest i, potser (només potser), ni tan sols que el president del govern espanyol no ho fes en anglès. El problema era el fons del discurs de la candidatura: festa, alegria i diversió. El millor antídot per acabar amb la crisi. 

Però mentre ens continuem fixant en les imperfeccions superficials (que jo sàpiga, ningú ha dit res de l'accent japonès, que és poc menys que inintel·ligible per a nosaltres, tot i que gramaticalment impecable) i no en les profundes, continuarem donant pals de cec. I per no dir que a veure quin magnífic anglès (o segona, tercera, quarta llengua) té la gent que critica tan efusivament...

Senyals

Després d'uns mesos de silenci, calia tornar amb un tema de vital importància. O potser no. Però, com a mínim, a mi m'indigna molt. Us ho explico.

Tot i que estic a punt de posar un tres al davant de la meva edat, encara no tinc el carnet de conduir. De fet, mai he fet ni l'intent de tenir-lo. Per tant, mai m'he après tots els casos de senyals que hi ha. De fet, em sé els quatre típics de "no giris cap aquí" i poca cosa més. Tot i això, vaig decidir que volia traslladar-me de forma força habitual en bicicleta per Barcelona.

Tots pensareu que el pitjor és que tothom va a la seva, que ningú va per on ha d'anar, que ni ciclistes, ni vianants, ni automòbils fan casa ni tenen respecte per a res... Sí, teniu raó, això exaspera (i més, veient la passivitat de la Guàrdia Urbana en molts casos o que penalitza conductes que no són tan greus), però hi ha una altra cosa que em posa de mal humor: els senyals del codi de circulació posats a la zona de bicicletes.

Imagineu-vos que aneu tranquil·lament pel carril bici i us trobeu una espècie de fletxa a terra. La fletxa té la punta cap a l'altra banda de la que et pensaves que era el sentit de la circulació (la bicicleta pintada al terra sempre està de cara al sentit adequat). Però quina no és la meva sorpresa que em diuen, entre rialles, que allò no és una fletxa, sinó un ceda. Clar, un ceda. I està ben posat. Aaaaaah... 

Aneu tranquil·lament per Rambla Catalunya. A la calçada hi ha un triangle amb la vora vermella. Hi ha una bicicleta pintada. És un carril per banda. El triangle et sembla agressiu i anar per un lloc en què només hi ha un carril per a cotxes, motos i ciclistes, ho trobes temerós. En canvi, pel mig de la rambla, hi ha un senyal molt més amable, rodó, amb una bicicleta també pintada. La meva lògica de neòfita en aquesta matèria em diu que he d'anar pel mig. Dies més tard, ja quasi aplaudint-me per la meva ignorància, em diuen que no, que és just al contrari, que NO puc anar pel mig. I pregunto amb candidesa: "no podrien fer una creu sobre la bicicleta?". Em baso en el senyal de prohibit girar a la dreta d'una de les travessies. Em diuen que no, que llavors seria que el senyal ja no té validesa. Quines coses...

I com aquestes, unes quantes més. Jo només penso que si jo he comès aquests errors, és fàcil imaginar que tanta altra gent sense el carnet deuen tenir les mateixes dificultats que jo. No ens podrien facilitar una guia bàsica de senyals per a bicicletes? Ho dic, per si es vol que Barcelona sigui realment una ciutat adaptada a les bicicletes i no una ciutat d'automobilistes que quan volen fer-se el cool van en bici.

Ajust

Agafes un ansat, l'omples d'aigua i cap al foc. L'estona d'escalfar varia segons la mida de l'envàs i del punt de calor. Arriba el moment en què les bombolletes, tímidament, pugen, pugen, pugen i es fan grosses i grosses. Exploten amb virulència. Just en aquell instant hi aboques la pasta. Hi ha hagut una variació de temperatura. Ja no bull. Hi ha una nova avaluació de la situació per part dels elements. En un moment, la pasta canviarà les seves propietats i n'adquirirà de noves.

Què voleu que us digui? El trobo màgic, aquest instant.

Utopia

La ignorància es cura llegint

i el racisme, viatjant.

Segur que aquesta afirmació l'heu llegit més d'una vegada. I us l'heu cregut. És més, la deveu haver posat d'estat a alguna xarxa social en algun moment de la vostra vida. Llàstima que no sigui certa.

Per una banda, la ignorància es cura llegint... o no. De fet, si fos llegint, així, sens més, no hi hauria tan paleto a la nostra societat, perquè d'analfabets ja n'hi ha ben pocs i cap de jove. I doncs? És que ningú sap que som la generació en la història de la humanitat que més ha llegit? O és que l'acte per esbrinar què ens comenten de fotografies que pengem no és llegir? I el que responem teclejant als nostres telèfons? Clar, però és que no és literatura... Vaja, així que ja hem de dir que la ignorància es cura llegint LITERATURA. D'acord. Que jo sàpiga, totes les novel·les sobre amors impossibles que són repudiades pels entesos són literatura, però no es consideren font de cultura. O sigui que ha de ser bona literatura. Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. Això és literatura i, fins i tot, bona literatura. Et fa pensar en tot un món per tal de poder arribar a aquesta frase. Ara, cultura, cultura, no sé si... Vaja, que ara mateix quedaria amb que la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA. I, ja posats, quanta gent que diu tenir tanta cultura no sap res del dia a dia, de la seva gent, de la seva vida? Això no és ignorància, també? Per tant, potser, ens hauríem de quedar amb la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA, A PART D'ESTAR LLIGAT SEMPRE A LA REALITAT I AL DIA DIA QUE ES VIU DE FORMA VITAL. Una mica llarg...

Per l'altra, tenim que el racisme es cura viatjant. Molt bé. Per això a molta gent li serveix anar-se'n de viatge i "Oh, és que si tots fossin com ell..." o "Ai, pobrets... Mira que n'arriben a ser, de desgraciats...". Això no és ser racista? Millor apuntar que el racisme es cura viatjant I TENINT LA MENT OBERTA A ALTRES PERSONES I CULTURES. Em sembla que també s'ha desvirtuat una mica la rapidesa de l'enunciat...

A part que... no es pot tenir cultura escoltant i observant el nostre entorn, sent respecutuosos i reflexius? Pensem-hi...

Memòria

Des de fa uns mesos, estic fent pràctiques a l'Hospital del Mar. No sóc ni metgessa ni infermera, però tinc contacte amb pacients. La majoria són gent gran. 

Una de les sorpreses que vaig tenir des del primer va ser apreciar com una part important dels pacients que visito és nascuda fora de Catalunya. Porten 40 o 50 anys a Catalunya (bona part dels que vénen, a Barcelona o rodalies), ben pocs parlen català, però tots diuen meravelles de la gent que viu en la seva terra d'adopció. Molts són d'origen molt i molt humil, amb baixa escolaritat o analfabets. Treballaven al camp la majoria d'ells o dels seus pares a la seva Galícia, Andalusia, Extremadura... natal. En arribar a terres catalanes, passarien a treballar fregant terres, com a minyones, en fàbriques d'automòbils o rere taulells de botigues o bars. Dels que són d'aquí, no hi ha un patró fixe: des que els que han tingut una vida envoltada de luxes, als que s'han hagut de guanyar absolutament tot amb el seu esforç i el seu patiment. I mentre hi ha qui va estar a la presó pels seus ideals, d'altres sembla que no hagin tingut mai cap interès més enllà del seu dia a dia més quotidià.

Ara, jubilats o a punt de fer-ho, vénen aquí amb problemes de memòria, gairebé sempre. Diuen, ells o els qui els acompanyen, que se'ls obliden les coses, que no els surten els noms de les coses, que han canviat de caràcter, que ja no són el que eren. El que no saben és que gràcies a que vénen, puc aprendre tantes coses del que encara no han oblidat, que puc entendre millor el valor de les coses. Quants d'ells hauran passat vegades i vegades per davant (o per dins) de les barraques del Somorrostro, la platja de davant de l'hospital, per exemple?

I és que mentre ells perden la seva memòria personal, fan que la memòria històrica col·lectiva no només no es perdi, sinó que vagi creixent dia rere dia.