Senyals

Després d'uns mesos de silenci, calia tornar amb un tema de vital importància. O potser no. Però, com a mínim, a mi m'indigna molt. Us ho explico.

Tot i que estic a punt de posar un tres al davant de la meva edat, encara no tinc el carnet de conduir. De fet, mai he fet ni l'intent de tenir-lo. Per tant, mai m'he après tots els casos de senyals que hi ha. De fet, em sé els quatre típics de "no giris cap aquí" i poca cosa més. Tot i això, vaig decidir que volia traslladar-me de forma força habitual en bicicleta per Barcelona.

Tots pensareu que el pitjor és que tothom va a la seva, que ningú va per on ha d'anar, que ni ciclistes, ni vianants, ni automòbils fan casa ni tenen respecte per a res... Sí, teniu raó, això exaspera (i més, veient la passivitat de la Guàrdia Urbana en molts casos o que penalitza conductes que no són tan greus), però hi ha una altra cosa que em posa de mal humor: els senyals del codi de circulació posats a la zona de bicicletes.

Imagineu-vos que aneu tranquil·lament pel carril bici i us trobeu una espècie de fletxa a terra. La fletxa té la punta cap a l'altra banda de la que et pensaves que era el sentit de la circulació (la bicicleta pintada al terra sempre està de cara al sentit adequat). Però quina no és la meva sorpresa que em diuen, entre rialles, que allò no és una fletxa, sinó un ceda. Clar, un ceda. I està ben posat. Aaaaaah... 

Aneu tranquil·lament per Rambla Catalunya. A la calçada hi ha un triangle amb la vora vermella. Hi ha una bicicleta pintada. És un carril per banda. El triangle et sembla agressiu i anar per un lloc en què només hi ha un carril per a cotxes, motos i ciclistes, ho trobes temerós. En canvi, pel mig de la rambla, hi ha un senyal molt més amable, rodó, amb una bicicleta també pintada. La meva lògica de neòfita en aquesta matèria em diu que he d'anar pel mig. Dies més tard, ja quasi aplaudint-me per la meva ignorància, em diuen que no, que és just al contrari, que NO puc anar pel mig. I pregunto amb candidesa: "no podrien fer una creu sobre la bicicleta?". Em baso en el senyal de prohibit girar a la dreta d'una de les travessies. Em diuen que no, que llavors seria que el senyal ja no té validesa. Quines coses...

I com aquestes, unes quantes més. Jo només penso que si jo he comès aquests errors, és fàcil imaginar que tanta altra gent sense el carnet deuen tenir les mateixes dificultats que jo. No ens podrien facilitar una guia bàsica de senyals per a bicicletes? Ho dic, per si es vol que Barcelona sigui realment una ciutat adaptada a les bicicletes i no una ciutat d'automobilistes que quan volen fer-se el cool van en bici.

Ajust

Agafes un ansat, l'omples d'aigua i cap al foc. L'estona d'escalfar varia segons la mida de l'envàs i del punt de calor. Arriba el moment en què les bombolletes, tímidament, pugen, pugen, pugen i es fan grosses i grosses. Exploten amb virulència. Just en aquell instant hi aboques la pasta. Hi ha hagut una variació de temperatura. Ja no bull. Hi ha una nova avaluació de la situació per part dels elements. En un moment, la pasta canviarà les seves propietats i n'adquirirà de noves.

Què voleu que us digui? El trobo màgic, aquest instant.

Utopia

La ignorància es cura llegint

i el racisme, viatjant.

Segur que aquesta afirmació l'heu llegit més d'una vegada. I us l'heu cregut. És més, la deveu haver posat d'estat a alguna xarxa social en algun moment de la vostra vida. Llàstima que no sigui certa.

Per una banda, la ignorància es cura llegint... o no. De fet, si fos llegint, així, sens més, no hi hauria tan paleto a la nostra societat, perquè d'analfabets ja n'hi ha ben pocs i cap de jove. I doncs? És que ningú sap que som la generació en la història de la humanitat que més ha llegit? O és que l'acte per esbrinar què ens comenten de fotografies que pengem no és llegir? I el que responem teclejant als nostres telèfons? Clar, però és que no és literatura... Vaja, així que ja hem de dir que la ignorància es cura llegint LITERATURA. D'acord. Que jo sàpiga, totes les novel·les sobre amors impossibles que són repudiades pels entesos són literatura, però no es consideren font de cultura. O sigui que ha de ser bona literatura. Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. Això és literatura i, fins i tot, bona literatura. Et fa pensar en tot un món per tal de poder arribar a aquesta frase. Ara, cultura, cultura, no sé si... Vaja, que ara mateix quedaria amb que la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA. I, ja posats, quanta gent que diu tenir tanta cultura no sap res del dia a dia, de la seva gent, de la seva vida? Això no és ignorància, també? Per tant, potser, ens hauríem de quedar amb la ignorància es cura llegint LITERATURA DE QUALITAT I QUE APORTI CULTURA, A PART D'ESTAR LLIGAT SEMPRE A LA REALITAT I AL DIA DIA QUE ES VIU DE FORMA VITAL. Una mica llarg...

Per l'altra, tenim que el racisme es cura viatjant. Molt bé. Per això a molta gent li serveix anar-se'n de viatge i "Oh, és que si tots fossin com ell..." o "Ai, pobrets... Mira que n'arriben a ser, de desgraciats...". Això no és ser racista? Millor apuntar que el racisme es cura viatjant I TENINT LA MENT OBERTA A ALTRES PERSONES I CULTURES. Em sembla que també s'ha desvirtuat una mica la rapidesa de l'enunciat...

A part que... no es pot tenir cultura escoltant i observant el nostre entorn, sent respecutuosos i reflexius? Pensem-hi...

Memòria

Des de fa uns mesos, estic fent pràctiques a l'Hospital del Mar. No sóc ni metgessa ni infermera, però tinc contacte amb pacients. La majoria són gent gran. 

Una de les sorpreses que vaig tenir des del primer va ser apreciar com una part important dels pacients que visito és nascuda fora de Catalunya. Porten 40 o 50 anys a Catalunya (bona part dels que vénen, a Barcelona o rodalies), ben pocs parlen català, però tots diuen meravelles de la gent que viu en la seva terra d'adopció. Molts són d'origen molt i molt humil, amb baixa escolaritat o analfabets. Treballaven al camp la majoria d'ells o dels seus pares a la seva Galícia, Andalusia, Extremadura... natal. En arribar a terres catalanes, passarien a treballar fregant terres, com a minyones, en fàbriques d'automòbils o rere taulells de botigues o bars. Dels que són d'aquí, no hi ha un patró fixe: des que els que han tingut una vida envoltada de luxes, als que s'han hagut de guanyar absolutament tot amb el seu esforç i el seu patiment. I mentre hi ha qui va estar a la presó pels seus ideals, d'altres sembla que no hagin tingut mai cap interès més enllà del seu dia a dia més quotidià.

Ara, jubilats o a punt de fer-ho, vénen aquí amb problemes de memòria, gairebé sempre. Diuen, ells o els qui els acompanyen, que se'ls obliden les coses, que no els surten els noms de les coses, que han canviat de caràcter, que ja no són el que eren. El que no saben és que gràcies a que vénen, puc aprendre tantes coses del que encara no han oblidat, que puc entendre millor el valor de les coses. Quants d'ells hauran passat vegades i vegades per davant (o per dins) de les barraques del Somorrostro, la platja de davant de l'hospital, per exemple?

I és que mentre ells perden la seva memòria personal, fan que la memòria històrica col·lectiva no només no es perdi, sinó que vagi creixent dia rere dia.

Bilingüisme

Últimament he hagut de llegir força articles sobre bilingüisme, a nivell lingüístic i neurolingüístic, així que revisem algunes veritats i mentides al respecte:

- Cal dominar ambdues llengües al mateix nivell per ser bilingüe?

FALS. Hi ha dos tipus de bilingüe: el no equilibrat, que és el més habitual (té un domini desigual d'ambdues llengües), o equilibrat (té un domini molt semblant dels dos idiomes).

- Té algun inconvenient ser bilingüe?

CERT. En els estudis sobre tasques de denominació s'ha constatat que els bilingües són mil·lèsimes de segon més lents que els monolingües a l'hora de respondre.

- Té algun avantatge ser bilingüe?

CERT. La majoria d'estudis de switching (canvis d'ordre en una mateixa tasca) diuen que la tasca es realitza millor en subjectes bilingües.

- Si aprenc dues llengües quan sóc un infant, això només em provoca dificultats d'aprenentatge?

FALS. Tot i que hi ha un període en què les criatures barregen les dues llengües sense saber adequar l'ús al context, les llengües tenen certes especificitats que fan que ens fixem en certs aspectes de la nostra realitat per tal de parlar-la correctament, cosa que fa que com més llengües dominem, tindrem un concepte de la realitat més ampli. És la teoria del pensar per parlar.

Distància

Tots ens movem per modes. Ara hi ha la moda de dir que les noves tecnologies són perjudicials. Alhora, però, hi ha la moda d'adquirir qualsevol producte tecnològic per anar a l'última. Estrany, si més no. O no heu sentit mai la típica persona que es queixa de "quan estic amb els meus amics, no paren de mirar el whatsapp i no em fan ni cas", però l'individu en qüestió ens porta un Iphone 5 que li ha costat un ronyó i part de l'altre.

Admeto que pot arribar a exasperar l'ús exagerat de les noves tecnologies i com proper pot arribar a ser aquest comportament amb una addicció plena (o, fins i tot, com s'hi acaba convertint). Però vull dir que jo sí que estic a favor dels xats, els telèfons intel·ligents i les noves tecnologies en general. Segurament ens manca cultura tecnològica per saber treure'n prou profit de forma saludable, tanmateix jo dec a internet (al mòbil o a l'ordinador) no sentir la distància de manera tan cruel en molts casos, conservar l'amistat (o augmentar-la) de persones que per a mi són ben importants, i mantenir el contacte freqüent amb qui no tinc possibilitat de tenir-ne de forma no virtual. A més, li dec un aspecte que ningú ha valorat: l'escriptura de correus electrònics, missatges de mòbil i en xats diversos ha fet que pugui explicar-me i dir per primera vegada coses que cara a cara em costen un horror. Després d'aquest primer pas, el contacte més humà, que en diuen, és molt més fàcil. Prou bé, no?

Així doncs, no tot són tòpics en aquest (i en qualsevol) món. Hi ha més veritats que persones, gairebé, i poques coses són bones o dolentes sense tenir en compte el bon o mal ús que en fem.

Plena

Ara ja ho puc dir: no entenc per què ens hem d'engreixar com porcs en una granja per Nadal. No, no i no! No estimaré més a la meva família pel fet que em donguin més menjar. De fet, farà que l'odiï, perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que el fet de fer-me menjar per sobre de la meva capacitat estomacal.

Què té de bo aixecar-se de la taula per córrer cap al lavabo o la cuina a buscar sals de fruites i digestius? Mai ho entendré. I parlar de menjar mentre estàs menjant i ja no tens més ganes de menjar. Menjar, menjar, menjar...

En fi, que espero que sigui una tradició que deixi de perpetuar-se. Com a mínim, així serà per part meva.