Tió

Caga-tió

caga turró.

Si no en tens més,

caga diners.

Si no en tens prou,

caga un ou.

Aquesta és la cantarella que fem a casa per cagar el Tió. No és la versió més extesa, ni la més llarga, ni la més bonica, segurament, però és la meva, la nostra. La canto des que era una personeta petiiiita petita, en aquells temps en què vestia una bata rosa (per a mi, sempre ha estat el batín) que m'escalfava en aquelles nits fredes i amb en Quimet, el meu osset de peluix, a una mà. Abans, però, tant mon germà com jo havíem de recitar el vers davant del pessebre, aguantar els milions de fotografies i de minuts gravats amb la videocàmera i anar a resar (digue-li resar, digue-li anar a cantar, explicar-nos coses...) a la cuina amb la meva àvia. Tornàvem i el tió, amb el tionet al costat, ja estava llest per ser picat amb unes fustes que teníem per la terrassa. Cançó, aixecar la manta i cridar d'alegria. Crec que gairebé em feia més il·lusió veure que hi havia regals que no pas quins eren. I així, tantes vegades com fos pertinent.

Sé que molts de vosaltres no enteneu la gràcia que pot tenir picar un tronc per obtenir regals. Només us puc dir que és el moment més especial de les festes, per a mi. És el moment en què recordar el passat és amb un somriure i el present (aquest any, amb nova incorporació), també.

I més que desitjar-vos bones festes i blablabla..., us desitjo a tots que tingueu un moment Tió a la vostra vida.

Pròpiament

Fa molts anys, quan anava a Primària, recordo que algú em va dir "no es diu tenca: es diu tanca!", després d'haver-me preguntat què volia dir amb allò de tenca. Em va quedar marcat. No recordo qui m'ho va dir, però sempre m'ha fet ràbia. És cert, vaig pronunciar una paraula en un variant dialectal impròpia del territori en el qual jo l'expressava, però no implica que fos una paraula mal dita: per qüestions familiars i sociodemogràfiques, m'expresso en un català mig gironí, mig barceloní. Pecat! O això em pensava. Fins fa poc, que me'n ric i reivindico les meves paraules originals (jo m'esperruco els cabells, tenco les portes i tinc ansats a la cuina, per exemple), pensava que no tenia prou bon català (sí, una persona que acostuma a dir quelcom i ans al contrari pensava això). Però com Sant Pau caient del cavall, vaig veure la llum: no parlo malament, parlo diferent als que m'envolten, tot i que amb correcció.

Però anem més enllà i no ens quedem en el lèxic. Com pronuncio? Sortint del català, posaré un exemple ben clar: quanta gent se'n riu de com pronunciem el castellà, els catalans? I els andalusos? I els gallecs? I els argentins? Que no expressen els morfemes i els sintagmes correctament? En cas de no ser així, sí que podem parlar de mal ús de la llengua, però quantes vegades aquest no és el problema? Passa res si quan una paraula acaba en -d, jo ho digui com una t, com una θ (la z castellana) o no ho digui, si se m'entén i els parlants de la meva variant dialectal també ho diuen així i, per tant, hi ha un patró de pronúncia? No!

Prou ja de vendre'ns la moto que el bon català només és el de Pompeu Fabra i el castellà, el de Castella. Això sí, que no serveixi d'excusa per començar a dir els verbs de qualsevol manera, per exemple, i dir "és que al meu barri...".



Nota: això no treu que no poguem riure, benèvolament, de les diferents variants i, així, tot juganerament, enriquir-nos culturalment.

Injust

Aquests últims dies he sentit de molta gent que diu que no és just que es demanin drets adquirits, perquè d'altres estan molt pitjor. Per aquesta regla de tres, mai hauríem de demanar res que el 100% de la humanitat no tingui, no? Llavors, crec que no ens hem d'enrabiar perquè no ens garanteixin el sou, la jubilació, els serveis socials, l'habitatge, l'aliment, el descans... No? Crec que la reivindicacions per a majors millores tenen integrades les bàsiques i, per tant, no entenc les crítiques. 

Potser són només excuses per anar cadascú a la seva i fer que les reivindicacions quedin diluïdes...

Bombons

La vida es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar.

Alguna vegada havíeu sentit una fal·làcia tan gran?  Per molta mare de Forrest que fos, ens va mentir. O és que les capses de bombons no tenen una descripció dels diferents tipus de bombons que s'hi troben? I fotografies i tot! Per no parlar que podem veure el bombó, quan l'obrim, i en podem inferir els seus ingredients. Per tant, serà que la vida és allò que podem anar elegint a voluntat. Per tant, si no elegim el que més ens convé, no és per ignorància sinó per ganes de dur la contrària i ser masoquistes, falta d'opcions o un gran esperit aventurer. Si la vida és com una capsa de bombons, hem de fer cas als que es fan dir vidents (sobretot als d'altes hores de la matinada), ja que ells també veuen la nostra capsa, les nostres fotografies i les nostres descripcions de bombons vitals. Mmmm... No m'acaba de convèncer... Però només la part dels vidents. La resta, potser sí que sabem el que volem però ens fa por tenir-ho. Tanmateix, segur que hi ha moments que no sabem el que ens tocarà perquè algú ens tapa els ulls i ens posa el bombó a la boca. 

La vida és com una capsa de bombons: saps el que vols, però tu elegeixes si l'agafes o no.

Clàssics

Fa dies que volia escriure al respecte, però no m'hi havia llençat. Volia dir alguna cosa que algú encara no hagués dit i crec que ja ho he trobat. Vull explicar a tothom perquè crec que és important estudiar llatí i grec a l'institut.

A mi no m'agradaven les mates. No és que se'm donessin malament, però no m'agradaven. Tampoc és que m'agradés especialment com feien les llengües, però m'agradava saber-ne més. El que més m'agradava era la història. Però vaig descobrir el llatí. Al Batxillerat no vaig poder fer grec, perquè no l'ofertaven, però sí llatí. I vaig descobrir una nova metodologia d'ensenyar una llengua. Vaig descobrir una nova manera de percebre el món. Gràcies al llatí, el mètode avançat d'aprenentatge de resolució de problemes em va poder ser ensenyat: anar desvetllant incògnites interrelacionades per mitjà d'un sistema probabilístic. Així, el meu cervell va poder crear noves connexions neuronals que em durien, en un futur, a poder prendre decisions d'una manera més ràpida i efectiva, a veure totes les parts d'un problema i, per tant, trobar-ne més d'hora les solucions. És cert que aquestes habilitats les vaig anar desenvolupant a la carrera de Filologia Clàssica, però un inici va néixer al Batxillerat.

Per altra banda, reconec la importància del grec en la meva vida. Ara que estic en un màster de neuropsicologia per arribar a ser neurolingüista, reconec molts termes en grec. Reconéixer no vol dir només saber etimològicament d'on vénen els termes actuals, sinó copsar absolutament tot el seu significat, què s'hi amaga i què evoca. Moltes paraules són compostos que remeten a filosofia clàssica (tant grega com llatina), cosa que em fa entendre-ho millor i, per què no admetre-ho, recordar-ho més fàcilment.

Vaja, en definitiva, per a mi, una persona a la qual no l'interessaven els problemes matemàtics, va ser bàsic estudiar llatí per a poder-me desenvolupar cognitivament. En definitiva, em va suposar poder aprendre a ser una persona més útil per a mi mateixa.

Llindars

Hi ha llindars que ens estableixen límits, que no ens deixen aproximar a l'altra part, que ens coarten una petita (o gran) part de la nostra llibertat. Hi ha llindars que no hem de traspassar mai. Però n'hi ha d'altres que són allí per ser mitjancers entre dos móns.

Fa força anys, el dia de Reis, anava pel barri de Gràcia (no em feu dir amb quin propòsit, perquè no ho recordo), quan em vaig trobar amb una estampa que em va fer somriure de tendresa: algú havia deixat un tortell de reis al llindar d'un caixer autòmatic, on hi dormia un sense sostre. Per a mi, tant en aquell moment com ara, és un detall molt bonic. És cert que aquesta persona tenia moltes més carències que no pas no tenir tortell aquell dia, però, en certa manera, aquell gest humanitzava aquella persona que jeia al terra, sobre cartrons. No era només el pobre que anava a dormir cada nit al caixer, sinó una persona que podia tenir il·lusions, sentir alegria, enyorança, esperança...

Ahir, anant amb el 39, vaig veure un fet un pèl semblant: un ós de peluix d'aspecte totalment nou, romanina somrient al llindar de la porta d'una parròquia (no em feu dir quina, que no em vaig fixar amb el nom). Estava assegut, amb el seu cul pelut al darrer esglaó i la seva esquena toveta a la cantonada entre la porta i la paret. Algú, en comptes de llençar-lo a les escombraries, el va deixar allí perquè alguna criatura el tingués com a bon company. D'acord, sé que hi ha altres mètodes molt més decents de donar els peluixos, però amb la cara de felicitat que tenia l'osset, jo crec que no ha estat pas dolenta.

I és que dos llindars marcaven límits de riquesa, d'estatus i tipus de vida, però gràcies a la seva existència, aquest petit contacte entre dos móns que encara els costa d'interaccionar ha estat possible.

Vés a saber si un altre dia, en comptes de llindars parlaré de portes (obertes, a poder ser).

Fe

Això és un rabí ortodox, un capellà catòlic i un monjo budista que són preguntats per aspectes relacionats amb la religió, però de manera un pèl diferent: 

- Al rabí se li va preguntar "Per què el judaisme no és una religió proselitista?". Ell va respondre, després de repassar tota la història bíblica per tal de tenir temps de pensar, que en el fons, a ells els era igual si creien en Adonai o en algun altre déu d'alguna altra religió, ja que, de fet, era el mateix déu.

- El capellà, en vista que sempre li deien que no creien en Déu, que Déu no existia, va dir "Tu estimes? Creus en l'amor? Això és Déu! Déu és a tot arreu, perquè Déu és amor. No em poden dir que no creuen en Déu, perquè estimen.".

- Per últim, al monjo li va ser feta la següent qüestió: "l'home pot viure sense religió, però amb ètica?". La seva resposta va ser afirmativa.

Això que podria semblar un acudit (sobretot per la manera amb la qual he iniciat el text), no ho és pas. Són tres respostes verídiques de tres personatges reals. Amb el que diuen, podem inferir el següent sil·logisme:

Si en el fons la divinitat és la mateixa per a totes les religions

i la divinitat és un sentiment positiu que tothom té,

és evident que es pot manifestar en forma d'ètica i no només de religió.

Tantes disputes s'acabarien si tots ho tinguéssim tan clar...